En la historia de las fiestas patronales -con festejos documentados desde el siglo XVII- habrá sin duda un hueco para este año, el primero que ha incorporado un pregón. La responsabilidad recayó el pasado lunes 5 de octubre en la Cronista Oficial de la villa, Mari Carmen Rico, que ofreció una recorrido histórico cálido y emocionante en el que se reflejó la numerosa multitud congregada, que aplaudió a rabiar. A día de hoy, el comentario que más se oye en el pueblo es qué hará el pregonero del año que viene para alcanzar el nivel visto en este… Publicamos hoy íntegro ese pregón histórico:

 

Petrerins, petrerines: Bona nit

Tinc el gran honor esta nit i, per primera volta en la història de les nostres festes, d’anunciar-vos que, un any més, la festa que celebrem en honor a la nostra patrona, la Mare de Déu de Remei, ja està aquí.

I vull fer-ho convidant-vos a participar i repassant, breument, el que ha representat al llarg dels segles esta tradició festiva que ha arribat ben viva als nostres dies.

Iniciem el més d’octubre, un mes de tardor que ol a melancolia, a canvi en la nostra natura i a canvi en nosaltres mateixos. I és just en este mes en què acomencem a sentir la tebiesa del sol quan Petrer, el nostre estimat Petrer, s’impregna de festa. Una festa més que centenària que els nostres avantpassats van decidir celebrar, almenys des de 1630.

La veneració a la Mare de Déu del Remei va arribar a Petrer, com tots coneixeu, envoltada de llegenda. Vull contar-vos, perquè me sembla interessant, que fins 1681 la festa es feia en el mes d’agost, concretament el dia 5, i va ser eixe any, quan en una reunió dels hòmens del poble, en l’esglesia de Sant Bertomeu, es va decidir traslladar-la al 7 d’octubre, tal com ho venim fent fins a l’actualitat. Dos anys després, el 20 de setembre de 1683, la Mare de Déu va ser declarada patrona de Petrer pel bisbe d’Oriola.

Així, que des de fa quasi quatre segles els dies 5, 6 i 7 d’este mes són dies grans per a Petrer.

Són dies per a retrobar-mos en la família i en els amics; són dies que els que viuen fora tenen una cita obligada amb el poble; són també dies per participar en unes tradicions religioses i lúdiques centenàries.

Són dies en què felicitem a les Remeis, per cert, m’agradaria dir-vos que hui en Petrer hi ha 284 xiques i dones que porten eixe nom.

Són dies en què disfrutem de la nostra gastronomia local. El dia de la Mare de Déu tenim una cita, quasi obligada, amb les típiques fassegures i amb totes les pastes tradicionals.

Són dies per a compartir festa i ho fem eixint al carrer, relacionant-mos, convivint i fent, en definitiva, el que ens agrada fer: VIURE EN ALEGRIA.

Crec que si comparem com se celebrava la festa a principis del segle passat, vem que encara que el nostre poble ha experimentat una profunda transformació, la festa en essència continua sent el mateix que era.

M’agradaria que per un moment tancàreu els ulls i imaginàreu eixe poble que era el nostre a principis del segle XX, un poble de 4.000 habitants. Un poble agrícola i canterer que hui s’ha convertit en un poble industrial.

