El trinquet i les llargues a Petrer

Nota: Article publicat a la Revista Festa 2000. ^[1]

Els jocs també formen part de les nostres tradicions i costums, alguns d’ells, com la pilota de carrer (les llargues), el trinquet o el calitx, són típics del País Valencià.

Una mica d’història

La pilota és un element genèric del qual han nascut jocs diferencs. Des que l’home va descobrir l’esfera va comenzar a jugar a pilota, i parlar sobre creadors del joc és propi del terreny mitològic. Segons Herodoto fou el rei Giges de Lidia qui va inventar el joc de pilota per entretindre els seus famèlics súbdits en una època d’hambruna. Les arrels de l’actual pilota valenciana, coms les de la resta que es practiquen en l’àmbit de l’Occident i els seus dominis culturals, hem de buscar-les en la Meditarrània, en l’antiguitat clàssica de la qual procedim culturalment. Respecte als grecs, és l’Odissea d’Homer el primer text on se cita el joc. En temps no tan remots, hi havia entre la gimnàstica grega jocs anomenats sferisteria, existint competicions i trofeus. La sferisteria va passar a Roma amb gran acollida per part de patricis i plebeus, sent els emperadors Vespasiano i Alejandro Severo molt afïcionats. Gràcies als epigrames de Marcial s’han pogut contrastar fins a quatre jocs de pilota distints.

Al Pais Valencià les primeres referències escrites sobre la presència del joc de pilota són de temps posteriors a la conquesta de Jaume I. Estava considerat com un esport decorós, però a poc a poc anà prenent auge i les algaravies que es van muntar van desembocar en el ban de 1391 que prohibia la pràctica d’aquest esport per ser un problema per a l’ordre públic. Esta prohibició va continuar segles després i ja no es té constància de la pràctica d’aquest esport fins al document del trinquet de Petrer en 1617 en el qual s’explicava la importancia del trinquet en la vida comú dels pobles. Des d’un començ es va jugar indistintament a les dues modalitats: obert o pilota de carrer, tancat o trinquet. D’això hi ha testimoni en els Diálogos de Lluís Vives, l’obra de Juan de Zabaleta i la Farsa famosa del juego de pelota de Calderón de la Barca, evidenciant-se la pràctica del joc de pilota a Espanya i França. A Espanya la pilota va ser durant els segles XIV al XVII el més popular dels jocs, el més practicat i estés.

La importància que va aconseguir a la ciutat de València ve reflectida per l’atenció que va meréixer per part de les autoritats municipals. Concretada en lleis per les quais es regulava i fins i tot es prohi­bia el joc en l’interior de la ciutat.

Trinquets hi va haver a Madrid, a Múrcia i a Burgos, però als segles XVIII i XIX el joc va decaure en quasi tota Espanya, arrelant solament a Nava­rra, Pais Basc i València. No obstant, es conserva un quadre de Goya representant una partida, el que demostra que encara es jugava en el Madrid de l’època.

Al poblé de Petrer tenim, com hem dit anteriorment, un dels documents més antics i significatius de tot el Pais Valencià que fa referència a un trin­quet, una activitat lúdica-esportiva molt arrelada a Petrer i a totes les terres valencianes.

Aquest document, que es troba al Llibre de Con­sells de 1616-1648 i té per data el 3 de setembre de 1617, és sens dubte un dels primers referits a la presència de la pilota i del trinquet en la vida comú dels nostres pobles i tindrà un lloc destacat en el Museu de la Pilota que s’inaugurarà pròximament al poble valencià de Genovés. També ocupa un espai destacat en la bibliografia que hi ha sobre aquesta activitat esportiva. En aquest sentit, en el llibre d’Alberto Soldado titulat Jocs de pilota, obra fonamental per al coneixement de la història de la pilota a les terres valencianes, apareix referit el trin­quet de Petrer de 1617. En l’acta del dia 3 de setembre de 1617 es reunix el consell de la vila de Petrer «per tractar sobre les coses profitoses» i es prenen diversos acords referits al repartiment de forment, greu problema de l’època, i a l’aportació dels beneficis del trinquet, que pareix ser era de titularitat pública. Possiblement també en altres pobles els diners del trinquet costejaven despeses municipals o religioses.

