Entre els records que em vénen a la memòria quan mire amb atenció les estampes d’Helios Villaplana, n’hi ha alguns nítids, cristal·lins, com si hagueren passat fa quatre dies —i en molts casos han passat més de quatre dècades—, altre, però, els veig emboirats. Açò em passa amb este racó del carrer del Calvari tan delicadament fixat pels traçats de gust i detall del senyor Villaplana: un conjunt de cases bigarrades i, alhora, harmonioses, que aprofiten el replanell de la pujada de la costera que arranca des de l’Esplanada per ubicar-se abans de l’últim tram rost que ens aboca directament al carrer Nou.

En eixe raconet, on crec que hi ha en l’actualitat un inevitable “cuartelillo” —dir part antiga i dir “cuartelillos”, a Petrer, és fer sinonímia— jo recorde haver conegut entre boires un fusteria antiga, tradicional, un tant destartalada, però plena d’encant. La vaig visitar acompanyat del fill del fuster; pare i fill, per cert, prims i alts. Així m’ho pareixien a mi, llavors. M’agradava aquell espai. I sempre que l’evoque perdut als anys seixanta em ve al cap l’olor, per a mi agradable, de fusta i serradures. Una olor que em produïa ara cuscanelles al nas, ara sensació de laboriositat. Estrany, ja ho sé. Les magdalenes de Proust —l’espart cremat, la bodega, la pólvora, l’almàssera— que construixen el paisatge de les flaires i els sabors, tan important com el visual, el sonor o el tàctil. Ja veieu, una imatge d’Helios m’ha dut al món dels olors. Llegiu El perfum i entendreu el que vull dir.