Vicent Brotons
Universitat d’Alacant
L’any 2008 es commemorava el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 – València, 1276): un personatge d’inqüestionable transcendència històrica amb un clar paper fundacional amb la conquesta de Mallorca (1228), Menorca (1231), Eivissa i Formentera (1235), València (1238) i Múrcia (1265-1266). Aquesta importància històrica del rei Jaume I és directament proporcional al rastre llegendari que ha deixat en l’imaginari popular de les nostres terres.
Sembla cosa de no creure, però més vuit-cents anys després del naixement, el Conqueridor encara és viu en la memòria col·lectiva de catalans, mallorquins i valencians.
Amb tal motiu vaig participar en un curs de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que se celebra a Prada de Conflent (Catalunya Nord, Estat francés) des de 1969, que duia per títol El rei Jaume I: història, literatura i llegenda. Va ser una aproximació al moment històric quela figura del rei va protagonitzar, a la seua Crònica o Libre dels feyts, i ¾per descomptat¾ a l’aurèola llegendària que se n’ha projectat fins als nostres dies. Hi intervinguérem el recordat i malauradament absent Josep M. Pujol (URV), Joan Borja (UA), Víctor G. Labrado (Fció. Joan Fuster), Tomàs Vibot (UIB) i jo mateix (UA), com ja he dit.
[1]En el meu cas vaig parlar de “La figura del rei Jaume I en el teatre popular català”, i em vaig referir especialment a les historicofestives representacions de “La Rendició”, de Petrer, i “El Tractat d’Almisrà” i l’excepcional “El naixement del rei Jaume”, del Camp de Mirra.
[2]En la introducció a la lliçó em vaig referir a diverses manifestacions teatrals que havien pres com a motiu la figura del Conqueridor, o els fets històrics protagonitzats per ell. Des del segle XIX ha estat una constant: teatre de carrer, teatre de circumstàncies, drames, representacions històriques connectades en festes i celebracions, programes televisius de caire dramàtic i, fins i tot, un projecte frustrat de pel·lícula —King Conqueror.
[3]Vaig destacar, però, en eixe moment de la conferència, una paròdia absolutament irreverent escrita per Serafí Pitarra, pseudònim de Frederic Soler, intitulada Don Jaume el Conquistador. Paròdia que el mateix Soler, i els seus hereus, van voler fer desapáreixer de circulació escrita, i fins tot de la memòria teatral catalana, cosa que no van aconseguir, com veurem. No hi vaig aprofundir. No passà de ser un contrapunt hilarant per donar entrada a les tres representacions populars del nostre migjorn: les dues almirrenques i la petrerina, que van centrar el gruix de la xarrada que al peu del Canigó va tenir lloc fa sis anys.
Enguany, 175 anys després del naixement del dramaturg Frederic Soler i 36 de la representació del “Don Jaume de Pitarra” i del disc LP de La Trinca, en versió de “Sarsuela Rock” —les més celebrades i perseguides del segle XX— li dedicarem unes quantes ratlles en aquesta revista festera del Camp de Mirra que posats en perspectiva s’ha convertit en una mena de publicació divulgativa jaumina, sens dubte.
Un context vuitcentista i una nota biobliogràfica de Pitarra/Soler
L’arribada tardana del drama romàntic històric a la nostra cultura, i escrit incialment en castellà, es produeix de la mà de Francesc Altés i, sobretot, de Jaume Tió, que escriu el 1839 Generosos a cual más, amb el gandienc del segle XV Ausiàs March de protagonista. Des de llavors en seguiren unes altres del mateix autor. L’autor romàntic Víctor Balaguer (1824-1901) va seguir el mateix camí amb obres com Vifredo el Velloso, de 1848, on apareix una frase dita per aquest rei fundacional català de clara ressonància actual i que en aquells temps va esdevenir un “mantra” entre la burgesia nacionalista catalana: “que quiero antes de todo independencia / para salud de mi valiente pueblo”.
