La passada setmana, el el Govern Espanyol del Partit Popular va aprovar la contrareforma laboral que se’ls hi demanava des de la gran banca -des de l’FMI i la UE- i aprofundir en la destrucció accelerada dels drets més elementals de treballadores i treballadors i de qualsevol condició laboral mínimament digna. Esta reforma va entrar en vigor el passat dissabte 11 de febrer, una vegada publicada al BOE, encara que després en el tràmit parlamentari puga patir canvis -els quals esperem no siguen per a empitjorar-la encara més-.
Més enllà de les absurdes i falses justificacions del PP, no hi ha cap dubte que l’objectiu real és incrementar encara més el poder de la patronal en les relacions laborals i aprofitar la crisi econòmica per a disciplinar i afeblir a la classe treballadora i al moviment sindical. Perquè, tot i les contínues referències a la creació d’ocupació i la seua estabilitat, en realitat tot ha girat al voltant de l’abaratiment -encara més- dels costos de l’acomiadament i el fet de facilitar l’aplicació dels Expedients de Regulació d’Ocupació- ERO i els acomiadaments col·lectius i/o disciplinaris
D’una banda, ja s’han eliminat els contractes amb indemnització de 45 dies per any treballat -per acomiadament improcedent- i els han substituït per un únic d’indefinit de 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats.
D’una altra banda, es generalitza l’acomiadament objectiu per causes econòmiques amb indemnització de 20 dies per any treballat. I si ja era fàcil d’aplicar, ara encara ho serà més, ja que les empreses ja poden acomiadar justificant simplement una caiguda de les vendes, encara que continuen obtenint beneficis. En definitiva, es legalitza la descapitalització de les empreses i se’n facilita les deslocalitzacions. A més, encara s’ha afeblit més la negociació col·lectiva, fet que facilita a les empreses la desvinculació dels pactes en conveni, tant en matèria salarial com en condicions laborals.
Cada dia que passa és més evident que les persones treballadores necessitem disposar de forma urgent d’instruments que ens possibiliten decidir per nosaltres mateixa. Decidir les nostres condicions salarials i de treball, decidir les nostres polítiques socials i econòmiques. Decidir, en definitiva, les nostres condicions per garantir la classe treballadora. Cal evitar, per tant, que el Partit Popular siga el que vulga marcar el camí de treballadores i treballadors per raons òbvies.
Per això, des del BLOC JOVE Petrer, fem una crida humil i sincera a totes les persones treballadores a respondre de manera clara i contundent a l’aplicació d’esta nova i salvatge contrareforma i a participar activament en totes les mobilitzacions que s’hi convoquen arreu del país, per tal de mostrar el nostre rebuig frontal i avançar amb fermesa en el camí de la preparació i convocatòria d’una inevitable Vaga General.
Esta serà l’única manera de defensar no només els nostres drets laborals, sinó també de poder materialitzar el canvi social que permeta que siguem les persones treballadores, i no el capital, el centre i l’eix fonamental de la transformació i canvi real que necessita la classe treballadora.
Tinc un coneixement prou reduït de la nova –una altra més- reforma laboral; però els arguments esgrimits pels seus defensors em reafirmen en l’opinió què no es tracta sino d’un altre transvasament de rendes des dels més pobres als més rics.
Aquesta impressió, que pot semblar defecte de fabricació la fonamente (tenint en compte les mesures de la reforma) en diverses raons.
L’alternativa més important, o a la que més difusió li han dona és la reducció de la indemnització per acomiadament. Pareix que de 45 dies passa a 33 i en alguns casos (a elecció de l’empresa), a 20. Amb això diuen que es crearan més llocs de treball. Jo, escèptic de fa temps, pregunte: Si el volum de contractació dels empresaris és inversament proporcional als dies que han de pagar en l’acomiadament, en cas de fer-ho gratis es crearan més llocs? La resposta és fàcil: NO, l’argument és fals. Tot i això està en les seues previsions fer-ho.
Aquest miserable argument intenta convéncer-nos què les empreses necessiten treballadors, però no els contracten pensant en el dia en què els hauran de despatxar. I en el preu. Mentrestant, la faena sense fer i les empreses sense guanyar.
Podem abundar més. Parlen els defensor de la reforma – i és casual que havent-ne tantes com hi ha hagut, ningú li diu a la seua contrareforma- del preu de l’acomiadament, quan la seua habitual insolvència obliga el FOGASA (Fons de Garantia Salarial) a fer-se càrrec de les indemnitzacions.
Altre aspecte de la “reforma-agressió” són les subvencions a les empreses en impostos i en Seguretat Social quan la persona contractada és menor de 30 anys. Si açò ho sumem a les subvencions ja en vigor a les persones majors de 45, la franja a cotitzar es queda prou reduïda. I com que qui ha de pagar la festa és en la major part la Seguretat Social, arribem a l’antic objectiu de la privatització. Tornaran a entonar les lamentacions preparatòries per a la pròxima reforma: “No hi ha diners per a les pensions. La Seguretat Social no ingressa tant com gasta i dins de 10, o 15 o 20 anys no podrem pagar les pensions”.
I aprovaran una altra reforma en la que, per a no variar, les empreses pagaran menys Seguretat Social, no pagaran despatxaments i el treballador no tindrà pensió, perquè, ja ens ho avisaven, ningú cotitza.
Res de nou. Al llarg de la història els governs han tingut la missió de garantir el repartiment de la renda d’una manera determinada. És cert que han intentat que no es note, que semble que les circumstàncies obliguen. Però des de la primera reforma de Felipe González en els vuitanta en què es van generalitzar els contractes temporals amb l’argument de generar llocs de treball, en cada legislatura hem tingut una reforma amb mesures molt semblants i amb els mateixos objectius.
Demostrat com està el poc èxit de les alternatives guvernamentals contra l’atur (i els drets mlaborals) i la insistència dels succesius governs en ampliar-les, sols cal una conclusió: L’objectiu és un altre.