[1]
«A galopar, a galopar hasta enterrarlos en el mar»
Rafael Alberti
Nota: Artículo publicado originalmente en la revista Festa 2007
Des de 1965 a 1975, per agafar dues dates de referència, els jóvens i xiquets de Petrer es divertien de diverses maneres, però allò que es diu l’oci organitzat es produïa bàsicament en els àimbits esportius, les parròquies religioses, el Club de la Juventud i l’OJE. Per raons de coneixement personal, jo em referiré a aquesta última organització de carácter estatal -nacional- que no era altra cosa que les sigles de l’Organización Juvenil Española, perqué és on vaig desenvolupar les meues vivències personals entre el 12 i 19 anys d’edat, és a dir, entre els anys 69 i 76. Que no espere l’interessat lector trobar un cúmul de dades objectives ni res d’això. Em limitaré a fer memòria, entre sentimental i analítica, del que va significar aquell espai d’oci per a un grup important d’hòmens -molt poques dones- de Petrer que avui ens movem entre el 45 i el 60 anys.
[2]L’Organización Juvenil Española del Frente de Juventudes
L’OJE formava part de l’entrellat del Movimiento, és a dir, el partit únic del règim del general Franco. Si aquell «partit únic» -tan prohibida estava la paraula «partit» que no es podia dir ni així- es deriva d’aquell batibull de sigles que es deia «FET de las JONS» (Falange Española Tradicionalista de las Juntas Ofensivas Nacionales Sindicalistas) en una formulació més neutra i tecnocràtica que ara es denominava «Movimiento Nacional», l’OJE no era més que la derivació resultant de convertir la seua secció juvenil -el «Frente de Juventudes»- en una organització més moderna, menys ideologitzada -és un dir- que responguera als nous temps: una de les tantes disfresses que s’inventà la Dictadura per paréixer menys Dictadura.
L’OJE funcionava en molts municipis i barris de tot l’estat. En principi era una organització només per a xics i sols al final del franquisme va permetre la presència de xiques amb unes determinades condicions. L’OJE s’enquadrava dins de la Delegación de la Juventud, que era l’organisme de l’aparell de l’estat que controlava les polítiques juvenils del país i que funcionava d’acord amb una estructura jerárquica centralista que naixent de Madrid, passava per les províncies fins a aterrar en les estructures loclis com a Delegación Local de la Juventud. En la meua època de membre de L’OJE aquest càrrec va ser ocupat per Vicente Amat, ja traspassat, també conegut per Vicentito el de l’Hostal, i posteriorment Enrique Navarro, que en el pas del temps arribaria ser alcalde de la localitat. L’últim del règim del general Franco.
En certa mesura, l’OJE era la «nineta dels ulls» de la Delegación de la Juventud, ja que en teoria era l’organització dirigida als jóvens més fàcilment controlable i que responia plenament a la perpetuació ideològica del règim: escola de ciutadania per a un país on ser ciutadà era la cosa més pareguda a ser súbdit. Les altres formes d’organització infantil i juvenil, llevat de les purament esportives, no eren ben vistes del tot pel règim: les religioses (Moviment Júnior, Juventud Obrera Católica, Juverntud Estudiantil Católica, etc.) perquè eren portadores de certs valors cristians que entroncaven fàcilment amb les reivindicacions socials, les de base juvenil espontània -com el Club de la Juventud de Petrer- perqué no acabaven de ser sometses a control, els Boys-Scouts perquè sovint eren tapadora de moviments juvenils de base democraticoliberal… Així que l’OJE es duia la palma en molt sentlts…autoritaris.
Aquesta condicio d’organització juvenil del règim li reportava alguns privilegis, sobretot en allò que pertocava a instal·lacions, mitjans, dotacions pressupostàries, facilitats burocràtiques per a desenvolupar les activitats pròpies, etc. L’OJE de Petrer no va ser menys. A mitjans dels 60 desenvolupava les seues activitats en els baixos de la CENS -local del sindicat vertical absolutament controlat pel règim-expropiat a la UGT després de la Guerra Civil i que va servir com a espai per a les activitats sindicals, polítiques -FET de las JONS- i juvenils -primer el Frente de Juventudes i més tard l’OJE- i que es trobava situat a l’Explanada i al carrer Nou.
