Nota: Artículo publicado originalmente en la Revista Festa 2001 -adquiérela aquí-

De sobte, el camí de Cati s’estreny. Per un marge baixa precipltadament la serra, amb un desnivell que fa de la muntanya gairebé un mur de pedra, matolls i pins en situació permanent d’equilibri. Per l’altre costat, la rambla de Catxuli ens mostra el seu màxim vigor, ja que, encaixada entre parets verticals descendeix lleugera entre roques cap a la Foia Falsa. L’esglai del nouvingut es manifesta si arriba en cotxe; tanmateix, si som caminants l’admlració de joia per aquest congost ens unfla d’ànims el nostre passelg.

L’excursionista de gaiato i motxilla s’adona que, excavada a la roca del llit, com una serp argentada, una sequiola zigazaga a dins de la rambla de Catxuli. A més, un petit pontet crida la nostra atenció: una boquera naix al costat d’un assutet per a portar aigua de pluja als bancals d’ametllers i cereals. Però, és el parat de Catxuli l’element més cridaner. En efecte, al final del congost, tançant el llit de la rambla, es troba una paret immensa feta de pedres que serveix per a crear un bancal de conreu a la part sobirana i alhora crear un brollador d’aigua a la base del parat, on naix l’esmentada sequiola argentada. Quan el vianant arriba al parat descobreix que, amagada, darrere de la serra i els precipicis, s’obri l’ampia foia de Catxuli, amb una formosa porta de pins gegantins i monumentals.

Hivern, primavera, estiu, tardor

Son les nou del matí d’un dia de febrer. El sol, rodó i groc, acaba d’eixir pel Collado Amorós i enllumena tota la foia, plena d’ametllers en flor. L’explosió floral inunda de blanc i rosa els bancals. La natura ens mostra el seu màxim esplendor. Una natura treballada per les mans de les famílies camperoles, generació rere generació. El paisatge natural és, realment, un medi humanitzat, intervingut des de fa segles per les comunitats rurals. Així, la foia de Catxuli va ser explotada principalment mitjançant conreus de seca: ametllers, oliveres, vinyes i cereals. Pero també hi trobem, com més endavant descriurem, unes parcel·les dedicades a hortalisses, verdures i fruiters i espais aprofitats per les raberes d’ovelles i cabres o per les gallines, ànecs i conills del corral domèstic.

Immediatament després de passar el parat de Catxuli, el camí arriba a una cruïlla; per l’ esquerra es va a Catí, tot passant per davant de la casa del Pantanet; per la dreta podem arribar al paratge de Rabosa. Per anar a la casa de Catxuli agafem el camí de la dreta que, sota l’arbreda de pins gegantins, també ens porta, si volem, a l’ermita de Catí

L’hivern dels ametllers anuncia la primavera plena de flors, corbs, oronetes, vinyes verdejant, cirerers, pruners i albercoquers amb fruita naixent. És l’estació de les flors, perqué els matolls, els horts, els camps i els vergers són en plena exuberància. La terra s’ ompli de vida, la saba unfla les gemmes dels arbres i, en un instant, es produeix una explosió de llum i verdor. Ja ho diu el refrany: «Març ventós i abril plujós, porten a maig florit i formós». En aquestos mesos, encara que els dies s’allarguen i els llauradors disposen de més hores de sol, falten mans i temps per a dedicar-se a les feines del camp.

Escoltem el ning-ning dels esquellots, la veu del manyà, els lladrucs dels gossos, però no vegem el ramat. La llana, que no és blanca de llençol, sinó crema, del color de la terra, del sègol sec, de l’espart embrunit, amaga les ovelles en mig del seu món, els bancals i muntanyes. Únicament queden tres o quatres raberes d’ovelles i cabres al terme de Petrer. Una és del Ranxo Gran, que gairebé tots el dies de la primavera puja a Catxuli cercant pastura. A l’estiu, quan la situació per la calor és insuportable, les eixides del ramat disminueixen.

