Des del passat 7 de novembre, Petrer celebra el seu particular “Mig any fester” dels Moros i Cristians. Jocs de saló, concert de música festera, exposició de trages, projecció de pel•lícula, concurs de fotografia, homenatge als capitans —no debades també és diu “Festa dels Capitans”— consistent en recepcions, alardo, desfilades i sopar, i desfilada i representació de La Rendició. Tot fins al 28 de novembre. Tres setmanes que marquen el punt d’inflexió anual. Sis mesos més i Sant Bonifaci… ai, que fóra!
Jo voldria referir-me particularment a l’acte de La Rendició, que tindrà lloc diumenge 22 a migdia. No cal dir que la representació està absolutament consolidada i integrada en el conjunt de la celebració festera. Una suma d’encerts, decisions i esforços ho ha fet possible. Al orígens de 1982 —amb la històrica, humida i freda, per l’aiguaneu que queia, lectura de Santiago Payà de la “Crònica” del rei Jaume al peu del castell— cal afegir-li el brillant text de Paco Máñez, el compromís del Grup de Teatre Arenal, la fermesa en el suport municipal pel part del llavors regidor de Cultura, Juan Conejero, la implicació del col•lectiu fester encapçalada per la filà biscaïna Jaume I, les filaes mores que s’han anant alternant i, és clar, la pròpia Unió de Festejos.
Hui, la desfilada de desenes de festers i la consegüent representació de l’últim acte al castell-fortalesa mostra amb evident contundència la consolidació de l’acte.
El conjur de tots estos element ha possibilitat un “diumenge de Rendició”. Tot al voltant de la data històrica en què el rei Jaume el Conqueridor va sotmetre els mulsumans revoltats de “Bitrir” —Petrer—, el 19 de novembre de 1265, fa 744 anys. Un dia que marca una fita significativa: el nostre indefectible destí com a valencians, per la fermesa militar i política del gran rei valencià, confirmat al 1304 pel seu nét Jaume II el Just amb la incorporació al Regne de València de la Governació d’Oriola. És el nostre particular “9 d’Octubre” lligat al gran monarca medieval del Casal de Barcelona, Jaume I.
Aquí hem sabut, no sé si per xamba o conscientment, lligar-lo a un significatiu encara que modern acte —la Festa dels Capitans— de la més important celebració del poble. A les acaballes del segle XX, el petrerins i petrerines vam instituir una tradició molt més genuïna que moltes de les inexactituds i mistifacions de la històrica, i historiada, celebració bicentenària dels Moros i Cristians.
Ara toca, pense, anar a més. Perfeccionar les tradicions forma part de la manera d’actuar dels de Petrer en assumptes festers. Les festes de Sant Bonifaci són un clar exemple d’això. La Rendició ens exigix un esforç en esta línea. Podríem plantejar-nos moltes coses, però hi ha una que, al meu parer, sembla urgent: representar el dissabte, és a dir, la vespra, al Teatre Municipal Cervantes, la primera i segona part del magnífic text de Paco Máñez. Completar, en definitiva, en un acte de justícia històrica i festera, La Rendició. Petrer i els seus moros i Cristians s’ho mereixen. Val la pena l’esforç. Raons? Set com a mínim:
1a. El valor intrínsec de caràcter literari, històric i ètic del text teatral de Máñez
2a. La bona acollida que va tenir l’única representació de 1997
3a. Donar sentit ple a l’acte del diumenge a les portes de la fortalesa
4a. Posar en valor un dels nostres referents històrics més preclars i indiscutibles
5a. Seguir avançant en eixa línia festera tan petrerina de renovar-nos amb la tradició, tan vehement defensada sempre per l’enorme fester que és el propi Paco Máñez i compartida per l’actual directiva de la Unió de Festejos presidida per J. Andrés Verdú
6a. Fer front als vents de crisi festera que bufen amb un projecte qualitativament inapel•lable
7a Apostar pels valors culturals i històrics lligats als Moros i Cristians, vertadera pedra de toc en un futur que establirà la diferència entre les celebracions folkloriques buides i desarrelades i les marcades per l’afany d’excel•lència i singularitat
No, no parle d’un somni. Parle d’una proposta absolutament viable. Em consta que els veterans d’aquella primera i única representació estarien disposats a tornar a l’”aventura”. Sé que els actuals artífex de l’acte del diumenge se senten compromesos profundament amb La Rendició i la seua dignificació. Rep constantment notícies de festers i amants de la festa que s’implicarien en tan suggestiu projecte. Només cal que l’Ajuntament, a través de les regidories de Cultura i Festes, la Unió de Festejos, i el Grup de Teatre Arenal hi creen l’entrellat adequat i estimulen el personal per fer possible tan bell i encoratjador projecte.
No em posaré solemne. No diré això de “no deixeu passar el tren de la història”, però sí això altre de “no cal inventar res, es tracta de què aprofitem tot allò bo que ja tenim”. Hi ha generacions que se saben significar positivament, altres passsen inadvertides. La Rendició pot ser el paradigma d’una o altra cosa. Au, a la faena!