Serà, però, al 1860 quan s’estrena l’obra Don Jaime el Conquistador, d’Antoni Altadill (1828 –1880). L’obra era una contribució a…
“l’erecció del rei Jaume I com a cappare de la pàtria, heroi fundador dels terriotris històrics de la Corona, que havia unit a l’herència de l’avi (el primer rei de Catalunya-Aragó) les noves conquestes de Mallorca i València. […] L’obra sembla ser que va tenir el seu èxit, malgrat rebre crítiques on se li retreien inversemblances i el “desaliño” en el vers i en la frase, i no va trigar a ser objecte d’una encesa paròdia per part d’un grup de joves de tendència lletrada o bohèmia i molt de la gresca que es reunien en pisos llogats a l’efecte on discutien, fantasiejaven, recitaven, cantaven organitzaven balls privats i posaven en escena obres pujades de tot amb què afilaven el sei enginy i s’ho passaven bé.” (MASSIP)
I ací apareix la figura de Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895) que amb el pseudònim de Serafí Pitarra escriurà la paròdia Don Jaume el Conquistador. Dramà històric en un acte i en vers (d’ara en avant, Don Jaume). L’obra es representarà en un pis de l’actual carrer Avinyó, de Barcelona, molt a prop del Restaurant Pitarra.
[4]Frederic Soler, dramaturg, poeta i empresari teatral, orfe de mare i pare i criat per un oncle rellotger, va ser un producte de la petita burgesia, empeltada d’una certa menestralia, de la Barcelona del vuitcents. Actor des dels quinze anys i jove poeta i dramaturg en català (al 1856 va escriure Per un casament). Autor dramàtic i actor teatral des de molt jove, per tant. Inicialment conreà la paròdia, sempre signada amb el pseudònim de Serafí Pitarra, o un altre, quan no anònima. Va ser amic d’Anselm Clavé, músic i escriptor català; Valentí Almirall, pare del catalanisme federalista modern, i el celebre dramaturg i poeta espanyol José Zorrilla, autor de l’arxifamosa Don Juan Tenorio, d’entre altres personatges civils i intel·lectuals de l’època.
Fins a 1866 va escriure amb pseudònim i es va dedicar bàsicament a la paròdia, la comèdia o el divertimento, altrament dit “gatada”. La relació d’aquestes obres s’enceta amb la citada Per un casament i segueixen el Don Jaume, L’engendrament de Don Jaume —totes de 1856—, L’esquella de la torratxa, La botifarra de la llibertat, La venjança de la Tana, Un barret de rialles o En Joan Doneta… entre 1864 i 1865.
Al 1866 enceta la seua etapa seriosa, conservadora i ja sense pseudònim. El “bandarra” Pitarra muta en el molt honorable autor i empresari teatral, reconegut per la burgesia barcelonia més selecta i monàrquica, Frederic Soler. I així s’obre un llarg període d’èxits que va de 1866 a 1894, any en què mor i estrena Jesús. Encara pujaran a l’escenari obres inèdites que s’estrenaran postumament com El campanar de Palma (1912). I en eixes quasi tres dècades escriurà i estrenarà, d’entre altres, Les joies de la Roser, La sabateta al balcó, Els pescador de Sant Pol (sarsuela), Els egoistes, L’apotecari d’Olot, La filla del marxant, Els segadors, O rei o res, 100.000 duros, Barba-roja, El comte Arnau, etc.
El Don Jaume de Serafí Pitarra
Al 1862 és va estrenar Don Jaume el Conquistador, de Serafí Pitarra. Sempre, però, va circular com anònima. Soler mai no va acceptar la seua paternitat i fins i tot durant l’últim terç del segle XIX, el senyor Frederic i el seu fill compraven tots els exemplars que trobaven i els cremaven (el professor Josep M. Pujol, però, sempre va considerar eixa persecució del “libel de la vergonya” com una mena de llegenda urbana). Va ser molt llegida i molt poc representada, certament. Se sap que el mateix Soler va fer el paper de Don Jaume en la primera escenificació clandestina.
[5]Un any abans s’havia publicat el drama Don Jaime el Conquistador, d’Antoni Altadill (1828-1880), articulista i prolífic autor de teatre i novel·la històrica en castellà que va escriure un text d’escasa base històrica però de gran força propagandística, molt del gust de les classes conservadores catalanes que veien en el rei Jaume una mena d’inspirador d’una idealitzada monarquia borbònica espanyola encarnada llavors per la inestable Isabel II, “La dels tristos destins”.
