«[Bernat] Sobretot va fer amistat amb un vell d’estampa bíblica que sabia de lletra i li féu de mestre amb tremolors de barba blanca i llarga els dies esparsos que podien. Amb allò, els secrets de la lligenda deixaren poc a poc de ser-ho per a Bernat, per bé que no gaire els de l’idioma que estudiava —el castellà, “la llengua que parlava el rei”—. Més avant, el vell li comprà en un viatge a la Vila Joiosa un llibret amb dibuixos, on els mots de la llengua oficial corresponien moltes vegades a imatges entenedores. ‘Horno de cocer pan’, per exemple: —Forn de coure pa o, si ho vols més curt, fleca— li traduïa el bon pastor.»
«’Fuente, calle, callejón, tejado, esquina, puerta’.
—És fàcil: forn, carrer, carreró, teulada, cantó, porta.»
[…]«S’alfabetitzà doncs, per bé que defectuosament, de la manera traumàtica i desorientadora en què ho feren i ho farien molts altres infants del seu propi i dissortat país.» (La idea de l’emigrant. Tàndem Edicions, València, 2010).
L’any 1982 va veure la llum per primera vegada la novel·la ‘La idea de l’emigrant’, publicada al volum III de l’Obra literària completa, d’Enric Valor. Es tracta d’una novel·la molt vuitcentista en el seu plantejament, on l’escriptor mostra el conflicte entre un problable esdevenir argumental naturalista/determinista i un altre culturalista i lligat a la voluntat de la intel·ligència i el control de les passions. El principal crític i estudiós de l’obra narrativa de Valor, el professor Escrivà, en diu a la introducció de l’edició de 2010: “Aquesta novel·la curta aporta possiblement una mostra del krausisme valorià.”
El fragment que encenta la plana del dietari ens mostra el procés d’alfabetització del personatge principal, Bernat. M’hi suscita aquests tres comentaris:
1r. La figura del mestre alfabetitzador ens mostra un home amb certs estudis, i molta passió pedagògica, que no necessàriament havia de ser mestre. Un tipus de personatge real que va pul·lular als medis rurals del País Valencià al llarg de la segona meitat del segle XIX i fins als anys seixanta del XX. Anaven per masos, llogarets i zones de pastura i als infants, jovenets i jovenetes —molt menys— els ensenyaven a llegir, escriure i certes nocions d’aritmètica bàsica (les quatre taules). Ho feien a canvi de menjar, algunes monedes, roba, servicis domèstics… o de manera altruista. Sovint eren hòmens represaliats per motius polítics, per exemple, molts mestres apartats del seu ofici pel franquisme ho hagueren de fer.
2n. Bernat s’alegra d’aprendre a llegir, però se sorprén de fer-ho en la “llengua que parlava el rei”. Durant molts anys es va dir allò de “en aquest país parlem una llengua que no escrivim i escrivim una llengua que no parlem”. Aquesta situació, tan vella com injusta i anormal, ve del segle XV i es va fer especialment virulenta a partir del XVIII, amb el Decret de Nova Planta, del borbó Felipe V. Ben bé podríem dir que si llevem les zones no-valencianoparlants i les ciutats de València i Alacant, la frase va tenir absoluta vigència fins a la dècada dels setanta del segle passat. Només la democràcia ha permés trencar eixe absurd estat de coses. I encara no del tot.
3r. Per això Valor denuncia en el seu narrar i explicar “la manera traumàtica i desorientadora” com es va alfabetitzar el protagonista i ho fa com un mal generalitzat en el “dissortat país” nostre. Eixa mateixa preocupació, als anys trenta, durant la II República, amb poc més de vint anys, ja l’expressava en diverses publicacions periòdiques d’Alacant i València (‘El Tio Cuc’, ‘El Camí’, ‘El Luchador’…). El princi segueix vigent: la població infantil s’ha d’educar en la llengua pròpia del país i a partir d’ací aprendre’n d’altres, com més, millor. Per això l’única escola que garantitza la dignitat col·lectiva és la que educa preferentment en valencià: l’Escola València, us sona, no? Ho escric venint-me a la memòria aquell conseller educatiu que fan tan de mal de recordar, el tal Font de Mora. El seus foren uns temps roinots per a la lírica i per a l’educació.
Altres reflexions en esta sèrie: