He passat cinc dies d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que se celebra a Prada de Conflent, bella localitat pirinenca de la Catalunya Nord, allà al sud de l’Estat francés. Fa 42 anys que hòmens i dones que compartim llengua i cultura ens reunim allí per compartir-les, amb els encatadors accents, i aprofundir-les solidàriament. Trencats en quatre estats i huit divisions administratives, milers de ciutadanes i ciutadanes seguim tenint clar què ens unix. Tampoc no ens demaneu més.

Anem valencians de Menorca, alguereses de València, catalanes de Múrcia, valencians del Rosselló, rossellonesos de Mallorca, catalans d’Aragó, aragoneses d’Andorra, andorrans d’Eivissa, Mallorquines de Catalunya… En fi, anem gent entre quinze i cent anys que tenim ben presents els versos de Miquel Martí i Pol:

Terra, no somnis,

i també mar immensa,

i una llengua comuna

i la gent que la parla.

Ens juntem allà des del 1968, perquè ací, al sud de la frontera de l’Estat francés amb l’Estat espanyol no ens podíem reunir perquè el “Buen Dictador” —segons la veritat oficial de la dreta espanyola del segle XXI— senzillament ho prohibia a garrotades.

Ensenyem, aprenem, dialoguem, ens divertim. Ens movem entre la memòria, els coneixements, la festa i la gosadia, tal i com va dir el president de l’UCE, el filòsof Jordi Sales, el dia de la inauguració. Jo mateix, amb un bon equip de professors i investigadors he ensenyat “Les rondalles dels Països Catalans”. Davant un públic ben heterogeni hem explicat el valor de la transmissió oral i la fixació per escrit del nostre patrimoni narratiu —contes, llegendes, tradicions— que arrancant dels temps fundacionals allà pel segle IX arriba al segle XXI gràcies al treball de desenes de folkloristes i escriptors com Amades, Alcover, Francesc Martínez o el gran Enric Valor.

I allí també vaig aprendre sobre biodiversitat, la identitat europea, les llegendes de verges i sants, els grups lingüístic a Andorra, la Catalunya Nord, la identitat i el turisme, l’Església Plural, el corredor mediterrani, els vins dels PP. CC, llengua japonesa… Vaig veure interessants documentals cinematogràfics —“Miquel Bauçà”, “La bomba del Liceu”— i vaig escoltar bons concerts, com el de Bikimel o els valencians Spenkat. A més a més, vaig poder assistir al debat nacional d’una comunitat autònoma espanyola —Catalunya— que vol esdevenir, com més prompte millor, estat membre la Unió Europea, farta d’interferències, retallades estatutàries, intromissions en l’exercici de les pròpies competències i altres “petits colps d’estat”. I com a “petrolancoalacantivalencià” de la “Comunidad Valenciana” —“Para ofrendar nuevas glorias a España”— hi vaig reflexionar atrotinadament. En agost un no està per a orgues.

El mateix dia que vaig arribar a Prada vaig llegir el blog d’un novel·lista d’èxit espanyol —tan exitós com mediocre escriptor, tot s’ha de dir— que deia:

“Lo primero: Cataluña independiente de una puta vez. No pasa nada, oigan. Y me sorprende que no lo hayan hecho todavía. No hay el menor riesgo. Se reúne el honorable Parlament, se proclama la independencia por la cara, y asunto resuelto.”

Tu, i el tio té raó. Tan simple com això. El moviment sobiranista català l’ha pres la paraula i s’ha posat a la faena. Tot és qüestió que les urnes li donen la força. Tot passa per la democràcia, és clar (o passa per l’exèrcit espanyol?). Si guanya el PP a Catalunya, res de res. Si guanya el PSC, federalisme de ”dèbil erecció” —“morcillón”, vaja—. Si guanya Convergència i Unió, mercantilisme i a engrunsar-se en els collons del PP i el PSOE com ningú sap fer-ho. Però si el sobiranisme és determinant, tu, fan com diu el novel·lista d’èxit: “Cataluña independiente de una puta vez”.

I jo em pregunte: A vore si els valencians també acabem convertint-nos sense voler en un estat independent del Regne d’Espanya? No, no em malinterpreteu, no. No expresse cap desig personal —per altra banda jo no pinte una mona—. Em limite a interpretar la “clausula Camps” de l’Estatut d’Autonomia Valencià, és a dir, la disposició addicional segona, que diu:

“Qualsevol modificació de la legislació de l’Estat, que, amb caràcter general i en l’àmbit nacional implique una ampliació de competències de les comunitats autònomes, s’aplicarà a la Comunitat Valenciana…”

Dit d’altra manera: “Si als polakos els donen la independència, als falleros, foguerers, moros i cristians, també” (Camps, l’Envejoset, dixit). Total, que el gran líder de l’independentisme valencià ja sabeu qui és: Francisco Camps. Qui ho anava a dir? Ara que jo pense que al seu amic de Madrid, Mariano el Atónito, no ha de fer-li cap gràcia la brometa. Tranquil, Mariano, tranquil, no poses eixa cara d’espantat, és una brometa. Un cuc —no arriba a una serp— d’estiu.