Com que el jove Frederic Soler tenia poc més de vint anys, vivia una vida bohemia i se sentia fortament compromés amb les idees revolucionares del seu amic Valentí Almirall (1841-1904), qui amb el temps esdevindria líder del catalanisme, va trobar una oportunitat única per reafermar la seua personalitat artística i iconoclasta en escriure la paròdia d’aquella obra castellana, rància, monàrquica i conservadora. I de pas atacar don Antonio Altadill. I així va sorgir aquell Don Jaume.
Ara mateix ens trobem per tant davant una obra que funciona com una actualíssima sàtira aplicable a moltes monarquies —alguna ben pròxima, compte!— tant pel que fa als assumptes de davall del melic com del temes “de Estado”.
[6]L’obra arranca d’una obscena llegenda popular que explica que quan Jaume I entrà a la Ciutat de Mallorca el primer que va fer va ser sodomitzar el rei Moro. Si a açò afegim tot el que s’ha dit i escrit, amb més o menys rigor històric, sobre la seua capacitat seductora devers al sexe femení i la seua potència amatòria —recordem les Leonor, Aurembiaix, Violant, Blanca, Berenguera, Guillerma, Teresa, Sibil·la, etc. que passaren pel seu llit— tenim els ingredient perfectes de la paròdia. Entre els ingredient, i no poc, també caldria incloure l’odi al musulmà, cosa que avui dia per raons òbvies encara s’ha d’amagar més que els assumptes sexuals.
No hi cap historiador teatral que negue la següent afirmació: estem davant l’obra còmica més reeditada del teatre català, tot i que no, la més representada, ni de bon tros.
Un petit tast del Don Jaume
Com que tampoc no és un text excessivament llarg el primer que propose al lector és que accedesca per internet a aquest enllaç de “Viquitexts, la biblioteca lliure”:
http://ca.wikisource.org/wiki/Don_Jaume_el_Conqueridor [7]
De més a més, aquesta recomanació té també sentit perquè molts dels passatges de la paròdia presenten un to obscé, escatològic i, fins i tot, quasi pornogràfic que no és convenient publicar-los amb tota la seua “crudesa” en una revista amb un públic lector tan ampli com aquesta.
Trobem set personatges amb paper —Na Constança, En Jaume I, En Pere, Muntaner, Fontanelles, Conrad, Ruquier— i un quants de “muts”, tal i com agrada dir al Camp de Mirra (patges, la cort, soldats i gent del poble).
L’obra s’estructura en un acte únic i dotze escenes. Tot comença amb el cortesà privat, Fontanelles, explicant la mala salut del rei —“està podrit”— per unes “purgacions culeres”, és a dir, una gonorrea que va agafar en sodomitzar —“pel rulé me l’enforcà”— el rei moro de Mallorca per a humiliar-lo. La cosa no acaba aquí, el comportament luxuriós i pecaminós del Conquistador ha provocat que encomane eixe mal a la seua mateixa futura nora, la infanta Constança de Sicília.
El rei es va veure estimulat, excitat, per mantindre relacions sexuals amb la bella i concupiscent nora perquè la sent i la veu matant puces — “en el mateix moment que jo passava tota nua [la infanta] s’estava matant pusses. Les trenes pel seu coll, ben amollades, com serps de seda negra es deslligaven; ai! si haguessis sentit quin crec! més feien les puces que sos dits mataven. Les mamelles, tan grosses i senceres semblaven dues boles de mantega, i sos mugrons vermells, dues cireres que una onada de carn les mig ofega. I ses cuixes, tan blanques, ai! tan grosses com a columnes de setí forrades, I aquelles pantorrilles, que precioses! Amb unes mitges blanques com nevades. Un culet més bufó que una sombrilla i entremig de les cuixes, ressalao! aquell grapat de pels, que negre brilla sobre aquell ventre fi com mantecao. Lo brillo dels seus ulls em deia: carda’m! Lo somrís de sos llavis: no te’m tires?”— i com pot verificar el lector, darrere d’aquella “idíl·lica visió musicada pels crecs de puça”, va venir una altra i una altra observació i finalment l’acció, tan rica en detalls descriptius que m’estic de transcriure’ls. En fi, la cosa acabarà com acabarà i amb una bona gonorrea per a la senyora, o senyoreta, Constança.