OJE Petrer als anys 70
Aquell espai, veli i obsolet, va ser enderrocat i es va construir ¡’actual edifici que acull ACOTE i els sindicats democràtics (CCOO i UGT). Anteriorment va donar cabuda al sindicat vertical, al Movimento, a l’ambulatori i a l’OJE. Cal dir que l’enderroc de l’antic edifici i la consegüent obra de nova planta es va produir entre els anys 67 i 69 -període en què l’OJE es va instal·lar provisionalment al carrer de Sant Bertomeu, enfront del Súper-. En el 70 es tornà a la vella ubicació, però ara en un edifici nou de trinca.
Jo em referiré a eixa última època, en qué vaig participar activament en la vida de l’OJE-Petrer. En aquell espai d’uns 200 m2, ens reuníem molts xiquets i jóvens de Petrer. En els períodes de màxima activitat superàrem el centenar. Els més menuts, entre 9 i 12 anys, formaven el grup del «flechas»; els seguien per ordre d’edat els «arqueros» (de 13 a 15 anys) i després venien els «cadetes», dels 16a als 21. Els «flechas» i «arqueros» s’organitzaven dins el «Círculo de flechas y arqueros» i els grans, -«cadetes»- en el que portava aquest nom. Tenien espais diferenciats en la seu de l’OJE i estructures organitzatives també distintes.
Els «flechas» i «arqueros» s’organitzaven en esquadres que feien tota mena d’activitats. Les esquadres eren grups d’amics d’entre 5 i 15 membres. Cada esquadra tenia un nom -San Francisco, San Fernando, Júpiter, Nueva Revolución…- i s’organitzava amb un «jefe» i un seguit de càrrecs que, en la práctica, permetia a quasi tots els seus membres tenir una responsabilitat («subjefe», secretari, tesorer, botiquí, encarrega tdel material, banderí, etc.). L’element cohesionador era l’amistat i no l’interés per cap tipus d’activitat concreta, per això féiem de tot en les esquadres. El conjunt d’esquadres tenien una mena de cap superior-sempre l’estructura jerárquica inspirada en el militarisme feixistoide!-, que era el «jefe de centuria». El dels «flechas» era un cadete o, excepcionalment, un «arquero» gran. El dels «arqueros», òbviament, sempre era un «cadete».
Aquest conjunt organitzatiu donava lloc a un seguit d’activitats que es realitzaven al llarg de la setmana, però que s’intensificaven especialment els caps de setmana i els períodes festius i vacacionals. Entre setmana, un senyor gran -«l’agüelo»- obria el local des de les 6 de la vesprada a les 9 de la nit i els menuts acudíem a fer reunions, però sobretot a jugar al ping-pong, a diversos jocs de taula (dames, escacs, monopoli, estrateg, etc.). El caps de setmana l’activitat es diversificava: marxes i acampades, esport a la Ciudad Deportiva San Fernando (instal·lacions actuals de la piscina coberta), concursos i festivals, etc.
Entre els «flechas» i «arqueros» no eren normals el grups d’activitats concretes i especialitzades, és a dir, xiquets units pel gust o I’interés en alguna mena d’activitat concreta. Amb tot i això, a vegades, sorgien aquests grups com a conseqüència de la intensitat de l’activitat que es donava a l’OJE. Així van sorgir grups dedicats al teatre, equips esportius que anaven més enllà de la pertinença a una esquadra o no (bàsquet, handbol o futbol) i un grup dedicat a la premsa juvenil. Precisament en aquest grup vaig participar activament. Feien un periodic multicopiat que eixia mensualment i es deia Chispa. La meua activitat jo la vaig centrar en aquest periòdic i en altres àmbits més que tot seguit tractaré d’explicar.
[1]Un any d’incessant activitat
El cicle anual d’activitat de l’OJE entre els «flechas» i «arqueros» es caracteritzava per una àmplia gamma d’activitats. La tardor i l’hivern eren propicis per a les pròpies del local. Enumerem-ne algunes: jocs de taula, campionats de ping-pong, teatre, festivals, concursos de betlems, periòdic, reunions de les esquadres, etc. L’activitat esportiva i muntanyenca també tenia el seu espai. Els més grans, els «arqueros», participaven en entrenaments i campionats esportius -a vegades de caràcter comarcal i provincial-, i tant uns com altres aprofitaven algún diumenge per a fer marxes per les sendes muntanyenques de la localitat. Per les festes de la Mare de Déu s’organitzaven gimcanes de bicicletes en l’Esplanada. Un dels vencedors més habituals era Luisake que, amb el pas dels anys, arribaria a ser un gran campió de motocrós. Durant el període de Nadal, alguns xiquets participaven en cursos de «mandos» i «proeles» (especialistes en diverses activitats) que se celebraven a nivell provincial, generalment al col·legi menor José Antonio d’Alacant o al campament juvenil de Moraira. Precisament el cicle nadalenc es tancava amb la participació en la cavalcada de la Nit de Reis, que solia ser organitzada pels «cadetes» i alguns «arqueros» majors.
