‘ARREAR(-SE)’

El DCVB recull l’accepció de ‘donar un cop, pegar’ per al verb arrear i, a més, localitza el verb a Tortosa i a València. Segurament, este sentit del verb es deriva de la primera accepció: ‘pegar a les bísties per fer-los fer via (Maestr., Val.).’ Siga com siga, el monumental diccionari d’Alcover i Moll diu que este verb procedix del castellà arrear.

Per la seua banda, de les accepcions que el DNV té en l’entrada arrear ens n’interessen dos: ‘1. pegar. Li van arrear una palissa de por. 2. Anar-se’n. No t’havia dit que arreares?’

Crec que no m’equivoque si dic que la majoria de petrerins coneixen perfectament estes dos accepcions del verb arrear: la de ‘pegar’ i la de ‘anar-se’n’.

Per al primer cas, arrear és un verb que té un poc de més força expressiva que pegar, de manera que el podem utilitzar en totes les ocasions en què usaríem pegar: així, podem arrear un calbot, un carxot, una carxotà’, una tamborinà’, una bascollà’, una casporrà’, una galtà’, una garrotà’, una punyà’…

Per al segon cas (amb el significat de ‘anar-se’n’), personalment em resulten molt familiars frases com la següent: “Parem a fer-mos un cafè i después estem arreant!”, per exemple en un viatge en cotxe en què ens parem a fer un petit descans.

Finalment, un altre significat que té el verb arrear (sobretot en la forma pronominal, arrear-se) en el valencià de Petrer és el de ‘menjar’ i ‘beure’, sempre amb un to molt expressiu. Per exemple: “Xe!, dia que no tenia fam, però s’ha arreat dos plats d’arròs!”; “¿Entre els dos soles vos hau arreat la botella sencera de vi?”

A continuació oferim alguns exemples del verb arrear (amb els significats de ‘anar-se’n’ o ‘pegar’) que hem trobat en els textos d’algunes ambaixades en valencià:

 

“¡Arrea i di-li al teu rei

que no vinga en tonteries,

que ja tinc praus mals de cap

en el folló de les caries!” (cristià, 1977).

 

“Pilla els teus aparells i arrea

i no m’armes molta polseguera” (moro, 1983).

 

“Aquí tot ha canviat,

ca uno fa lo que vol,

i si algú li se planta [a Guitarreta]

li arrea en el cresol” (cristià, 1983).

 

“Arrea en el burret

o de la palissa que t’espolse

t’ingressen hasta el carnet

en ‘cuidados intensivos’” (cristià, 1984).

 

“Vaig arrear pa dalt

i vaig tirar les mans al cap

al vore eixa casota

que el Xulla s’està cascant” (moro, 1986).

 

“Però deixem-nos d’històries

i arreeu-li a la xaramita

pa que ixca el pregonero

que después se fa molt tard

i no provem ni una quisquilla

en el vermut del Canyero” (moro, 1988).

 

Respecte a l’accepció de ‘menjar’, n’hem trobat un sol exemple: es tracta del començ de l’ambaixada de la Xusma de l’any 1962: està parlant (en castellà) el moro:

“Aquel [el califa], que sin pestañear

se tragó en una juerga de moros

una vaca, dos toros,

y un gato sin pelar.

Aquel, que no se escaldó

diciendo la frase aquella,

cuando valiente desfiló

en Alicante la bella

después de arrearse una paella.”

Això no obstant, hem de dir que en el text original mecanoscrit esta última frase va ser ratllada i substituïda per esta altra: “después de discutir con ella”.

 

‘REBOLICA’/’REBOLICAR’

El DCVB porta l’entrada rebolicar (també amb la variant revolicar): “Revoldre (Tortosa i País Valencià). Tota la roba estesa del seu llit estava rebolicada. Valor Narr. 54.”

Fixem-nos com és un verb que este diccionari localitza només en tortosí i valencià (amb un exemple de l’escriptor de Castalla Enric Valor). Quant al seu significat, revoldre és ‘regirar; cast. revolver.’

Pel que fa a rebolica (el substantiu), el mateix diccionari el descriu de la següent manera: “Avalot, conjunt de coses o persones movent-se desordenadament, en confusió (val). Cast. revuelo, revoltijo. La gorra me se va embolà, en la rebolica, de una carchotà. Cañís 43.”

Notem que també en este cas la paraula es caracteritza com a pròpia només del valencià (amb un exemple de les Canyissaes de l’escriptor de Monòver J. Amo).

Com no podia ser d’altra manera, també hem trobat exemples dels nostres verb i substantiu en les ambaixades en valencià de la nostra festa:

 

“Venia ja pa Petrer

caent tota la solana,

i me vaig llevar un bon susto

a l’arribar a la duana.

M’ho van rebolicar tot

els guàrdies desesperats,

buscant algun salvavides

que podia tenir amagat” (moro 1985).

 

“Toqueu prompte les xaramites

i armeu molta rebolica,

que hai que anar espavilant

a eixa que està netejant [el sentinella],

que no sé si és xic o xica” (moro 1985).