‘D’A XAVO’

Pronunciació: [datxávo]

Esta locució, comuna a diversos pobles on es parla el valencià alacantí (Petrer, Alacant, Elx, Crevillent, Santa Pola…) té valor ponderatiu, equivalent al castellà menudo, menuda + un adjectiu: així, l’expressió “¡D’a xavo, la casa que s’ha fet!”, podria equivaldre a la castellana “¡Menuda casa se ha hecho!” (o “¡Casi nada, la casa que se ha hecho!”, com molt bé fa notar el pediatre elxà Francisco Orts Serrano en la seua pàgina d’Internet Ilicitanoausente).

És a dir, que es tracta d’una expressió que servix per ponderar una cosa, una activitat, una persona…, tant negativa com positiva. Així, “¡D’a xavo, la casa que s’ha fet!” significaria “¡Quina casa més bonica/gran/luxosa s’ha fet!”, mentre que “¡D’a xavo, la cagada!” seria tant com “¡Quina cagada més gran!”

Este significat es veu clarament en els següents exemples que arrepleguem del text de diferents ambaixades en valencià. Així, en la de 1978, el cristià agraïx al moro els regals que este li ha fet dient-li:

“Gràcies mil pels regals,

però tu ¿què vols a cànvit?

¡Fole, d’axavo el pardal!

Enguany, ¿què vols, que te baixe

la seguritat social?

¿O que l’empresa te pague

el rendiment personal?”

També és el cristià el que parla en l’ambaixada de l’any 1985:

“Si me tires del castell

a lo millor ixc guanyant:

me n’aniré al quartelillo

que Tortosa ha fet enguany.

Que no sé si l’hauràs vist,

però d’a xavo és la caseta:

hasta pa inaugurar-lo

se van portar a Lassaleta.”

L’any 1986 era el moro el que usava l’expressió comentant els canvis que haviaapreciat en el poble després d’un any:

“Cavil·lós i pensatiu

casi no puc apreciar

la casa de Sussano

que estava al regirar:

d’a xavo casa s’ha cascat

a base de soldadures.

Però l’atre dia va confessar

que lleva més de quatre anys

sense menjar facegures.”

Fixem-nos que este exemple és molt interessant perquè d’a xavo s’usa modificant directament el substantiu que hi ha a continuació: o sia, es diu “d’a xavo casa” i no “d’a xavo la casa”.

Un altre exemple el tenim en el text de l’ambaixada humorística de1987, quan el moro es dirigix al castell de cartó que hi ha a la plaça’i Baix:

“Jo des d’aquí te promet

que tinc que fer-te de pedra

com el Castell de Petrer:

tendràs troneres i almenes,

i una gran torre estucà’,

però sense escala de ferro,

que d’a xavo és la cagà’.

El castell de mentida torna a ser el protagonista l’any 1988, quan el moro comenta les reformes que li han fet eixe any:

“ […] i les maeres té arreglaes,

i té també una ventatja,

que mentres duren les festes

no mos deixa vore es graes:

d’a xavo és el pegat

que mos han posat davant:

en ves de l’entrà’ una iglésia

pareix una barandilla

del paseo d’Alacant.”

Del mateix any tenim un altre exemple quan el cristià parla del paquet de Nadal de l’Agrícola: així, després d’haver-ne anomenat els encerts (terró, sidra, polvorons…), en comenta també els defectes:

“La que sí que mos van fotre

és en el vi gasificat,

només me vaig fer un gotet

i ¿sabeu a on vaig anar?

Ni el Moreno això ho millora,

d’a xavo la mascletà’.”

Finalment, en l’ambaixada en valencià de 1992 el cristià utilitza la nostra expressió comentant la polèmica que hi va haver amb la fila que va anar a l’Expo de Sevilla en representació de la festa de Petrer:

MORO:

“He sentit un comentari

que me té molt preocupat:

diuen que els Inquisidors

sou la fila els entxufats.

CRISTIÀ:

Pues d’a xavol’entxufe

el que mos van arrimar:

si arriba a ser pitjor

acabem electrocutats.”

Origen de l’expressió

Pareix que d’a xavo prové de la locució castellana de a ochavo. Així, en primer lloc s’ha de tenir en compte que el castellà ochavo (“antigua moneda española de cobre con peso de un octavo de onza”, segons el diccionari de la RAE) ha sigut adaptat al català/valencià com a xavo (amb pèrdua per afèresi de la 0- inicial).

Així, el DCVB definixxavo com “moneda antiga que valia la meitat del quarto, o sia, l’octava part d’una peça de quatre”, mentre que per al DNV és “moneda de coure, que pesava deu grams i equivalia a deu cèntims de pesseta” (per tant, fixem-nos que un xavo és una moneda de poc valor, com es pot veure en l’expressió “per quatre xavos”, equivalent de “per pocs diners”).

En segon lloc, en castellà dir que una cosa era de a ochavo equivalia a dir que tenia el mateix valor que un xavo.

En tot cas, l’adaptació d’esta locució al valencià hauria segut la següent: d(e) a (o)chavo>d’a xavo.

Fixem-nos ara que dir que una cosa és d’a xavo equival, en principi, a dir que té molt poc valor. I curiosament este sentit és el que inicialment també tenia l’expressió castellana menudo, -a + substantiu, ja que menudo és sinònim de pequeño (de poc valor). Així, “menudo coche” seria tan com dir “pequeñ ocoche”.

Per tant, finalment, ens podem preguntar com, a partir d’este significat inicial de petitesa, esta expressió ha acabat sent ponderativa (“¡D’a xavo, el cotxe!” o “¡Menudo coche!” volen dir “Quin cotxe més luxós o car!”): l’explicació que se’ns acudix és que el canvi s’ha produït per un procés en què ha intervingut la ironia i l’expressió ha acabat significant el contrari del que volia dir originàriament.

Imaginem-nos esta conversa:

–¿Has vist la casa que s’ha fet Vicent?

–No, ¿com és?

–¡D’a xavo!

–¿Xiqueteta?

-Al contrari: ¡molt gran i bonica!

Per tant, “¡D’a xavo, la casa!” acaba volent dir “¡Quina casa més gran!”