A la primavera s’incrementaven les activitats d’aire lliure i esportives. Ja no només s’eixia a fer marxes, sinó que també s’acampava en diversos paratges de Petrer i els voltants: Caprala, el racó del Xoli, les Fermoses, la serra del Cavall, el Maigmó, el Sit… La Setmana Santa era un període que alguns aprofitaven per anar a albergs i campaments provincials per a fer estades de quatre o cinc dies. I sense voler la cosa, arribava l’estiu. Estació sinònim de campament juvenil de Caprala. L’OJE de Petrer era l’única organització local del voltant que feia el seu propi campament d’una quinzena de dies de duració.
El campament juvenil de Caprala
Primer començàrem fent-lo en el descampat d’enfront del naixement d’aigua. Fou l’any 1967. El muntaven un grup de «cadetes», que després feien de «mandos», amb el suport del «jefe de la OJE» -Enrique Navarro Quiles- i altres dirigents. També solien implicar-se alguns «arqueros». Amb tendes vellíssimes aconseguides de no se sap on, amb troncs de xops, amb tendals, amb matalaps de pallofes, amb bancs i taules que feien de menjador i amb una cuina rudimentaria de gas. Fent ús per a la higiene d’acampats i atifells de l’aigua del naixement, entre 30 i 50 jóvens i xiquets entre 10 i 18 anys convivien en aquell marc natural privilegiat que era llavors Caprala. Féiem de tot, marxes, banyar-nos, jocs, xarrades, focs de campament, misses de campanya, manualitats, dia dels familiars… Ho passaven francament bé. El problema era que si les condicions d’acampada les analitzàrem ara des dels paràmetres del segle XXI, supose que no ens hagueren permés d’estar més de quatre hores. Els campaments de Caprala foren, a més d’un espai de diversió esplèndid, una autèntica escola de convivència i ciutadania. Xiquets i jóvens aprenguérem amistat, responsabilitat, sentit de grup, estima pels altres, amor a la natura. El clima d’autoritat-que era propi d’aquells campaments de l’OJE- era superat amb escreixos per la sana convivència.
El meu record concret es remunta al de l’any 70, l’últim campament d’aquella zona de Caprala situada enfront del naixement. El vam batejar amb el nom de «Poble Jove», fins i tot algún acampat es va inventar un himne que no tenia res a veure amb les tonades feixistes que es cantaven -«Cara al sol», «Montañas nevadas», «Prietas las filas»-i acampats allí, a la vora d’aquella pinada que ens feia de menjador, cuina i zona de reunió vam viure una quinzena absolutament feliç. Aquell trosset capralenc en aquell llunyà estiu dels 70 ens va permetre a molts petrerins infants o adolescents entrar en el món de l’autonomia personal, l’amistat, la camaradería i la solidaritat: una amabie escola natural de persones.
[3]Tal va ser la importancia d’aquells campaments -quasi acampades de fortuna- que l’any 71 la Delegación Provincial de la Juventud d’Alacant va adquir uns terrenys en la zona denominada de la Casa Marcos. Aquell espai, que reunia unes condicions molt menys bones que l’altre -era, i és, quasi un secarral criador d’alacrans- va ser habilitat mínimament construint un magatzem/cuina, un depòsit d’aigua, unes dutxes i un menjador de troncs i canyissos, i van fer també un descampat que servira de plaça de campament, on es muntaven les tendes. Des d’aquell any 71 es van organitzar 4 campaments i encara que des de la Delegación Provincial ens sotmeteren a més controls «ideològics» que en els altres campaments -imposant-nos un «jefe de campamento» professional- la línia d’activitat i la dinàmica dels 50/60 acampats va continuant sent la mateixa. Aquells «pobles jóvens» desplaçats dos quilòmetres al sud continuaren sent l’escola d’amistat i ciutadania encetada anys abans a la primera ubicació del naixement d’aigua. Del 71 al 72 fórem molts els que vam fer de «mandos», passaren per allí desenes i desenes de xiquets de Petrer (s’afegiren alguns de poblacions veïnes) i tornàrem a traure-li a aquell marc natural de Capraia situat entre els dos arenals-el de Pruna i el de l’Almorxó-tot el profit de diversió i formació cívica imaginable.
