Mai no m’ho acabe de creure del tot. Sempre he de pessigar-me la galta per comprovar que estic despert i no és un malson. Em resferisc, clar, a les perplexitats que em provoca en conseller d’educació Alejandro Font de Mora. Les seues accions polítiques amb els diversos formats de normes legals, actuacions, maniobres i declaracions que adopten demostren la capacitat del ser humà de superar-se a si mateix, per a bé i per a mal. Sobretot per a mal.
La nòmina d’incongruències educatives —de l’EpC en anglés amb traducció simultània als ordinadors escolars que produïxen miopia passant pel xinés mandarí— li permetran en un futur, junt a les que vindran, escriure unes memòries polítiques que seran tot un best-seller a cavall entre l’humor i el terror. Segur.
L’última “alejandrada” ha estat, ja ho sabem, açò de què els ordinadors portàtils per als escolars produïxen miopia. El mateix Font de Mora és usuari d’ulleres, no sé si és miop, tant fa. D’ara en avant, als seus atributs de gloriós gestor educatiu ha afegit, per a mi, el de miop. Miop intel•lectual, naturalment. Tot i que la paraula intel•lectual lligada a la figura de Font de Mora, encara que siga matisada, patix a muntó. Que sofrides són les paraules!
Que ningú em qualifique com a políticament incorrecte per fer ús d’esta discapacitat visual—compte!—, jo mateix, i ho dic per disculpar-me, sóc des de ben menut un miop important i li puc assegurar a l’inefable conseller que no tenen la culpa d’açò ni les enciclopèdies escolar, ni els llibres de text, ni les pissarres plenes d’escrits amb les belles cal•ligrafies dels meus mestres, ni els manuals universitaris, ni els apunts que copiats en paper carbó em passaven alguns companys o companyes durant la carrera per col•laborar a les meues fugines per a dedicar-me a les conspiracions marxistoides i separatistes, ni res de res. Ho sóc i prou. Aixó m’han dit sempre els oftalmòleg.
Comptat i debatut, Alejandro Font de Mora és un “Rompetechos” de la política. Aquell magnífic personatge del còmic creat per Francisco Ibáñez a mitjans dels anys seixanta i que va conviure amb nosaltres, des dels tebeos, fins a ben entrada la següent decada. El conseller fa igual que Rompetechos. La ceguesa que arrossega li fa confondre-ho tot i, el que és pitjor, la usa per a confrondre’ns a tots i totes: confon els barracons infames amb aules; confon la llibertat d’expressió i els drets laborals amb agressions cap a la seua digna persona; confon l’educació plurilingüe amb les glorioses pallassades de Tip i Coll, el pitxer, el got i el francés; confon les bones pràctiques escolars a favor del valencià amb les folklorades arcaitzants; confon la convivència escolar amb el foment dels uniformes militars; confon l’autoritat democràtica dels mestres amb la brutalitat despòtica de les policies dictatorials; confon l’educació com a servei públic amb l’educació com a enemic públic que cal eliminar i, clar, confon posar a l’abast dels estudiants les noves teconologia —els PC portàtils— amb provocar ceguesa irreparable.
La diferència és que Rompetechos era un modest home del carrer, home dibuixat, fictici, i Font de Mora és burdament real, soberbi i alt càrrec institucional. Quanta miopia hi ha en les nostres institucions democràtiques, ai!
Muy bueno el articulo de Font-Rompetechsos, aún me estoy riendo.
Bon Nadal Vicent
Segons he llegit a un mitjà de comunicació, el conseller era del PSP (el partit de Tierno Galván) allà per l’any 1976. No hi ha cosa més perillosa
que els conversos…sobre tot si es converteixen en dogmàtics
BONA MIOPIA PER NADAL…I QUE EL SENYOR ENS AGAFE CONFESSATS