*Nota: crítica publicada originalmente en la revista Festa 2008.
Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó
Diversos autors (coord. Tomás Pérez Medina), Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, col-lecció «Punt d’Encontre», núm. 1. 2007, 112 pagines.
La comarca del Vinalopó, i tots els amants de la cultura, estem d’enhorabona, perquè gràcies de nou a la sensibilitat i iniciativa del Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, veu la llum una nova col·lecció dedicada a la investigació sobre cultura popular i patrimoni, sota el títol «Punt d’Encontre». I com no podia ser d’una altra manera, donada la riquesa del seu patrimoni hidràulic, el número 1 de la col·lecció, coordinat per Tomás Pérez Medina, es dedica a les «Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó».
I és que la tradició d’investigació en aquest camp ve de lluny. A l’interés que demostraren els erudits locals de segles precedents, com Josep Montesinos o Lamberto Amat, cal destacar la tasca de professors com Josep Mª Bernabé i Antonio Gil Olcina, entre d’altres. Hereus d’aquesta escola, i a les universitats de València i Alacant, s’han format els autors Clara Pérez, Tomás Pérez, Tomás Palau, Emilio Gisbert, Fco. Javier Jover, David Beltrá, José Ramón Ortega, Miguel Ángel González i Gonzalo Martínez, que des de fa anys recorren els termes de la comarca per poder-nos oferir treballs com el que ara ressenyem. Més important i necessari, encara si cap, perquè tot el coneixement articulat durant segles al voltant de la terra i de l’aigua corre el risc de perdre’s en tan sols una generació.
Com bé recorden els autors a la introducció del llibre, des de mitjans del segle XX el creixement de la població a la comarca vingué motivat per la industrializació, i deixaren de ser considerats espais rurals pobles com ara Novelda, Elda o Petrer. La població que hi acudia no venia lligada a l’explotació de la terra i, a més, la població local deixava el cultiu per a treballar en eixe mateix sector: es desvinculava així població i coneixement territorial, però, tanmateix, es perdía l’oportunitat d’interessar als nous residents pel passat de les terres que els acollien. Aíxí, en tan sols una generació, hem passat dels nostres majors, que sabien els noms de les partides rurals, dels naixements de l’aigua, de refer bancals i parats… als seus filis o néts, que desconeixen on està la mina de la Bienvenida de Petrer, la bassa de les Cases de Salobrà del Pinos, o l’aljub d’Espejeras a Monfort, per citar alguns exemples. Estudis d’aquest tipus són, doncs, necessaris per a evitar que en el procès de canvi dels territoris s’obliden els seus valors patrimonials, ambientals, simbòlics… valors, a la fi, identitaris dels pobles.
A més a més, aquest llibre està enfocat des d’una perspectiva comarcal, reunint el treball que separadament, en l’àmbit local, han desenvolupat els historiadors, geògrafs, etc., que l’integren. L’aigua li dona la cohesió, i ens ofereíx la idea de les interaccions entre els habitants d’aquest territori. Recordem, sinó, que en el segle XIV les fonts de Petrer regaven les hortes d’Elda, o que al segle XVI la Fuente de las Virtudes de Villena s’aprofitava per a regar a Elda i Petrer. Igualment, els mestres d’obra treballaven desplaçant-se pel territori del Vinalopó, i li donaven una unitat a l’arquitectura hidràulica. Aquestes interaccions al llarg de la historia ens obliguen a considerar la gestió dels espais hidràulics amb una perspectiva territorial: estudiant amb deteniment les característiques de cada poblé, però considerant el paisatge de tots ells com una entitat funcional.
El catàleg de les Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó es converteix en un document primari de treball, que identifica els valors, la tipologia i l’estat de conservado de les construccions, i ha de servir per a orientar la integració d’aquestos elements en els instruments de planificació territorial. És un document de base per a sensibilizar els ciutadans del Vinalopó i apropar-los als valors culturals del seu paisatge. Aquest treball realça la qualitat històrica del paisatge, recuperant i recreant la tradició, enriquint culturalment la societat, i convertint el paisatge en un actiu, en un recurs per al desenvolupament comarcal, ja que, actualment, en el concepte de qualitat del paisatge es valora molt positivament la presència no sols d’elements naturals, sinó també d’elements patrimonials (cases de camp, cisternes, molins, mines…). L’objectiu és mantenir el valor del paisatge, per la qual cosa es necessita un bon coneixement dels elements que l’integren. Així, la coincidència de qualitat i alt valor ens recomanarà la seua conservació activa.