[4]L’activitat dels «Cadetes»
El Círculo de Cadetes funcionava de manera prou distinta al de «flechas» i «arqueros». D’aquest grup de gent de més 15 anys eixien els dirigents de l’OJE. Entre ells, «el cuadro de mandos» dels més menuts («jefe de OJE», secretari, tresorer, director de Círculo de «flechas» «arqueros», «jefes de centuria» i director de Círculo de «cadetes»). Aquest «cuadro de mandos» formava el nucli dirigent del campament de Caprala. La resta de «cadetes» solien fer vida associativa a través dels grups d’activitat: esports com el bàsquet i l’handbol, grups de teatre, música, periodisme, debat i estudi. El Círculo de «cadetes» tenia prou autonomia organizativa i els condicionaments idéologies del franquisme solien ser substituïts, si més no a Petrer, per una obertura a nous corrents de pensament democràtic i modern.
Es llegien llibres prohibits o, com a mínim, mal vists, com, per exemple Técnicas sexuales modernas o Antología rota, de León Felipe. Hi havia revistes com Triunfo i Cuadernos para el diálogo, o els llibrets de formació obrera de l’editorial ZYX clarament alternatius al règim, es feien récitals poètics de Miguel Hernández, Salvador Espriu, Bretch, poesia revolucionàri llatinoamericana; es representaven obres de teatre marxistes –El mercado-; se sentien discos de la nova cançó (Raimon, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, Serrat, Lluís Llach), de Paco Ibáñez i llatinoamericanes (Yupanqui, Viglietti, Cafrune…). En definitiva, la cultura alternativa entrava a l’OJE sense problèmes. Bé, sense problemes del tot no, de tant en tant dirigents juvenils de la localitat—els que representaven l’stablishment– ens feien advertències del tipus: «Aneu amb compte!», «dissimuleu una miqueta», «no vos passeu!» o, senzillament, «ja n’hi ha prou!» Però la vida juvenil discorria amb força. El pensament dissident i democràtic s’obria pas en aquella OJE tan contradictòria, fresca i socialment útil: escola de democràcia, escola de democràtes per a la Transició que picava cada volta amb més força a la porta.
Allà per l’any 73 començaren a incorporar-se les xiques a les activitats de l’OJE. Era un grup minoritari però força actiu. Fins tot es va fer alguna festa al local dels «cadetes». Festes que, en alguns casos, foren tremendament etíliques. I això que cap dels organitzadors i assitents eren majors d’edat -la majoria d’edat llavors era als 21 anys-, però, com es pot imaginar, durant aquells anys la permissivitat alcoòlica era molt més gran que en els temps que corren. Més que permissivitat podríem parlar d’una cultura de la beguda alcohòlica distinta. Inimaginable hui en dia en un espai de diversió i encontre juvenil.
He citat també l’existéncia d’uns grups que feien periodisme juvenil. Efectivament, tant entre els «cadetes» com els «arqueros» va tenir molt importància aquesta activitat. En el següent apartat m’hi referiré amb una certa extensió, ja que va ser un dels àmbits d’activitat-junt al campament de Caprala- on més em vaig implicar personalment.
[5]Periodisme juvenil
Formàrem un grup de periodisme juvenil al campament «Poble Jove» de 1970 i quasi totes les vesprades ens trobaven en l’OJE. I ens tirárem quasi dos anys «fent periòdic». Li posárem un nom, «Chispa», i ens dedicàrem a
escriure, contar, dibuixar i expressar tot el que bonament sabíem, podíem, imaginàvem i… ens deixàvem.
La cosa era ben simple: fer que vera la llum tots els mesos un periòdic fet amb el sistema de la multicòpia. Eren temps primitius, la sofisticadíssima fotocopiadora s’estava inventant, d’ordinador, ni parlar-ne, les linotípies eren les reines de la impressió i les multicopistes de tota mena -aliades a les màquines d’escriure- servien perquè el poblé gran i menut difonguera els seus escrits. I allí, en l’OJE, estàvem aquells xiquets fent un periodiquet juvenil amb molta afició, certa traça i enormes dosis d’ ingenuïtat.
