L’espanyolitat era molt més senzilla en la meua infantesa. La F.E.N. (Formación del Espíritu Nacional) i la Història d’Espanya que ens donaven en les Escoles Graduades –conegudes a Petrer com a Primo de Rivera- deixaven poc lloc al dubte. La pràctica impossibilitat de conèixer altres versions de la història juntament amb la imatge aventurera que la nostra edat adjudicava a la vida, ens feien creure totes i cada una de les heroïcitats, incloses les dels portuguesos, que ens deien que havien fet els espanyols.
Gent que intentava venjar el seu honor familiar o masculí en Covadonga. Gent mercenària de Burgos que oferia les seues armes per diners -sense ser catalans-. Gent de discutible nacionalitat ¿genovesa? que feu més fortuna traficant amb esclaus que descobrint continents. Esta gent era la dipositària dels valors patris, a més del pare que donava el seu punyal per que degollaren el fill. No cal parlar dels qui proclamaven “viva la muerte, muera la cultura”, encara avui protagonistes de la història en A Coruña.
Els actes importants, els què donaren sentit a la nostra història estaven vinculats a accions violentes. Els moments de glòria nacional coincidien amb la invasió o conquesta d’altres territoris, amb la dominació i explotació d’altres pobles. Les persones dedicades a la ciència, a la literatura, a les arts tenien poc a veure amb la identitat nacional. La representació personal del sentiment nacional, de la identitat que es presumia col•lectiva, residia en els militars, autors per antonomàsia de les gestes heroiques. A ells se’ls dedicaven carrers i places, fent abstracció de quanta sang d’innocents havien vessat i quantes morts hi havia a les seues esquenes.
L’época moderna ha canviat a l’antic Generalísimo pel més democràtic rei Juan Carlos. No deixa de ser paradoxal que la festa de la identitat espanyola haja estat i estiga presidida per dos persones en l’elecció de les quals no ha participat el poble. Més encara, protagonitzada per , una institució tan experta en democràcia com és l’exércit, on tot es decideix per majoria.
La novetat d’enguany ha estat en que no s’han produït les bronques que es donaven quan presidia l’acte Zapatero. Les dues conclusions que es poden traure són: que xiulaven eren del Partit Popular i que ara, els fatxes, per dintingir-se, han de reformar les banderes amb el bou d’osborne. Potser Santa Catalina fòra més idoni.
Però, per damunt de totes les polèmiques superficials, hi ha hagut una que ha merescut l’atenció del mitjans en gran manera. Ara resulta que els catalans ¿tots?, volen fer dia laborable el 12 d’octubre, dia de la raza, dia de la hispanidad, dia de las Fuerzas Armadas, dia del Pilar i sis o set definicions més. Ja sabíem que els catalans no respecten en absolut les més sacrosantes tradicions espanyoles de l’església i dels militars, però això de no respectar el 12 d’octubre ha sigut massa. S’ha de tindre una mínima consideració per la Festa Nacional, no com en la majoria del comerç del poble de Petrer, no com en el Mercat Central d’Elda. No com els catalans. I és que, ja ho sabem, “la pela és la pela”