“Per no deixar-me sense vida”
L’Ovidi cantant sovint és superat per l’Ovidi recitant, “dient”, com solia definir ell mateix. Home de potent i dúctil dicció ens mostrà aquesta faceta als petrerins amb el seu poema epistolar “Carta a casa”. Poesia d’un marcat realisme social, gènere imperant en aquells temps d’ànsies de llibertat, lluites i esperances.
El simplisme calculat, el col•loquialisme, el llenguatge planer… el fan un poema tan senzill com transparent i eficient. Ovidi Montllor el diu admirablement i el text ens fa descobrir un perfil humà que ens parla d’un escriptor de profunda cultura obrera feta de praxi, reflexió i sensibilitat de lluitador; ben allunyant d’academicismes i posats de progre refinat. La guitarra del Toti, entre trista i combativa fan la resta.
La tria de fotos ajudarà a escoltar-lo des de la sensibilitat que pertoca.
