De les mans de David Valera m’ha arriba la maqueta/CD de Gatxamiga pa’15 (GXMGp’15) —Gràcies!—. Em vaig alegrar. Després de més de tres anys, estos xicons petrerins ens presenten un treball enllaunat, és a dir, després d’hores i hores d’assaig, centenars de quilòmetres per fer concerts i un bon grapat de potents i exitosos directes, ara, amb el nom de Gatxamiga pa’15, el mateix que duen orgullosos com identificador, han posat al nostre abast cinc cançons d’estudi ben treballades.

És un fet històric. Sé que a algun lector li pareixerà que exagere. De cap manera. Cap grup ni cap cantant —en valencià— del nostre poble havia gravat un disc sencer com este, dit d’altra manera, en condicions tècniques i professionals com este “policarbonatat”.

Han hagut de passar més de quaranta anys perquè en la història de la música i la cançó feta en valencià a Petrer —amb lletres en valencià!— apareguera un producte cultural com el CD GXMGp’15. Tota esta història l’explique amb una miqueta més de detall en un article que tinc en impremta i que, si les deesses volen, veurà la llum al setembre en la revista Festa-2015.

Anem al CD. Certament no sóc el crític més adequat per parlar d’una gravació de música ben actual feta per jóvens —ai!— rabiosament jóvens. Jo, ja se sap, no passe de ser “massa vell per al rock&roll i massa jove per a morir”, que diuen els meus admirats Jethro Tull. Tot i així pense que estic en condicions de dir que ens trobem davant una maqueta inicial i iniciàtica d’una digníssima qualitat.

Jo ja havia escoltat alguns musicalment potens i “marxosos” directes d’esta gent —alguns d’ells fills de bons amics meus—, intuïa que darrere d’aquell desparrame de decibels, ritme i dansa filant unes lletres tan senzilles com compromeses, havia una colla de tios enamorats carnalment i espiritualment de la música. Ho intuïa, entre altres coses, perquè venien de l’Escola del Terròs, i aquí no van amb bromes, aquí treballen de valent: el mestre Eliseu és molt mestre Eliseu.

Ara, ficat el disc al meu equip de música i escoltat amb la capacitat que em permeten les meues malmeses orelles, he descobert i gaudit de molts matisos interessants. Sens dubte ha hagut un bon treball d’estudi —enhorabona Nuevo Rock Estudio; podria començar a dir-se ja Nou Rock Estudi, no? vinga!— i l’obra ha quedat ben arredonida i saborosa.

Fem una mirada auditiva als cinc talls: “Flors de paper”, un començament guitarrer que prologa admirablement tot el CD, bon ritme, metalls i un preciós “sé que algun dia tornaré a caminar…”, tan melodiós com encomanadís —vinga a ballar!—; bon ritme reggae i un final ben arranjat. La lletra? Això, el problemes vitals i amorosos del viure intens dels músics, dels jóvens: ells ho entenen millor que jo. La crisi del desamor és cantada per la veu neta i contundent d’Edu en “Si tu no estàs”; el ritme ska ho inunda tot i tansforma la balada en un crit perquè… “Si tu, si tu no estàs!”. I arriba la lluita, la força, les veritats sense embuts: “Animals de corrals”, un himne de combat contra nazis, “Blaveros”, “Campistes” (home perquè “Moniatistes” no es pot dir; tot i que això ja és història, negra història del “comú”[nidad] o retrete valencià). Bons teclats per contar-nos la trista desventura d”El taverner valencià”, una reivindicació del dret a viure lliure, clar i català front als feixistes “destrossalocals” o “prohibidors encorbatats d’espais públics”. I amb ritme reggae “Terra morta”, per acabar amb un cant de lluita ecològica: dolçaines ben netes i polides; balleu, balleu… que el món s’acaba; i compte, poca broma, segons GXMGp’15, Revolució rima amb “poble sostenible i net, / solidari amb els treballadors / i no amb els que són uns depredadors”.

La gatxamiga està a punt: a menjar-ne, com ho féiem el vells: bona mullada, pas arrere, bon glop de vi de bóta i… a ballar! Que la gatxamiga és pa’15, pa’15.000 o pa’1.500.000, qui ho sap?

Que no callen els ritmes ni les melodies de la llibertat!