Nota: Article publicat a la Revista Festa 2000.

Els jocs també formen part de les nostres tradicions i costums, alguns d’ells, com la pilota de carrer (les llargues), el trinquet o el calitx, són típics del País Valencià.

Una mica d’història

La pilota és un element genèric del qual han nascut jocs diferencs. Des que l’home va descobrir l’esfera va comenzar a jugar a pilota, i parlar sobre creadors del joc és propi del terreny mitològic. Segons Herodoto fou el rei Giges de Lidia qui va inventar el joc de pilota per entretindre els seus famèlics súbdits en una època d’hambruna. Les arrels de l’actual pilota valenciana, coms les de la resta que es practiquen en l’àmbit de l’Occident i els seus dominis culturals, hem de buscar-les en la Meditarrània, en l’antiguitat clàssica de la qual procedim culturalment. Respecte als grecs, és l’Odissea d’Homer el primer text on se cita el joc. En temps no tan remots, hi havia entre la gimnàstica grega jocs anomenats sferisteria, existint competicions i trofeus. La sferisteria va passar a Roma amb gran acollida per part de patricis i plebeus, sent els emperadors Vespasiano i Alejandro Severo molt afïcionats. Gràcies als epigrames de Marcial s’han pogut contrastar fins a quatre jocs de pilota distints.

Al Pais Valencià les primeres referències escrites sobre la presència del joc de pilota són de temps posteriors a la conquesta de Jaume I. Estava considerat com un esport decorós, però a poc a poc anà prenent auge i les algaravies que es van muntar van desembocar en el ban de 1391 que prohibia la pràctica d’aquest esport per ser un problema per a l’ordre públic. Esta prohibició va continuar segles després i ja no es té constància de la pràctica d’aquest esport fins al document del trinquet de Petrer en 1617 en el qual s’explicava la importancia del trinquet en la vida comú dels pobles. Des d’un començ es va jugar indistintament a les dues modalitats: obert o pilota de carrer, tancat o trinquet. D’això hi ha testimoni en els Diálogos de Lluís Vives, l’obra de Juan de Zabaleta i la Farsa famosa del juego de pelota de Calderón de la Barca, evidenciant-se la pràctica del joc de pilota a Espanya i França. A Espanya la pilota va ser durant els segles XIV al XVII el més popular dels jocs, el més practicat i estés.

La importància que va aconseguir a la ciutat de València ve reflectida per l’atenció que va meréixer per part de les autoritats municipals. Concretada en lleis per les quais es regulava i fins i tot es prohi­bia el joc en l’interior de la ciutat.

Trinquets hi va haver a Madrid, a Múrcia i a Burgos, però als segles XVIII i XIX el joc va decaure en quasi tota Espanya, arrelant solament a Nava­rra, Pais Basc i València. No obstant, es conserva un quadre de Goya representant una partida, el que demostra que encara es jugava en el Madrid de l’època.

Al poblé de Petrer tenim, com hem dit anteriorment, un dels documents més antics i significatius de tot el Pais Valencià que fa referència a un trin­quet, una activitat lúdica-esportiva molt arrelada a Petrer i a totes les terres valencianes.

Aquest document, que es troba al Llibre de Con­sells de 1616-1648 i té per data el 3 de setembre de 1617, és sens dubte un dels primers referits a la presència de la pilota i del trinquet en la vida comú dels nostres pobles i tindrà un lloc destacat en el Museu de la Pilota que s’inaugurarà pròximament al poble valencià de Genovés. També ocupa un espai destacat en la bibliografia que hi ha sobre aquesta activitat esportiva. En aquest sentit, en el llibre d’Alberto Soldado titulat Jocs de pilota, obra fonamental per al coneixement de la història de la pilota a les terres valencianes, apareix referit el trin­quet de Petrer de 1617. En l’acta del dia 3 de setembre de 1617 es reunix el consell de la vila de Petrer «per tractar sobre les coses profitoses» i es prenen diversos acords referits al repartiment de forment, greu problema de l’època, i a l’aportació dels beneficis del trinquet, que pareix ser era de titularitat pública. Possiblement també en altres pobles els diners del trinquet costejaven despeses municipals o religioses.