Petrer en els primers anys del segle passat acabava en el Portal, amb la seua font i el seu abeurador. Com rememorava el recordat i estimat Hipólito Navarro:
«Era el Petrer d’interminables tertúlies. El de les dones fent randa i els hòmens treballant el dúctil i a la volta resistent espart de les nostres serres, a les portes de les seues cases. Era el Petrer que olia a most i a pa acabat de fer, el dels carrers de terra xafada i cases amb quadres i gateres. El Petrer d’acollidores places amb les seues fonts, on anaven les dones i les xiques a plenar els cànters i els botijons. Era el poble canterer que olia a timó i a romer, quan se coïen les peces de fang en els vells forns. Era també el Petrer del canterer en les amples entrades d’algunes cases; el del pregoner amb el seu tambor; el del mercat en la plaça de Dalt; el del sereno; el de la verma per la Verge del Remei; el de l’argilaga col·locada en la façana de la bodega o de la casa, anunciant que allí se venia vi; el dels sabaters treballant en els porxes o terrats. Era també el Petrer en què les dones portaven el pa en taulells i les pastes en llandes, des de sa casa fins al forn. Aquell Petrer de l’arrop i tallaetes, dels muntons d’almerles secant-se, allà per este mes d’octubre, en les entrades de les cases. Eren també els temps en què els agricultors es reunien i fundaven la Cooperativa Agrícola, i també acomençaven a despuntar les primeres fàbriques de calçat.».

Records i més records de les dones i els hòmens d’un Petrer que amb el seu treball i les seues vivències van sembrar la il·lusió d’un poble.

Ara, si vos pareix bé, parlem de la festa per poder vore com encara que el poble ha tingut una profunda transformació, la festa, en essència, no ha canviat.

I vull parlar d’una festa que té quasi quatre segles de tradició, dient-vos que, fins hui, i des de l’any 1630 hem commemorat tres centenaris.

En el II centenari celebrat l’any 1830, les imatges de Sant Bartomeu i Sant Bonifaci van acompanyar la patrona en la processó solemne. M’agradaria destacar que per les nits es van llançar globos i que durant huit dies se van efectuar en esta plaça dances amb dolçaina i tabal, les nostres carasses, segons “costum immemorial en esta vila”. Tradició que continua arrelada a Petrer i a les festes de la Mare de Déu .

També sabem, a través dels programes manuscrits que s’han conservat de finals dels segle XIX, que la festa es feia el 7 d’octubre i els dos dies anteriors. Igual que hui, se cantava la tradicional Salve i se llançava un castell de focs artificials. Se realitzaven concerts de música, cercaviles i novenari. S’incloïa l’elevació de globos aerostàtics en esta mateixa plaça. I cants, durant la processó, en totes les parades i a l’entrada de la Mare de Déu en l’església.

Religió, música i pirotècnia eren el centre de la festa segons ens conta el primer programa imprés de 1912. La meua amiga, la periodista Patricia Navarro Díaz ens descriu, en un dels seus magnifics treballs que titola “Octubre”, eixes festes de principis del segle XX d’una manera molt emotiva i amb una inoblidable fragància a eixe mes, que tots reconeixem immediatament:

“Com els carrers se cobrien amb un tapís de plantes aromàtiques; el pi i baladre els alfombraven i adornaven en forma d’arcs els llocs per on transcorria la processó.
Els balcons es poblaven de mantons de Manila, llums i banderes amb la figura de la Mare de Déu del Remei.

I envoltant l’aire, l’aroma de les pastes enfornades en totes les cases: Malenes, sospirs, sequillos, rollets… perfumaven cada racó amb festives promeses per als estómacs assaonats per la fam i els menjars humils.

La música volava des de la Plaça de Baix. Se sentia el rumor de les tertúlies i rogles dels bars de la Plaça de Dalt i, cada nit, el cel es poblava de centenars de globos de paper de seda. La multitud s’apinyava en la plaça per a vore com s’elevaven amb els seus flotants colors i es perdien en la foscor. La llumera, l’estrela en les festes de la Mare de Déu. Tots esperaven amb ansietat l’acte de la il·luminació de l’església amb centenars de candeles.”.
M’agradaria fer menció a una tradició ja desapareguda que ja he nomenant: l’elevació de globos aerostàtics, tradició molt arrelada, sobretot a la festa de la Mare de Déu , de què tenim notícia des de 1830, i que va desaparéixer a principis dels anys quaranta.

