Paraules de Petrer (XI): mona

mona arenal

‘MONA’

Aprofitant que ens trobem en els dies de Pasqua, esta setmana volem comentar la paraula mona amb el significat de ‘pastís guarnit amb ous que es menja per Pasqua’.

El Diccionari Normatiu Valencià dóna la següent definició de mona: ‘Coca feta de farina pastada amb ous, oli, sucre i ratlladura de llima, generalment de formes diverses i decorada amb ous durs, ous de xocolate o confitures, que se sol regalar als xiquets per la festa de Pasqua.’

Quant a la seua etimologia, el gran lingüista català Joan Coromines, en el seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, diu que mona ve del llatí MŬNDA, plural de MŬNDUM ‘panera adornada i plena d’objectes (especialment coques i pastissos), que els romans ofrenaven a Ceres en el mes d’abril’.

El cas és que alguns lingüistes han proposat una altra etimologia, en este cas l’àrab muna o mu’na ‘proveïments, queviures’, però, segons Coromines, el fet que també es documente la forma del portuguès antic monda “pão pequeno de centeio ou milho, e de toda a peneira [‘garbelladura, farines passades per sedàs’] que ainda hoje se costuma de dar aos pobres nas porterias das Ordens Monacaes”, fa descartar l’etimologia àrab.

En qualsevol cas, tot i l’homografia, esta mona no té res a vore etimològicament amb la paraula mona amb el significat de ‘simi’.

El costum de la mona existix actualment a Catalunya (on és costum que els padrins la regalen als fillols), el País Valencià, la Franja d’Aragó, Múrcia i part de la Manxa, però en canvi és desconegut a les Illes Balears.

Segons el Diccionari Català-valencià-balear d’Alcover-Moll, “en el País Valencià existeix el costum d’anar la família o les colles de fadrins i fadrines a menjar-se la mona al camp amb molta gatzara, i a més del pa socarrat i ous durs, es berena d’enciam i d’un embotit especial molt prim, anomenat llonganissa de Pasqua.”

A més, el mateix DCVB també du esta informació, molt interessant per al nostre propòsit: “A la comarca de Biar la mona és una tonya guarnida d’un o alguns ous”, que és precisament la forma que té la mona de Petrer.

D’altra banda, Coromines diu que a través del valencià alacantí mona ha passat també al murcià, i el cas és que el Diccionario de la lengua española de la RAE recull mona amb aquest significat: “1. hornazo (II rosca con huevos). Mona de Pascua: la que es costumbre comer, en algunos pueblos, en la Pascua de Resurrección».

Una altra de les observacions de Coromines especialment interessant per al cas del valencià de Petrer és esta: “A l’extrem Sud [del domini lingüístic], una metonímia ha conduït a donar a la Mona el significat de ‘Pasqua’, sense deixar de designar la mona menjada, i tot una abundor de bones coses que l’acompanyen, en una forada esplèndida que solen fer.”

Efectivament, en el valencià de Petrer mona s’usa tant per a la tonya amb l’ou com per a designar els dies en què és costum ixir al camp a menjar-se-la. Com diu Coromines, esta ampliació del significat de la paraula mona es produix per metonímia, és a dir, mitjançant un fenomen de relació entre significats basada en una relació de contigüitat (la part pel tot, el tot per la part, l’efecte per la causa, el continent pel contingut…). Així, per exemple, quan diem “Anem a prendre una copa”, copa té el significat de ‘beguda’ (copa de vi, copa de licor…), o siga, ens referim al contingut de la copa; quan diem “Dóna’m el teu telèfon” en realitat volem dir “el teu número de telèfon”…

La mona segons l’onque Canyís

Per a acabar la fitxa d’esta setmana reproduirem uns fragments d’una obra que té un gran valor lingüístic i antropològic. Es tracta del llibre Cañís y cañisaes, del qual ja hem parlat en altres ocasions en esta secció. Es tracta d’un volum de l’escriptor monover Joaquín Amo (1873-1914), publicat l’abril de 1950, però que recull una sèrie de textos, signats per Amo amb el pseudònim de Canyís (l’onque Canyís, un personatge de Monòver), que van aparèixer en el setmanari El Puebloa començaments del segle XX.