Una qualitat que s’aprecia sobradament en els elements d’arquitectura hidràulica que ens presenten els diversos autors que han contribuit en aquest llibre. Així, destaquem, en l’exhaustiu treball realitzat per Clara Pérez al Pinós i l’Alguenya, els aljubs, mina i aqüeducte de l’Alguenya, el pou de la Caballusa i el del camí de Raspai, els magnifies aljubs i bassa de les Cases del Salobrà i l’aljub de les Cases del Collao al Pinós, entre uns altres. A Monòver, Tomás Pérez, expert en les xarxes històriques de regadiu al Vinalopó, detalla les característiques d’un variat patrimoni com formen l’aqüeducte de les Cases del Senyor, de la Sequiola de l’Almorquí, del pantanet del Xinorlet, del qanat, llavador i bassa de la Casa de la Bassa, del partidor, parada i bassa de Xinorla, de l’aqüeducte del Safareig, del llavador i bassa de la Canyadeta, del partidor de la Dotzena o del molí del Duc. De forma extensa i rigorosa,Tomás Palau i Emilio Gisbert ens descriuen els interessants testimonis d’Elda, com ara la cisterna de Lamberto Amat, la fàbrica de llum del Monastil, les sínies, el naixement d’aigua de Cámara, la interessant cisterna almohade del castell, la mina i assut de la Cañada de la Perdiz, etc.
Al terme de Petrer, són els bons amics i ben coneixedors del terme Feo. Javier Maestre i Tomás Pérez que ens fan una acurada descripció d’elements tan significatius com tot el conjunt que integra la rambla de Puça (la interessant mina, la séquia major, els molins, la canal de Ferro o l’aqüeducte de Sant Rafael, etc), o construccions de primer ordre com el Pantanet del segle XVII, la séquia i el llavador de la Gurrama, el pou de neu de Catí, el magnífic conjunt del Catxuli format per mina, assut, pont, boquera i parat, l’espectacular aljub de l’Esquinal o la bassa de Caprala.
A Novelda, David Beltrá, José Ramón Ortega i Tomás V. Pérez avaluen la riquesa del seu patrimoni hidràulic: la séquia major, els aqüeductes de la rambla de Salinetes, de Cucuc, de l’Assenet, del Molí Nou, els molins de la Reixa i de Cirera, els partidora del Castell i de la Lèdua o el singular balneari de Salinetes. Un patrimoni tan vast com interessant. Igual que el de Montfort, presentat per Miguel Ángel González i Tomás Pérez, que ens donen a conéixer les construccions de l’assut d’Aljacer, la séquia mare, els aqüeductes del Llano Bajo i del Llano Alto, la sénía A i la d’Espejeras, els aljubs de la Casa Nueva, d’Espejeras i de la Casa Villar o el balneari d’Orito. A Asp, és Gonzalo Martínez qui aprofundeix en les nombroses restes de l’arquitectura hidràulica tradicional, com ara els aqüeductes de l’Hondo de las Fuentes i del barrane de la Coca, l’assut de la Rafica, el rafal major de la séquia de la Huerta Mayor, la Rafa de Percebal, la caseta de la presa de Pavía, els notables ponts de Los Cuatro Ojos i de Los Cinco Ojos, la Canal de Hierro, l’aljub de Los Moros o la sénia i la bassa de Mariano.
L’interés perquè vostés reconeguen la riquesa dels seus pobles ha estât l’objectiu principal dels seus autors, que han comptat per a la present edició amb el suport de la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó i amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Petrer i l’Institut Ramon Muntaner. Ara queda —i ens dirigim als senyors alcaldes i als regidors de tots els pobles, com també de forma destacada als autors a la introdució del llibre— que la gestió política oriente, canalitze i afavorisca la participació dels ciutadans perquè aquestos «paisatges de l’aigua», fràgils i molt vulnerables als canvis, es recuperen als nostres terrltoris.
I aprofitem l’ocasió per a fer des d’açi una crida perquè es demane que el patrimoni hidràulic del Vinalopó, en conjunt, siga declarat Be d’lnterés Cultural, per a retre homenatge a tots aquells llauradors que, en un medi semiàrid com el d’aquestes terres, s’esforçaren durant segles per aprofîtar l’aigua quasi sempre de forma racional, arreplegant amb boqueres les aiguës torrencials, captant amb aljubs les de la pluja, regulant amb basses els preats naixements i llegantnos un patrimoni del qual hem d’estar ben orgullosos.