El passat ple ordinari de gener es va aprovar, amb el nostre vot a favor, una modificació de l’ordenança d’Antenes de telefonia mòbil, Radio i TV.

Però aquesta modificació tanca en l’àmbit local, un debat en fals i m’explique. Les grans empreses de telefonia mòbil ens han generat una gran contradicció. Per un costat ens han convençut, possiblement en raó, que és necessari i molt útil tenir un dispositiu mòbil. Les tecnologies de la comunicació per tant han esdevingut portadores de progrés i benestar, a més a més de contribuir a millorar el nostre coneixement del món i de les persones que ens envolten. Esta realitat, en part, ha sigut induïda per la feroç competència entre estes empreses per guanyar-se els mercats en els quals competeixen i en els quals es juguen ingents quantitats de diners. Esta realitat no cal oblidar-la ja que és la mateixa lògica perversa que fa rescatar a les entitats bancàries en comptes de a les famílies.

Però siga com siga, a hores d’ara, ja ningú vol prescindir d’aquestes tecnologies. Les quals ens apropen a la contradicció. Estos dispositius, alguns d’ells, en ple desenvolupament poden tenir efectes directes o col·laterals sobre les nostres vides i danyar la salut. A més a més l’impacte mediambiental, econòmic, polític i social al nostre territori és més que evident. Però sobretot on l’impacte és devastador és als països del tercer món on estan presents les matèries primerenques i que sols coincidir amb els països de recepció dels residus tecnològics el quals generem al primer món i que estan inundant literalment de productes contaminants aquells territoris.

La responsabilitat per tant és escalada o graduada i els primers, les grans empresses de les noves tecnologies i la comunicació i els governs que les permeten, tenen la màxima responsabilitat. La nostra, la de la ciutadania del carrer, al primer món, seria la d’interrogar-nos i qüestionar-nos. La informació i la comunicació és un bé comú, aleshores no hauria de ser d’accés lliure, universal i gratuït? En este sentit, caldrien tants operadors i tantes antenes al no guiar-se amb criteris de mercat? No es reduirien les seues instal·lacions al poder centralitzar-se en un únic operador? Per altra banda i respecte al seu impacte, no caldria exigir a les autoritats competents a nivell Europeu l’obligació de la construcció de dispositius sense contaminants? I per últim una apel·lació al més profund del nostre ser, serien capaços de prescindir d’unes tecnologies si s’arriba a confirmar, sense pressions empresarials que ens generen malalties letals i destrucció mediambiental de països sencers?

En qualsevol cas és necessari que els procediments relacionats amb instal·lació de les xarxes de telecomunicacions estiguen basats en criteris d’informació i participació activa dels ciutadans de l’entorn probable de la instal·lació, així com en la cerca de diferents alternatives al costat de mecanismes de minimització dels impactes sanitaris, ambientals i paisatgístics, sense oblidar la inspecció i control d’aquestes infraestructures després de la seua instal·lació.

Este debat és de gran importància per a la població i caldrà més prompte que tard d’abordar-ho i no moure fixa només al xantatge de les grans empreses i els seus beneficis.

Sergi Cremades
Portaveu del grup municipal Sí-Podem
SG de Podem Petrer