[8]La jove siciliana està tan amorosament presa pel rei que arriba a homenatjar-lo d’aquesta manera: “I si el poble, al morir, en vostra tomba les semprevives ofereix al rei, les dones que han estat per vós fotudes a vostra pixa teixiran llorers.” Sense comentaris.
El tractament de l’odi al moro és absolutament escandalós. Si no posàrem una certa perspectiva històrica —és una obra de mitjans del XIX— diríem que estem davant d’un text “políticament incorrecte”, incorrectíssim, més aviat. Llegim algunes de les perles del parlament de l’infant Pere quan es prepara per la campanya murciana:
“Los porcs de Múrcia [els moros] […]A ells ! Sant Jordi, Santa Maria! Desperta pixa! Fotem! Fotem! Si surt un moro que les defensi, fot-li trompada i a l’altre món: les nostres llances obrin ferides, les nostres pixes, esquinsin conys. La sang ne corri dels que alli morin amb la dels virgos que alli rompem […] Los camps de Múrcia nostra arribada en mars transformi de llet i sang; no quedi xona sens ser cardada ni cul que ignori nostre carall.”
Fixeu-vos en la paròdia intertextual del crit almogàver “Desperta ferro! Ferim! Ferim!” que transforma en un obscé “Desperta pixa! Fotem! Fotem!”. La resta de bestieses es mouen entre la cruel matança de l’enemic i la violació de les dones musulmanes: un humor tan brutal com fora de lloc que ens parla dels gustos hilarants d’aquell segle XIX i bona part del XX.
El rei finalment explica al seu fill, victoriós de la campanya murciana, que s’ha de casar i no fer cas de certes evidències que el transformen en un futur cornut coronat gràcies al comportament incestuós de son pare:
“Si en ficar-te amb ella [la infanta] al llit trobes que el virgo no té no en facis cas, que és potser d’haver-s’hi ficat lo dit. Si abans de temps un petit, noi o noia et fot pels nassos, no hi pensis, que molts émbarassos abans de temps han parit.”
[9]I així, si fa no fa, es remata aquesta suma de despropòsits irreverècies que és el Don Jaume de Frederic Pitarra.
Poques i sucoses representacions: la sarsuela de La Trinca
Ja ho hem dit, va ser una comèdia molt popular, la més divulgada de Serafí Pitarra, coneguda clandestinament —i segurament bastant representada privadament i sota clandestinatge—, però amb poques posades en escena serioses. El professor Massip ho explica així:
“L’única posada en escena professional de què tinc notícia la va fer La Trica al Teatre Barcelona el 1978, amb decorats de Jaume Perich (1941-1995), espectacle les cançons del qual es van recollir en un disc. Altra cosa són representacions locals, més o menys amateurs, com la de Magisteri Teatre que el 1997 la va representar a la Universitat de les Illes Balears i a Muro (Mallorca), o la lectura escenificada i musicada que ha dirigit Antoni Artigues a Mallorca, coproduïda per Fonart i el germans Pere i Manel Martorell, per celebrar els 800 anys de Jaume I. Cal mencionar també la pel·lícula que el 1994 va dirigir Antoni Verdaguer, produïda per Figaro Films, amb guió de Ferran Torrent, el mateix Verdaguer i José antonio Pérez Giner” (MASSIP).
El Don Jaume pitarrenc de La Trinca (cèlebre grup musical humorístic català, format per Toni Cruz, J. Maria Mainat i M. Àngel Pascual, que tingué una enorme popularitat a tot l’Estat espanyol en la dècada del 70 i 80. Publicaren 38 LP i produiren i protagonitzaren una llarga vintena d’espectacles i sèries televisives) va ser una sarsuela-rock —ja el nom és humorístic— i partia de la versió moderna i versificada del Don Jaume que circulava més freqüentment pels territoris de parla catalana. Us oferesc un enllaç de Magisteri Teatre on, a més de llegir un seguit de referències de les refresentacions mallorquines de 2008, trobareu els versos íntegres de l’obra:
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/muntatges5/donjaume08.html [10]
[11]L’escenografia de l’espectale va córrer a càrrec del llavors popularíssim humorista gràfic Jaume Perich (1941-1995), que va explicar la col·laboració en aquell projecte perquè era “una obra bruta, eròtica, escatològica, grollera, irreverant, obscena, ofensiva, estúpida, ordinària, escandalosa, etc… Hi ha gent que els passa el contrari, que s’estimen més de treballar en nom de la Pàtria, Déu, les virtuts morals, la salvació del país, l’honor, la moral, etc… Durant 40 anys hem pogut comprovar els resultats d’aquesta elecció. Espero que quedi clar també el perquè de la meva.»
