«La banda nord i oest d’allò que hui es diu —mal dit— “província” d’Alacant és tota muntanyeca; presenta vàries foies isolades, com a valls més o menys petites, i allí es recolzen més i més pobles valencians i amants de lo seu, que ofrenen el doble interés de lo pintoresc i de lo patriòtic.» (El Camí. 86, València, 28-10-1933)

Amb vint-i-dos anys, des d’Alacant estant, el jove Enric Valor escrivia aquest paràgraf en l’article “Record d’hivern”, publicat en la revista valencianista El camí.

L’escriptor feia poc que havia acabat els estudis de professor mercantil a l’Escola de Comerç d’Alacant (un dels centres de formació superior que moltes dècades després estarien en l’origen de la Universitat d’Alacant); desplegava una activitat lingüística, cultural, política i professional intensíssima. Feia programes de ràdio,  fundava l’Agrupació Regionalista Alacantina, organitzava trobades valencianistes a Alacant, publicava articles i lliçons de valencià a la revista satírica «El Tio Cuc» i altres periòdics, llegia literatura catalana, francesa, espanyola, assistia a les conferències i tertúlies de l’Ateneu Republicà Alacantí, regentava un pròsper negoci d’aparells de ràdio, etc.

De la seua ploma va eixir aquesta reflexió, un tant nostàlgica de la seua terra nadiua, sobre els pobles interiors del sud valencià, eixa “banda nord i oest” de l’artificiosa divisió administrativa  dita “provincia de Alicante” que, inexplicablement, dura i dura per a honor i glòria de politicastres mediocres i clientelismes inconfessables de “Diputación Provincial”.

En diu coses importants: són terres aïllades, hi ha un profund taranna valencià —res a veure en la ja despersonalitzada aleshores ciutat d’Alacant—, gent que estima la identitat pròpia, la llengua; pobles pintorescs, compte, però també patriòtics. Valor —sense saber-ho, o sabent-ho ben bé però callant-ho— ens presenta el món del seu pensament lingüístic, de les seues narracions, de les Rondalles Valencianes. L’escrit, un dels escrits, que avança els cosmos valorià.