Reproduïm fragments del capítol intitulat precisament “La Mona”:

“Ya estem en el primé día de mona. Es dones están molt aqueferaes en es cases. La dina la despachen pronte; poro tenen que prepará la mona pa la esprá, y vorem com cap tot en es sestelles. La llista es llarga: el pá, la fritá de conill en carchofes, el pollastre rostit, la tortilla, es haus cuits, es empanaes de toñina, la llonganissa y es blancs, es botifarres seques, la sobrasá, el pernil, el salchichó, el formache, es olives, la sal, el panquemao y es toñes, es teronches, la tortá y es malenes, rollets y pastisos, el vi y es licors, y tamé el avío des teneós (es culleres sobren), y el gañivet, servilletes, plats y gots».

D’este primer fragment, a banda de les característiques lingüístiques (el parlar de Monòver, a pesar d’alguna diferència, és molt paregut al de Petrer), convé destacar, en primer lloc, que el contingut de les cistelles que els moneros i les moneres s’emporten al camp no ha canviat molt amb el pas dels anys. A més, també és destacable la distinció que es fa entre pan quemao i tonya.

Més avant, en un altre fragment, Amo fa una preciosa descripció quasi antropològica de com se celebrava esta festa en el Monòver de fa més de cent anys:

“A michaespráya están en dansa es moneros; unos p’amún, atres pavall; unos a peu y atres en carruache. Tots s’han posat espardeñes pa saltá y corre més llauchés. La patulea des sagals s’escampa per debax del pon de lavía y per el riu secallós. Ca uno lleva la seua berena penchá del ñuc de la servilleta; en un crao se la menchen y acomensen es cantalaes. Parelles de fadrines y de fadrins lleven el sierre o la sestella en mich, agarrá entre es dos. El poble se queda dormit en silensio, en es vellacos y aborrits. El fadrinerío desfruta que es un goch. Abans de berená, y fen rogle agarrats: ‘‘La tarana, sí, la tarana, no…’’, y salten a la comba, y tota clase de chocs y bromes y repelóns y chillaísa […] De sopetó li esclafen a una fadrina un hau en el fron.

–¡Chico, que m’has fet un boñ..!
–Loisa, es que volíaoferite el rovell.
–Pa rovellat, tú, si no busques pronte novia […]

Axina passa el primé día de mona, y el segon del dilluns, y el tersé del dimats. Dempués descansem cuatre dies, perque handa el divertise cansa. Y el dumenche y dilluns de San Visán, tanquem el abono handa el añ que ve».

Com el lector deu ja haver advertit, d’este segon fragment destaca la descripció del costum, vigent encara hui dia, d’esclafar “amb traïdoria” l’ou dur de la mona en el front d’una persona.

Igualment, és menester ressaltar l’ús de monero (amb el femení monera), com a derivat de mona.

Finalment, també és molt interessant la referència al costum de celebrar tres dies de mona: el primer, el diumenge, Pasqua Florida o de Resurrecció; el segon, el Dilluns de Pasqua, i el tercer, l’endemà dimarts, costum que també es dóna a Petrer: així, ma iaia Matilde, la Carrasca (nascuda a Petrer en 1913), em conta que quan ella era jove els moneros i moneres anaven a menjar la mona al camp seguint este calendari: el primer dia, a l’Horteta; el segon, a Ferrussa, i el tercer, a Santa Bàrbera.

De fet, a Petrer se sol cantar esta cançoneta:
“De l’Horteta venim,
la mona mos ham menjat,
mos ham begut tot el vi
i no mos ham emborratxat!”

Bona mona a tots!

Un dia de mona en l’Arenal (fotografia de Tarsilo Serrano, cedida per Urbano Serrano).
Un dia de mona en l’Arenal (fotografia de Tarsilo Serrano, cedida per Urbano Serrano).

One thought on “Paraules de Petrer (XI): mona”

  1. El bon amic Manuel Jesús Brotons em conta que en sa casa diuen unes paraules rituals ans d’esclafar la mona en el front de l’incaut: «Per aquí em pica, / per aquí em cou, / aixina em menge la mona / i aixina et trenque l’ou!»

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *