Parlar de vergonya, seria quedar-nos curts. Podríem utilitzar paraules tan brutes com ‘genocidi’, ‘violació’ o ‘atemptat contra la llibertat’. Milers de qualificatius descriurien la barbàrie que es viu a terres àrides, on la vida es va soltar de la mà de l’esperança per aquell 1885, quan una expedició organitzada per la Societat Espanyola d’Africanistes i Colonistes va prendre possessió del Sàhara Occidental, per por a una colonització anglesa (no fóra cas que els llevaren aquella part de pastís anomenat Àfrica). Després de passar 73 anys en el limb, Sàhara Occidental va passar a ser una província espanyola. El govern ibèric es va retirar de la zona 5 anys desprès per les intenses peticions de descolonització de Mauritània i el Marroc, repartint-se el territori abans ocupat entre els dos països africans a través de l’acord de Madrid. Poc abans, un grup d’estudiants fundaren el Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), al 1973, amb el propòsit d’arribar a la indepèndencia del territori. Dos anys desprès, les Nacions Unides reconeixen el moviment, i al febrer de 1976 el Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica. Per la seua part, Mauritània va renunciar al seu lloc annexionat en favor de Sàhara Occidental, però va ser ocupat pel Marroc. Aquest estat ha construït un mur d’aïllament al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament, Bu Craa, per protegir-se dels atacs del Polisario, que administra els camps de refugiats establits en Tindouf (Algèria). Al 1991, el Front va declarar l’aturada del foc, i va rebutjar al seu dret de defendre’s per a aconseguir la pau.

Quan l’assassinat d’una cultura no rep l’atenció que mereix per la societat i pels nostres polítics, quan les ‘persones’ mirem a altre lloc i posem oïda sorda als crits de dolor i impotència del poble sahrauí, cal que recordem alguns trets històrics, per saber quina part de responsabilitat ha tingut i té el nostre Govern. Però encara s’entorten algunes celles quan cridem al cel: “Marroc culpable, Espanya responsable”. És increïble que el Govern espanyol del PSOE no haja condemnat la violència i l’abús del seu col·lega gibraltareny, i més tenint documents gràfics i sonors de l’abús marroquí, ja no sols front a l’antiga colònia, sinó també front a les injustícies i expulsions enfocades a aquells que només pretenen complir professionalment el seu treball: periodistes i cooperants, que han estat expulsats i expulsades, arribant a violar en molts casos els Drets Humans. Per si fóra poc, la VERGONYOSA ONU no és capaç d’obrir una investigació i es limita a “deplorar” aquest cas de violència. Cal afegir que l’ONU va crear al 1991 la MINURSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental), a favor de la pacificació i resolució del conflicte mitjançant l’organització d’un referèndum entre el poble sahrauí que determine el futur de Sàhara Occidental, elegint entre la integració en el Marroc o la independència. Aquest referèndum, desprès de 10 anys, encara no ha arribat.

Amb tot al seu favor, El Marroc ho ha aconseguit: ja no té informadors forans, ja no es capten imatges del seu abús. O el que és el mateix: ja poden fer i desfer com i quant vulguen, que ja no hi ha cap testimoni que parle pels desafavorits. La veu és lliure i la informació pot estar modificada en favor d’interessos personals, però la història és la que és. Parlem d’una terra violada, d’un poble maltractat, ferit per la cobdícia d’aquells que es creien superiors, que volien expandir el seu imperi, que sospiraven per brodar el nom del seu Estat en lletres d’or.

La nostra organització sempre s’ha posat al costat de les injustícies socials, de les persones amb menys veu i més desafavorides, i seguirem fent-ho. Seguirem cridant fins que quedem sense veu també nosaltres. Per tot açò, el BLOC JOVE de Petrer demanem a les forces polítiques del nostre Ajuntament l’elaboració d’una moció de denúncia per la repressió que pateix aquest poble africà, i no sols preocupar-se d’ells quan es fan les fotos amb les xiquetes i xiquets sahrauís que visiten Petrer a l’estiu. També demanem obertament la llibertat per al seu poble, perquè puguen decidir el seu futur per ells mateixos, un futur amb ciments de pau, igualtat, llibertat i autonomia.