El mateix 1978 va aparéixer el disc LP (Don Jaume, el Conquistador. Ariola LP – 200.185 I (1978) amb totes les cançons, les lletres i amb la carpeta il·lustrada pel mateix Perich. No cal dir que la seua emissió radiofònica va ser inèdita i en algunes botigues de “bon gust” es negaren a vendre’l. La Trinca, però, ho advertia amb una etiqueta enganxada a la carpeta: “Pot ferir la sensiblitat de l’oient llepafils”. Si l’amable lector o lectora vol sentir-lo, sempre que no singa un “llepafils”, només cal que copie aquesta adreça de youtube, punxe al damunt i pare orella:
[12]Una notícia i unes conCULsions
Acabant de redactar aquests ratlles he tingut notícia d’una genial representació humorísitica entorn als textos Serafi Pitarra, es diu Safari Pitarra i és una actualització de Jordi Oriol i Josep Pedràs (“I és que, si es pot revisar Shakespeare o Ibsen, per què no fer-ho amb el pare del teatre català?”, diuen els autors). La representació va tenir lloc el mes de juny al Teatre Nacional de Catalunya. Jo, però, reporte aquesta notícia per dos raons: remarcar l’actualitat del teatre d’humorada salvatge pitarrenca i posar en avís els lector i lectores per si en una d’eixes es troben en una gira o reposició, qui ho sap?
[13]I de conCULsions (sic)? ben poques:
1. Que des de 2008 volia compartir a través d’aquesta revista aquest “altre Conqueridor” i finalment ho he fet. He descansat.
2. Que jo sóc dels que pensa que si els nostres personatges/mites/fets històrics som capaços de llegir-los i expressar-los de diverses maneres, des de les falsament pomposes del poder impostat a les grolleres dels bohemis més iconoclastes, passant per les més dignes i populars, com El Tractat, és un símptoma que som un poble sa, malgrat les castes i altres preservadors d’essències pàtries.
3. Que jo sóc dels que pensa que si els nostres personatges/mites/fets històrics som capaços de llegir-los i expressar-los de diverses maneres, des de les falsament pomposes del poder impostat a les grolleres dels bohemis més iconoclastes, passant per les més dignes i populars, com El Tractat, és un símptoma que som un poble sa, malgrat les castes i altres preservadors d’essències pàtries.
[14]4. I que amb textos populars tan exitosos com aquest Don Jaume cap “catalunyés” llepafils em podrà tornar a dir mai això de què no entenen l’humor del nostre Xavi Castillo, que els sembla molt groller. El Xavi, al costat de Don Serafí, és un innocent xiquet de bolquers, per més que li fera, teatralment parlant, unes fel·lacions espectaculars a aquell honorabil·líssim senyor dels trages.
Amics i amigues del Camp de Mirra (i terres germanes), que l’arbre de la solemnitat no us impedesca veure el bosc de la carcallada més tronada. Bones i pitarrenques festes!
Bibliowebgrafia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Frederic_Soler_i_Hubert [15]
http://ca.wikisource.org/wiki/Don_Jaume_el_Conqueridor [7]
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/muntatges5/donjaume08.htm [10]l
http://www.youtube.com/watch?v=ncjI-p6yhqI [16]
MASSIP, Francesc (2010): El drama romàntic i la seva paròdia: el Jaume I de Pitarra. Don Jaume el Conqueridor i L’engendrament de Don Jaume.
( http://www.crimic.paris-sorbonne.fr/IMG/pdf/Massip_Jaume_I.pdf [17] )