Transcripció del document

Pere Marco, justisia; Berthomeu Visedo not., Jaume Amat, dos dels jurats de la Vila de Petrer; Gieroni Alcaraz, Gieroni Rico, Pere Esteve, Phelip Rico, Gabriel Esteve, Phelip Rico, Berthomeu Payá, Alexandre Planelles, Joan Gil, Baltasar Maestre, Pere Seva, la major part del Consell particular de la Vila de Petrer, ajustats e congregats en casa del Not. Infraescrit per a tractar les cosses profitoses e utiloses a la present Vila e fonch proposat per Baltasar Visedo not. Jurat en cab de la Vila de Petrer y feu la proposició inmediata seguent que [Abdon Nimon?] demana a la Vila sinch cafisos de forment que los jurats y pasats prengueren de la llavor que dona a la Vila font resolt per el consell que lo que respecte al for­ment de Pasqual Rico que es vega els que prengueren el forment de llavor y vegen a com yx per cascuna barsella ayxí el forment de Pas­qual Rico com el del rector, que tot fonch sinquanta dos cafisos y que es fasa repartiment conforme eyxirà de preu de dihuit barselles forment que prengueren per a pagar les dotze lliures de Pasqual Rico per lo que el colector cobra el forment a raó de huit lliures y el preu de dit forment era a nou lliures y aysimateix font proposat per dit jurat que el guardia que enbia cada diumenge o festa hun frare a selebrar missa per lo poble y que no ya almoyna competent del trinquet per a pagar dita mis­sa que si tendrien per be que es pagasen les misses selebrades y [salsar?] ma de venir a dir missa e font resolt oida dita proposició que la Vila pose hun basiner y que cada matí dema­ne per les portes y que vegen lo que es traurà del trinquet si y aurà prou y si no que es pague lo que faltara de bens y rendes de la vila, de totes les quals cosses ne rebi acte public […] Joan Sala Not. en los desus dits dia mes y any ab […] Petrer.

Testes Anthon Bordera y Joan Marti

3-IX-1617

Arxiu Històric Municipal de Petrer Llibre de Consells 1616-1648

A banda d’aquest testimoni de principis del segle XVII, que ens parla de la forta implicació que tenia aquest joc en els assumptes municipals, hi ha altres proves documentals que fan referència a la pràctica d’aquest esport al nostre poble. Així sabem que hi havia un carrer que es denominava Trinquete que apareix en una relació de les propietats dels ducs de Fernán-Nuñez, comtes de Cervellón, de l’any 1859, perquè hi tenien una casa de la seua propietat, valorada en 6.000 rals, que afrontava amb les de José Maestre i Bartolomé Poveda. El joc de pilota va aconseguir tal popularitat que el carrer de Petrer on hi havia un trinquet va prendre el nom d’aquest lloc tancat on es jugava pilota. Els antics senyors de Petrer trauen a la venda en pûblica subhasta, el dia 5 d’agost de 1880, pel preu de 4.000 rals, aquesta casa que es troba al numéro 4 del carrer del Portal, abans denominat del Trinquet, afrontant a la dreta amb José Maestre, esquerra amb Bartolomé Poveda i Carreró de la Bassa j testera de Miguel Amat. Possiblement es tracte del que hui és el carrer Miguel Amat, ja que segons un plànol de planta de l’antiga església parroquia de la vila de Petrer i l’entorn urbà d’aquesta el carrer del Portal correspondria a l’actual carrer Miguel Amat, que porta el nom de l’insigne advocat i escriptor.