Els llauradors aprofiten els llargs dies estiuencs per a treballar de matinada, quan encara el sol no té la força del migdia, quan, aleshores, convé descansar fins a la vesprada. Els ceps són plens de raïm, disposats per a la collita de setembre; el sègol, la civada i el blat plantats fa quatre mesos estan a punt de ser tallats per a després portar-los a l’era i batre’ls, tal com ens recorda el refrany, «qui no bat a juliol no bat quan vol»; els ametllers disposen els fruits; i l’hort, per aquestes dates, està ple de bledes, albergínies, moniatos, cebes, cols, escaroles, lletugues, melons, pebrots… Tot un seguit de verdures i hortalisses per a ús domèstic, encara que una part menuda puga ser venuda al veïns o al mercat local.

La tardor arriba i els paisatges canvien de tonalitats: comencen a predominar el rojos de les fulles dels fruiters i de les vinyes meravelloses, els ocres i marrons de les branques, de la terra i els matolis, fins i tot els grisos d’alguns llocs de la muntanya on la roca es deixa veure. Les nits són més llargues. Ara, la foia de Catxuli canvia la seua presència. La pluja humiteja els camps, encara que a la tardor pot ocórrer que una tempesta descarregue furtivament, furiosament grans poals d’aigua sobre les vessants i bancals. Ràpidament, els barranquets baixen l’aigua cap a la rambla de Catxuli que pot arrossegar pedres, canyes, branques i, fins i tot, les ribes de les parcel·les secularment treballades a l’ampli llit de la foia de Catxuli. El vent i la boira que cobreix muntanyes i valls anuncien que arriba l’hivern.

Geografia descriptiva d’una heretat

Si mirem des de dalt la foia de Catxuli, els camps conreats, la casa, l’era i la bassa de reg són totes en mig de la foia, envoltades pels camins de Rabosa, de l’ermita, de Catí i la senda d’Amorós. Imagineu que uns braços llargs abracen els bancals. A la part de fora es queden les muntanyes plenes de matolls, pins i alzines. Una divisió entre paisatge natural i paisatge agrari típic de totes les heretats del camp mediterrani. Fins fa uns anys es podia parlar d’una economia ecointegradora, perquè les famílies camperoles combinaven agricultura i ramaderia, aprofitaven els recursos forestals i minerals i recol·lectaven plantes de l’entorn. Així, la fusta i llenya dels pinars, les argelagues i romanins són aprofitades per al forn i la ximenera de la casa de Catxuli, o l’espart per a fer cabassos i estores.

Però volem endinsar-nos per l’heretat de Catxuli. Una heretat és una unitat d’explotació i de residència. L’heretat és un conjunt de parcel·les conreades, amb casa per a la familia camperola que hi viu pràcticament tot l’any, corral per al ramat
(ovelles, cabres, gallines, conills, ànecs…), quadres per als animals de llaurada i transport (bous, mules, cavalls, arriets i someres) i era per a batre els cereals.

Catxuli manté tots aquests elements. Sobre un tossal, en mig de la foia, s’alça la casa. L’edifici probablement té materials prou antics, encara que possiblement la majoria siga de pràcticament fa dos segles. El conjunt de la casa consta d’habitatge per a la família dels mitgers; celler, trull i almàssera amb les premses per al raïm i l’oliva; cambra per a enmagatzemar la palla i les llavors dels cereals; corral per a les aus domèstiques i quadres per a la mula. Fa vint anys desaparegué l’última mula de Catxuli; ara l’automòbil i el tractor fan les feines dels animalots. Envoltant la casa trobem elements tècnics antics que parten d’allò que va ser l’agricultura abans de la revolució dels transports i de l’arribada de les fàbriques.

La façana principal de la casa mira al sudoest, on es localitzen un grapat de pins i unes figueres. Des de la casa s’observa tota la finca. Per una banda la muntanya i uns bancals d’ametllers. Vora la casa, l’era. Per altre lloc, la rambla de Catxuli que baixa de la serra i en mig del seu llit la mina d’aigua, la font, el llavador i la bassa. Al costat del safareig les parcel·les d’horta. I sota d’aquesta els bancals de cereals. Per ùltim, camps de vinya, ametllers i unes quantes oliveres.