La democràcia va portar una nova festa i va permetre la participació d’associacions ciutadanes. Se van recuperar els nanos i gegants, les carasses en 1979, i els col·lectius culturals i veïnals es van reunir per a coordinar les activitats i organitzar unes festes que foren més populars. Va ser una època plena d’il·lusió en què tots vam apostar per un canvi més participatiu pel que fa a l’àmbit cultural, festiu i esportiu.

Amb la plena participació dels barris les festes es descentralitzen, i generen una major unió veïnal: s’estretix la convivència, finalitat última de tota festa. Augmenten significativament les activitats festives senzilles i lúdiques. Des dels concursos de gatxamiga, paelles o xocolatades, passant pel teatre, l’esport, les cercaviles musicals, revetles, cucanyes, concursos de jocs de taula i moltes activitats per als menuts. Esta intensa activitat de barris i carrers servix per a engrandir i dotar de major contingut les festes d’octubre.

Les associacions de veïns s’incorporen d’una forma valenta i decidida a fer festa organitzant els seus propis actes. Hui són l2 les associacions que celebren festa: Pablo Picasso, Sant Rafael, La Frontera, Lloma Badà, Salinetes, Barri Antic “Miguel Hernández”, Sant Josep, Hispanoamèrica, Vivendes Unifamiliars de Salinetes, Saix, Hipólito Navarro i Les Ximeneres.

Veïns i veïnes: vos convide que disfruteu de la convivència festiva i que participeu en tots els actes que heu organitzat amb il·lusió. Però vull ser realista i demanar-vos, també, als que viviu en eixes zones tan pròximes i a la volta tan llunyanes entre elles, que no sols vos quedeu en les vostres carrers, places i barris, sinó que els dies de festa gran vos acosteu al nucli històric, i a altres barris, per a participar en cada un dels actes que s’han programat.

Tenim festa, tenim barris, tenim festa en els barris però es necessari vertebrar-la i fer una festa per al Petrer del segle XXI. És necessari dotar-la d’actes comuns a tots els petrerins, actes que unixquen els veïns indistintament del barri on vixquen. I això ho fan actes com la romeria que es va instituir en 1993 i en què se baixa la Mare de Déu del Remei a la parròquia de la Santa Creu; igual que el Mercat Medieval, que des de 1996, és també un preàmbul a les festes patronals.

També els nanos i gegants que són aguardats pels més menuts que participen activament acompanyant-los pels carrers de Petrer i, com no, les nostres singulars i centenàries carasses i el novedós correfoc que també s’ha guanyat un lloc important en les nostres festes majors.

Actes que conviden a la participació conjunta de tot el poble. Uns dels de la seua fe i la seua devoció per la nostra patrona, com és el cas de la Confraria de la Verge del Remei, i altres des de la tradició d’unes festes centenàries de les qual tenim que sentir-mos orgullosos perquè són les festes grans de Petrer.

Però per acabar vull dir-vos, encara que vosaltres ho sabeu bé, que les festes són una part molt important de la identitat cultural d’un poble. Són un element inalienable de la idiosincràsia popular. No podem renunciar a elles, formen part de la nostra identitat; són el que ens caracteritza com a poble. Pero “Poble” en majúscules.

Que el sentiment de fer i sentir-mos «Poble» en totes les connotacions tan especials que té esta paraula tan senzilla i a la volta tan gran, estiga sempre present als nostres cors.

Petrerins, petrerines: des d’este balcó del nostre Ajuntament, que és la casa de tots, vull dir-vos que en Petrer esta nit comença la nostra Festa.

Prepareu-vos per a viure uns dies acompanyats per les persones que estimeu i per a disfrutar i emocionar-vos en tots els actes festius, religiosos i culturals que s’han preparat amb molta il·lusió i esforç per a que tots, des dels més xicotets als més grans, puguem viure uns dies en què prime l’amistat, l’alegria, la solidaritat i sentir que formem una comunitat que estima i respecta les seues tradicions.

Petrerins, petrerines:

¡Petrer ja està de Festa!

¡Que acomence la Festa…!

¡Vixca la Mari Déu del Remei!

¡Vixca Petrer!