Escrivíem de tot: editorials, entrevistes, enquestes, crítiques, musicals, informació i notícies, textos d’opinió, biografies, cròniques festivoreligioses, acudits, passatemps, cartes, cròniques esportives… Els més manualment habilidosos els il·lustraven. Uns altres el picaven amb la mecanogràfica sobre un clixé de cera que més o menys era com les planxes d’impressió. I així una volta acabats els déu o dotze clixés, començava l’aventura de trabar una multicopista. No sé sap qui aconseguia un permís pera «tirar» el periòdic a la multicopista automàtica de la Cooperativa Agrícola. Allí tenies dos o tres «periodistes» convertits en «impressors» omplint-se de tinta fins a les celles i rematant la faena de fer un centenar de periòdics que després es repartien entre tots els membres de l’OJE.
[6]Aquells menuts periodistes ens ho féiem en un lloc molt democràtic i tolerant que tot i dir-se OJE i formar part de l’entrellat del «partido único» o «Movimiento» de la Dictadura era en realitat un espai de discussió, organització i aprenentatges de totes eixes coses que no s’aprenien en cap lloc: ni a la familia, ni a l’escola, ni a l’església. Es practicava una certa democràcia directa, que a voltes es confonia en anarquia -¡oh, la divina acràcia!- quan no en caos.
Els que ens superaven en 4 o 5 anys practicaven també el periodisme juvenil. Ho feien amb més rigor i pretensions que no nosaltres. Escrivien Rincón, que era també un periòdic publicat amb la mateixa tecnología que el Chispa i que apareixia en una periodicitat semblant, perà pie de continguts més crítics i propis de les inquietuds d’una joventut que s’obria a la vida adulta i als quals certes coses del poblé, del sistema polític, dels valors oficials imperants o de qualsevol altra cosa no els agradaen. Alguns xicons del Chispa arribàrem a col-laborar esporàdicamet amb el Rincón, tot i que també intentàrem l’aventura de fer un periòdic més rigorós que es va dir Panel. Aquesta publicació no va tenir cap èxit, tot siga dit.
D’un temps, d’un país, d’un poble, d’una organització juvenil
Allí discorregueren alguns anys importants de la vida de desenes de petrerins que avui estem per la cinquantena d’anys. Després vingueren altres edats, altres opcions, altres espais de realització personal. No tots pegàrem pels mateixos camins. Fins i tot amics de tota la vida i amb una trajectòria quasi comuna en l’OJE, acabàrem en opcions polítiques, socials, sindicals o culturals distintes, molt distintes. Algunes diametralment oposades: un altre símptoma més que aquella «escola de ciutadania i democràcia» havia funcionat raonablement bé sense proposar-s’ho excessivament, to siga dit. L’amistat, l’afecte, l’estima, el grat record, però, perduren encara.
Féiem de tot, igual escoltàvem Raimon -«D’un temps que será el nostre, / d’un país que no havem fet: /cante les esperances / i plore la poca fe»- que muntàvem betlems nadalencs. Féiem festivals horteres i també recitáis poètics de Bretch. Llegíem Espriu i en els campaments «por imperativo legal» cantàvem el «caralsol». Participàvem en pietosos «Via Crucis» i estudiàvem Técnicas sexuales modernas. També llegíem León Felipe, Machado, Gabriel Celaya i malentonàvem en les marxes muntanyenques «si madrugan los arqueros» i «Dalt d’un pi hi ha un alficòs». Apreníem i coneixíem vivencialment tot allò que el país oficicial ni ensenyava ni permetia que existira. Fórem l’OJE de Petrer i tots -i les poques totes- que passàrem per allí vam viure d’una manera molt especial l’oci d’aquells distints i distants setantes. Sense nostalgia, sense malicia, però amb indissimulada tendresa, ho he recordat.
Als anys 60 uns senyors que es feien dir The Beatles cantaven A hard day’s night (Quina nit la d’aquel’ dia], fins i tot feren una pel·lícula amb aquest títol. Als mateixos seixanta un jove de Xàtiva, Raimon, maltractava una guitarra i cantava «La nit, que llarga és la nit, / nit déus. nit de dimonis», referint-se a la Dictadura. Als 70, amb encara ressonáncies d’aquestes dues velles cançons, uns altres jóvens editàvem aquí un dia esplendorós amb badalls de llibertat des de el cor mateix del niu de la serp del franquisme: quin dia la d’aquella (llarga) nit!, OJE-Petrer, anys 70.