Encara dintre del segle XIX, a la premsa provin­cial de l’època apareix el 7 de setembre de 1889 la següent noticia referent a la pilota valenciana: «Para ayer estaba anunciada en Onil, una gran par­tida de pelota, en la que habría muchas apuestas, cruzándose cantidades de consideración. En dicha partida tomarán parte los afamados jugadores Joa­quín Soriano y dos de Canals y Malonda de Cacer, contra Puchera de Petrel, el Moreno, Ricardo de Castalla y Angelino de Benichembla. Además de lo establecido en el pacto, a los vencedores se les dará un premio de 250 pesetas». Aquesta noticia perio­dística ens confirma la categoria d’un jugador petrerí: Puchera.

També a principis del segle XX, en la modalitat de carrer hem sentit parlar del tío Jaumet de Petrer, mítica banca de l’època, al qual van seguir Manolo de la Romana, Mariano de Sant Vicent, que van destacar en els enfrontaments que van mantindre amb jugadors de La Marina. En aquella època destacaven els enfrontaments que se celebraven entre diversos pobles de la comarca. Generalment les partides s’anunciaven com tres de Petrer contra tres de La Romana o contra tres de Sant Vicent… Estes partides es feien amb assiduïtat i destacaven les que es feien amb motiu de les festes.

El joc de pilota

El joc de la pilota pot considerar-se l’esport nacional dels valencians, un joc que ha congregat al seu voltant, al llarg dels segles, la vida social i lúdi­ca de tot un poblé. Es diferencia de la pilota basca que els jugadors estan cara a cara i no es valen de més instrument que d’uns guants que cobrixen sols els nues dels dits. S’utilitzen pilotes de vaqueta. Es juga en els carrers allargats dels pobles valencians, especialment en les temporades de primavera i estiu, o en un recinte tancat, denominat trinquet, amb una disposició de l’espai pareguda a un frontó, encara que més estret. Hi ha diferents classes de joc: el que es juga en llocs tancats o trinquets i el que es juga als carrers. El primer i principal dels que es juguen als carrers és el de llargues, però també es pot jugar a curtes en les modalitats conegudes com perxa, galotxa, nyago i raspot o ras­pall. Les partides poden ser individuals (un contra un) o per equips, amb un màxim de tres jugadors per cada part, o rares voltes, quatre. Per a la pràctica de la pilota a llargues es requerix que el carrer on es juga tinga una longitud d’uns 60 m i una amplària que oscil·le entre els 8 m i els 10 m, marcant-se una ratlla de falta de «saque» a uns 35 ó 40 m del fons del terreny de joc. El juga­dor que trau ho fa generalment «picant la pilota» sobre una banqueta inclinada i la juga amb força intentant enviar-la a la major distància possible de la ratlla de falta. També es pot traure «de bot», pel qual es «pica la pilota» sobre el sòl, rebotant la pilo­ta sobre l’antebraç de la mateixa mà que la llança. El jugador que està «al rest» pot tornar la pilota a l’aire o al primer bot, continuant-se el joc fins que la pilota ix de les línies marcades, o queda sense que se la puga jugar dins dels límits establits. Les curtes són igual que les llargues però en un espai més réduit. Els jugadors de curtes eren més habilidosos, encara que els de llargues tenen més potència.

En els trinquets es pot jugar a «rebot» i a «esca­la i corda». Aquesta última modalitat és la més habitual, ja que la primera es troba, pràcticament, en desús. El joc es caracteritza per la corda, situada al centre del trinquet, a una altura de 1.75 m, i que separa als dos equips contendents, i l’escala, que consistix en una gradería de quatre trams, amb una altura total a la senyalada per la corda i que, als efectes del joc, es considera aire, pel qual la pilota pot jugar-se vàlidament encara després de córrer o saltar diverses vegades en ella.

En la modalitat de raspall la pilota està sempre en joc, inclòs quan corre per terra, per on cal jugar­la fregant el sòl. És la modalitat més dura de la pilo­ta valenciana per la flexibilitat de cintura que es requerix i per les possibles lesions en falanges i nues dels dits.