«La rabosa se li eixancà damunt l’esquena; el corb estengué les seues alasses negres i blavoses i pega un botet… Ja volaven!»

«—Eu! Amb quina facilitat! —se’n meravellava la rabosa. I alhora s’agafava com podia a les plomes de darrere del coll del corb.»

«Donava gust de veure l’estranya parella que feien: el corb amb les ales esteses, que semblava un negre avió; i, al damunt, era cosa de riure contemplar la carotxa ingrata de la rabosa, que duia en la fesomia retratats els mil pecats que tenia fets per tota la foia.»

(“El corb i la rabosa”, en ‘Rondalles Valencianes’. Edicions del Bullent, Picanya, 1988)

No, no transcriure les deu pàgines d’aquest conte, que podreu trobar tant a l’’Obra literària completa’ com al volum 8 d’Edicions del Bullent, editorial que publica en l’actualitat, i en repetides edicions des de mitjans dels anys huitanta, la colecció completa de les trenta-sis rondalles d’Enric Valor. Es tracta, com tothom sap, dels contes populars de la nostra terra que l’escriptor literaturitzà a partir dels diversos materials que va recollir al llarg del seus primers seixanta anys de vida entre la gent de pobles com Castalla, Penàguila, Bèlgida, Callosa d’En Sarrià, Xixona, etc. a la manera d’un folklorista.

He escrit “literaturitzà” i “a la manera d’un folklorista”, paraula, la primera, i sintagma, el segon, claus per a entendre el material oral que li va servir de base, i quin va ser el tractament que li donà, per a produir les ‘Rondalles Valencianes’.

Valor escoltava, memoritzava i anotava rondalles de dones i hòmens contadors. Ho feia des de la infantesa i intensificà l’activitat a partir de finals dels anys quaranta. Les recollia sovint “amb la pell i els ossos”, com explicava ell mateix, és a dir, nuclis argumental mínim que a dures penes sostenien un fil narratiu i uns personatges lleument caracteritzats. Mai no va tenir, però, la intenció pròpia dels folkloristes cercadors de  literatura popular —investigadors etnopoètics, se’n diuen ara—, consistent a recollir com més rondalles millor i fixar-les per escrit de la manera més semblant a com li les han contades.

Des dels germans Grimm (Alemanya, entre finals del XVIII i la primera meitat del XIX) fins als nostres dies, pràcticament totes les cultures del món s’han afanayat amb major o menor intensitat en aquesta tasca recol·lectora. És més, des de principis del segle XX, no fer aquesta acció cívica, cultural i literària és considera axiomàticament un signe d’incivilitat. Les universitats, des de fa dècades, donen cabuda en les seues aules i departaments a aquests importants investigadors. Al nostre àmbit idiomaticocultural caldria destacar noms històrics com els de mossén Alcover, Joan Amades i Francesc Martínez i, més actualment i pròxims a les comarques meridionals, Josep Bataller, Gonzàlez Caturla i Jordi R. Verdú, per citar-ne uns quants d’una llarga nòmina que supera de llarg el centenar.

Enric Valor, però, no forma part d’aquest col·lectiu. Ell, tot i que estava enamorat d’aquestes peces narratives del patrimoni col·lectiu del país, les volia com a material —(pre)text—  per a la literaturització. Dit d’altra manera, mitjançant la figura literària de l’’amplificatio’, i altres recursos escriptors, aprofitar l’argument estricte, respectant-lo escrupolosament, i desenvolupar-lo amb aportacions lingüístiques elaborades —cultes i populars—, referents miticollegendaris del territori, descripcions paisatgístiques, explicacions didàctiques, pinzellades de cultura popular i científica entorn a plantes, gastronomia, animals, pràctiques agrícoles o artesanals, religiositat popular, història, etc. L’escriptor de Castalla escriví les trenta-sis rondalles fent un polièdric exercici literaturizador. Allò que començà sent una forma de  ‘’trencar la mà’’ —un entrenament de narrador literari— acabà produint les monumentals ‘Rondalles Valencianes’.

Totes i tots sabem que les rondalles són una part del patrimoni col·lectiu intangible del país, però, en realitat, ho són més aïnes de tota la humanitat: les rondalles són universals. La mateixa línia argumental d’un conte popular dels aborígens autralians la podem trobar en una rondalla gallega, per exemple. Una explicació? O l’espècie humana ha fet córrer les històries superant fronteres i barreres idiomaticulturals —viatgers amb ànsies de contar— o el cervell humà, l’inconscient col·lectiu que dirien certs psicoanalistes, és més previsible i menys creatiu del que vanitosament pensem les comunitats humanes. Dues línies d’investigació encara obertes per a diverses ciències: antropòlegs, filòlegs, psicòlegs, etnòlegs, pedagogs, etc

Ho exemplifique. Aquests dies he llegit ‘La memoria de los cuentos. Los últimos narradores orales’, volum col·lectiu coordinat per Rodríguez Almodóvar. Hi he trobat molts contes d’altres cultures peninsulars que coincidien amb les rondalles d’Enric Valor. La senyora Consolació Soriano, natural d’Iniesta (Cuenca), de poc més de setanta anys, contà al folklorista Rodríguez Almodovar deu rondalles de la seu terra castellana. L’investigador les va transcriure a les pàgines del llibre amb els ajustament lingüístic mínims, sense aportacions personals amb intenció embellidora.

A la rondalla “El cuervo y la zorra”, la senyora Soriano explica la mateixa història d’animals que parlen que Valor publicà amb el títol de “La rabosa i el corb”, que ell havia arreplegat a Castalla d’un “senyora Soriano” anònima, qui sap si a la fresqueta del carrer o l’escalforeta de la vora del foc. A més de la llengua, les diferències no passen de pures anècdotes (per exemple, en la castellana hi apareixen dos corbs i en la valenciana un). Valor, però, invertí deu pàgines en la narració de la història, Rodríguez Almodóvar la fixa en poc més de dues.

Heus ací un passatge del “cuento” explicat per aquesta brillat i irrepetible narradora oral: “Pues total, que la zorra se sube encima de los dos [cuervos] y sale tirando para arriba”. L’amable lector o lectora, si compara aquest fragment amb el text que enceta el dietari de hui, entendrà tot eixe enorme exercici d’elaboració literària que desplegà Valor en la fixació escrita de la mateixa història (set línies per a dir el mateix, i la cosa no acaba aquí). Per això podem dir metafòricament que Enric Valor va transformar belles i humils construccions pròpies de l’arquitectural rural popular en enormes mansions, palaus i catedrals que ens dignifiquen nacionalment: les ‘Rondalles Valencianes’.