Era l’hora de “La cançó de les balances”. Per a mi, per al jovenet Brotons, hi concorrien dues circumstàncies noves: una, coneixia la cançó d’un recital que uns aficionats de Petrer havien oferit al soterrani del carrer Major, on llavors tenia la seu el Centre Excursionista de Petrer;l’altra, la lletra no era d’Ovidi Montllor, pertanyia a Josep Maria Carandell.

Com en tantes altres ocasions, l’artista d’Alcoi havia posat música a un versos d’altre. Tenia una“llarga vida” en format de gravació. Circulava des de 1968 en l’EP  titulat Ovidi Montllor, tot ique també es coneix com La fera ferotge. Era la primera de les quatre cançons que hi contenia el vinil. El primer, per cert, que gravà Ovidi i que comercialitzà la companyia Discophon.

Musicalment  és  una  peça  d’enorme senzillesa:  un producte  intuïtiu  propi  d’un  compositor autodidacta i rústic. Eixe és el seu encant en este aspecte i prou. De fet, Toti Soler la millora una miqueta amb el virtuosisme de la seua guitarra.

Pel  que fa a l’autor  de la lletra,  Josep Maria Carandell  (Barcelona,  1934-2003),  a qui  Ovidi coneixeria en els ambients progres barcelonins dels seixanta, era un cosmopolita periodista,escriptor i intel·lectual català que, amb el pas del temps, es convertiria en el cronista literari dela ciutat comtal, amb obres com Guía secreta de Barcelona, Barcelona viva o La Pedrera. Una obra d’art total. Conreà diversos gèneres literaris: aquesta cançó n’és l’exemple, com també ho és el fet que uns anys després fera una obra de teatre amb el mateix títol.

“La cançó de les balances” és  un romanç  intencionadament elemental i didàctic que, com explica  Ovidi  Montllor,  el  mateix  autor  va  subtitular  irònicament  “Cançó  mitgeval  per  axiquets”. La lletra, en clau de paràbola popular, feia les delícies d’adolescents com jo, conscients de  viure  en  una  dictadura  i  plens  d’ànsies  de  llibertat  i  justícia:  coses  de  l’edat.  És  tan transparent,  tan clara,  tan evident i  emotiva que no cal explicar-hi res més. Per això “quans’ajunte els hòmens rient i  plorant la canten”: la cantem encara,  per vells que siguem. Malnegoci, si la dignitat envellix.

Ah, ateneu les últimes paraules d’Ovidi: “Amb tots vosaltres, Toti Soler”.

PS.- En el segon article vaig tenir un lapsus documental en dir que “Homenatge a Teresa” nohavia estat gravat abans del disc A Alcoi. Eixa afirmació és errònia. Al 1972 va aparéixer a l’LPUn entre tants gravada de dues maneres, en versió cantada i en versió musical.