Un tema complex el de la qüestió nacional, ja que s’entrecreuen càrregues ideològiques, sentiments, lleialtats, entitats,… Existeix abundant literatura sobre l’assumpte i diferents definicions i corrents de nacionalismes, nació, entre d’altres. No tinc més remei que tractar, sintèticament, arguments previs i remuntar-me en els fets passats per poder explicar aquesta posició.

Partint d’una concepció acadèmica sociopolítica, el nacionalisme és una construcció social de l’edat moderna ( i per tant política) i hem d’entendre-ho com “la ideologia i moviment sociopolític que defensa i assumeix que un col•lectiu polític territorial és una nació” (Pastor, J. Los Nacionalismos, estado español y la izquierda). Amb això no hem de donar per descomptat que siga una construcció elitista de la burgesia per aconseguir els seus objectius, ” el que va ocórrer és que les classes en conflicte amb la vella classe dominant es van recolzar en la idea cada vegada més popular de nació” (ibíd). Es desenvolupa al mateix temps que el naixement del capitalisme i per tant aquest moviment transcorre paral•lel a una altra gran ideologia i moviment sociopolític, el “moviment obrer”. La relació entre tots dos ha estat complicada però hi ha hagut moments en els quals s’han entrecreuat  com l’ Adn amb resultats molt positius, com l’exemple  llatinoamericà.

Aquí a les nostres terres el fenomen de la modernitat va penetrar de manera asimètrica i el concepte i desenvolupament de nació li va passar el mateix. No ha quedat totalment definit i, encara havent intents, de base intel•lectual, per  la formació d’una nació espanyola i d’un nacionalisme espanyol, es van desenvolupar al mateix temps els nacionalismes “anomenats” perifèrics que van tensar des del principi les coses, alguns d’ells com el Basc o el nostre cas el dels Països Catalans, amb major calat si cap que els nacionalismes espanyols. Fins a la frase “Una, Grande y libre” denota la feblesa de la posició feixista davant el “problema” que després d’aquesta etapa grisa de la història de la península, ja en la democraciaburguesa nascuda el 78, no s’ha sabut resoldre definitivament.

El que es pretén explicar és que la qüestió nacional, en primer lloc és una aposta política de com i amb qui volem relacionar-nos i organitzar-nos política, social, cultural i econòmicament les ciutadanes que vivim i compartim uns interessos comuns, amb una llengua i cultura també comuna, i en segon lloc, un problema polític que no s’ha resolt i que en aquests moments s’obren grans possibilitats. Igual de legítim és plantear la construcció d’un estat espanyol (infinitament en tensió), que apostar per una altra estructura, com la federació dels Països Catalans, en un marc de la Unió europea i/o de l’arc mediterrànea. Una altra cosa és entrar en com s’ha de concretar aquesta relació i, és clar que hauria d’esser en un paradigama plural i inclusiu (Rico, T. 2013. No tots els mals venen d’Almansa., Ed. El Jonc). Això vol dir reconeixent les singularitats i pluralitats culturals de cada territori, (per suposat les zones castellanes i/o occitanes i el seu dret a decidir), i desenvolupant un model en condicions d’igualtat entre els tres territoris. És una qüestió d’elecció i sobretot de viabilitat, amb vista a una solució estable i que acontente a les majories.
Després de la implosió del 15M, cristal•litza una crítica generalitzada al règim sorgit de la transició. Caracteritzat per una democràcia de baixa intensitat, burocràtic, corrupte, sense sobirania i plegat als interessos de les grans fortunes, les institucions financeres i al gran capital ( la troica). Un règim deudocràtic i austericida. Necessitem trencar amb aquestes institucions caduques i dotar-nos d’un(s) nou model (s), unes noves estructures polítiques que garanteixen la sobiranía popular i aprofundeixen en una democràcia radical. Aquest fet ens obliga a apostar indiscutiblement perque siga el poble, la ciutadania, aquest 99%, les classes trabajadores les que decidisquen la manera de convivència i trien les estructures orgàniques i/o i institucions que més els interesse. I aquí no és gens desgavellat comptar amb la simpatia de moltes que aposten per altre model d’organització territorial basat en els principis del republicanisme i la democràcia radical i/o social, el federalisme entre els pobles catalans i el confederalisme entre la resta de pobles de la península ibèrica i europa.

Per acacabar caldria afegir que com a estratègia política per tombar aquest règim hem d’entaular aliances importants. Les tensions territorials i nacionals són un mal de cap per als governs del sistema i en això els dos o tres partits del règim estan totalment d’acord, en dir no a l’independència de la catalunya de les quatre províncies, mentre dissenyen una llei a messura contra activistes politico socials. Són aquests moments adequats per sumar les lluites socials i de sobirania nacional? Si no som capaços de comprendre en el moment històric en el qual ens trobem i a l’oportunitat que se’ns brinda estarem abocats estrepitosament al fracàs.