Les dones sempre hem trobat grans obstacles a la nostra inserció laboral. Des dels fets de l’incendi a la fàbrica Cotton de Nova York el 1908, on moriren moltes dones lluitant pels seus drets, hem anat avançant a base de reivindicacions i pressió social. Ens ha costat, però hem seguit endavant gràcies a la solidaritat i la força col•lectiva, i a pesar que encara queda molt camí per fer, hem demostrat que la lluita dóna els seus fruits.
Mai no han faltat elements del sistema patriarcal que hagen intentat tirar enrere els nostres avanços i impedir que en poguem aconseguir més. Amb l’excusa de la crisi, s’està multiplicant la destrucció de la protecció social i laboral de forma vertiginosa, i això ens està afectant de forma especialment accentuada a les dones.
Ens trobem en un moment molt perillós de la història. L’augment de persones desocupades i en risc d’exclusió al País Valencià té noms i cognoms, i podem comprovar que la crisi castiga més fortament les dones. El nostre poder de pressió front la patronal s’ha vist minvat, i som les primeres a perdre el lloc de treball si volem tindre filles o fills, si exigim un salari igual al dels homes, si volem augmentar la nostra formació, si no acceptem la sexualització del nostre cos a la feina, etc..
El temps ha demostrat que la igualtat legal no crea igualtat real i que, malgrat l’àmbit jurídic ens protegeix, fins que no hi haja un canvi ètic i moral, passant per reformular i transformar el sistema econòmic, no podrem parlar d’una societat justa i igualitària.
Així doncs, exigim una educació centrada en la formació crítica de persones, indistintament del sexe, una planificació activa per a localitzar i eradicar les pràctiques laborals abusives cap a la dona, i un control de l’àmbit empresarial per a obligar al foment de la igualtat, acabant així amb el negoci de l’estereotip dels gèneres a l’hora de vendre productes i amb l’atribució de feines i salaris atenent al gènere i no a les possibilitats i la preparació personal.
Però açò no és una lluita d’un sector de la població, ni és una lluita de les dones com a part separada de la societat. Hem de començar una lluita conjunta per a poder parlar de vertadera igualtat, ja que la desigualtat no afavoreix ningú, ni tant sols als homes. La desigualtat laboral genera la necessitat d’accions positives que beneficien les dones, genera la insatisfacció social pel no reconeixement de les potencialitats personals i genera l’enfrontament entre dones i homes.
Per este motiu, des del BLOC-Compromís pe Petrer, pensem que hem de lluitar de manera conjunta per a aconseguir que els estereotips i la marginalitat per qüestions de gènere siga una cosa del passat. Hem de fer una lluita social, ja que la desigualtat no beneficia ningú, per a crear una societat més justa, on es reconeguen persones i no sexes. I ho hem d’aconseguir entre totes i tots, conjuntament, lluitant, perquè «revolució» és nom de dona.