In memoriam del “Chava”: ell seguix escalant,
el cel del déus se li ha quedat massa baixet

Així és, a voltes la “Vuelta a Espanya” passa a prop i l’afició de Petrer i la comarca es desplaça de mil maneres per animar la serp multicolor, per fer saber a eixos jóvens esportistes que les seus atlètiques pedalades ens plenen d’entusiasme, que estem amb ells malgrat que alguns els enverinen amb l’ombra del dopatge.

Dimarts passat vaig pujar a Catí amb la meua “cabra” BTT, com tants altres ho feren en vehicles motoritzats fins a on els deixaren, caminant o en refinades bicicletes asfàltiques. Tots i totes estàvem allí per admirar i admirar-nos pel gran muntatge, l’arribada a meta dels campions —del primer a l’últim en són tots, de campions—  i per animar la dura pujada des de Castalla al Portell de Catí —res d’Alt de Catí, els topònims es respecten— que en precipitada costera arribaria a la meta del Xorret de Catí (“el” Xorret, amb article i no només “Xorret”, no me siguen “chorres”).

Fou una jornada preciosa. Milers de dones i hòmens dels pobles i comarques meridionals —la Foia de Castalla i tot l’Alcoià, les Valls del Vinalopó i la resta de les terres del Vinalopó, també l’Alacantí— ocupàrem per unes hores el vessant sud-oest de la serra de Castalla, ben a la vora del valorià barrac de la Fusta, i el clot de Catí, vall arredonida d’inusitada bellesa paisatgística que comparteixen els municipis de Petrer i la pròpia Castalla. Esperàrem i esperàrem fins que a l’hora prevista —minuts després de les cinc— aparegueren els gloriosos atletes amb les seues màquines fent un esforç sobrehumà en pujar este petit però exigent port amb pendents de més del 20% en alguns trams. Allí teníem els César, Marzano, Valverde, De la Fuente, Gesink, Evans… però també els Carrara, Moïnard, Txurruka, Moreno, Vorganov, Tondo… escalant admirablement. Sense cordes, sense piquetes, sense arnesos… amb un pa’ll de rodes, amb un pa’ll de cames i amb un pa’ll de… Centaures del metall i el cautxú.

Jo, particularment, m’ho vaig prendre amb calma i il•lusió, per a estes coses encara sóc com un xiquet: a les nou del matí, motxilla al muscle amb aigua i entrepans vaig fer cap el bell paratge. A les deu i mitja esmorzava en l’ermita. Em relacionava amb gent —amics, coneguts, saludats—, tafanejava per les enormes instal•lacions, observava els moviments estratègics de Guardia Civil i organitzadors en general. A la una del migdia culminava el meu particular homenatge als ciclistes fent un últim esforç pujant al portell des de Catí. M’instal•lava a la vora de la carretera, dinava i em preparava per esperar el herois. M’unia en un aplaudiment i un crit d’entusiasme amb tots els presents quan hi arribaven: emoció inenarrable —encara m’esborrone—. Després cap a casa per la trialera baixada de l’ermita cap al Calafate, camí infame gràcies a l’acció destructora de quads, cotxes i motos tot-terreny  que tant toleren les autoritats medioambientals que patim en este poble i país.

Parlant d’autoritats. El matí de dimarts, al dia següent de “La Vuelta”, llig a l’’Información’ una gloriosa bestiesa de don Joaquín Ripoll, President de eixe anacronisme institucional dit Diptuación Provincial, “Alicante seguirá siendo el Pirineo de la Vuelta Ciclista”. Ripoll és un “provinciano” acomplexat. Manant en eixa cosa que ell mana no m’estranya un pèl. Anem a vore, “alicantino… y fino”, nosaltres no som Pirinieus de res. Els Pirineus —bascos, navarresos, aragonesos, occcitans, catalans…— són unes belles muntanyes que ens uneixen amb Europa, unes muntanyes entre atlàntiques, continentals i mediterrànies ben aptes per al ciclisme. Nosaltres, les orgulloses comarques meridionals valencianes, al sud-est de la península ibèrica, tenim altre tipus de serres, tant aptes per a ciclisme com altres que hi ha per l’extensa geografia espanyola —Sierra Nevada, Gredos, Guadarrama, cordillera Cantàbrica, Sierra Morena, Montes Ibéricos…—, no en substuïm cap, oferim altres coses. El Portell de Catí —que no “alto”, insistisc— és un exemple d’eixa singularitat. Com ho són el port dels Tudons, la Carrasqueta, la Font Roja, l’Aitana, Mariola, etc.  No siga acomplexat i no compare. No som Pirineus, ni falta que ens hi fa, som menudes, austeres i reptadores muntanyes mediterrànies. Sense complexos paisatgístics. Estimem el que tenim, no ens comparem amb cap altre territori, que també admirem i estimem com a terres germanes que són. Potser vosté no estima res, per això es compara amb tots, des d’una insuperable enveja identitària. Potser estima només el cartó-pedra de Terra Mítica i per alguna fosca raó. Protegisca les nostre muntanyes i deixe’s de comparacions d’opereta, patètic Presidente de la Diputación Provincial.

I ja que estic brindant floretes als responsables polítics. Per què ni a Castalla ni a Petrer se’ls va acudir muntar una línia d’autobusos per acostar la gent a Catí? Més còmode, menys contaminant, menys perillós, més racional… Però clar, polítics i que pensen en les coses bones per a les persones i el medi natural, això és demanar massa, no?

Visca la “Vuelta a Espanya” a Catí!