^[2]

Transcripció del document

Pere Marco, justisia; Berthomeu Visedo not., Jaume Amat, dos dels jurats de la Vila de Petrer; Gieroni Alcaraz, Gieroni Rico, Pere Esteve, Phelip Rico, Gabriel Esteve, Phelip Rico, Berthomeu Payá, Alexandre Planelles, Joan Gil, Baltasar Maestre, Pere Seva, la major part del Consell particular de la Vila de Petrer, ajustats e congregats en casa del Not. Infraescrit per a tractar les cosses profitoses e utiloses a la present Vila e fonch proposat per Baltasar Visedo not. Jurat en cab de la Vila de Petrer y feu la proposició inmediata seguent que [Abdon Nimon?] demana a la Vila sinch cafisos de forment que los jurats y pasats prengueren de la llavor que dona a la Vila font resolt per el consell que lo que respecte al for­ment de Pasqual Rico que es vega els que prengueren el forment de llavor y vegen a com yx per cascuna barsella ayxí el forment de Pas­qual Rico com el del rector, que tot fonch sinquanta dos cafisos y que es fasa repartiment conforme eyxirà de preu de dihuit barselles forment que prengueren per a pagar les dotze lliures de Pasqual Rico per lo que el colector cobra el forment a raó de huit lliures y el preu de dit forment era a nou lliures y aysimateix font proposat per dit jurat que el guardia que enbia cada diumenge o festa hun frare a selebrar missa per lo poble y que no ya almoyna competent del trinquet per a pagar dita mis­sa que si tendrien per be que es pagasen les misses selebrades y [salsar?] ma de venir a dir missa e font resolt oida dita proposició que la Vila pose hun basiner y que cada matí dema­ne per les portes y que vegen lo que es traurà del trinquet si y aurà prou y si no que es pague lo que faltara de bens y rendes de la vila, de totes les quals cosses ne rebi acte public […] Joan Sala Not. en los desus dits dia mes y any ab […] Petrer.

Testes Anthon Bordera y Joan Marti

3-IX-1617

Arxiu Històric Municipal de Petrer Llibre de Consells 1616-1648

A banda d’aquest testimoni de principis del segle XVII, que ens parla de la forta implicació que tenia aquest joc en els assumptes municipals, hi ha altres proves documentals que fan referència a la pràctica d’aquest esport al nostre poble. Així sabem que hi havia un carrer que es denominava Trinquete que apareix en una relació de les propietats dels ducs de Fernán-Nuñez, comtes de Cervellón, de l’any 1859, perquè hi tenien una casa de la seua propietat, valorada en 6.000 rals, que afrontava amb les de José Maestre i Bartolomé Poveda. El joc de pilota va aconseguir tal popularitat que el carrer de Petrer on hi havia un trinquet va prendre el nom d’aquest lloc tancat on es jugava pilota. Els antics senyors de Petrer trauen a la venda en pûblica subhasta, el dia 5 d’agost de 1880, pel preu de 4.000 rals, aquesta casa que es troba al numéro 4 del carrer del Portal, abans denominat del Trinquet, afrontant a la dreta amb José Maestre, esquerra amb Bartolomé Poveda i Carreró de la Bassa j testera de Miguel Amat. Possiblement es tracte del que hui és el carrer Miguel Amat, ja que segons un plànol de planta de l’antiga església parroquia de la vila de Petrer i l’entorn urbà d’aquesta el carrer del Portal correspondria a l’actual carrer Miguel Amat, que porta el nom de l’insigne advocat i escriptor.

Encara dintre del segle XIX, a la premsa provin­cial de l’època apareix el 7 de setembre de 1889 la següent noticia referent a la pilota valenciana: «Para ayer estaba anunciada en Onil, una gran par­tida de pelota, en la que habría muchas apuestas, cruzándose cantidades de consideración. En dicha partida tomarán parte los afamados jugadores Joa­quín Soriano y dos de Canals y Malonda de Cacer, contra Puchera de Petrel, el Moreno, Ricardo de Castalla y Angelino de Benichembla. Además de lo establecido en el pacto, a los vencedores se les dará un premio de 250 pesetas». Aquesta noticia perio­dística ens confirma la categoria d’un jugador petrerí: Puchera.

També a principis del segle XX, en la modalitat de carrer hem sentit parlar del tío Jaumet de Petrer, mítica banca de l’època, al qual van seguir Manolo de la Romana, Mariano de Sant Vicent, que van destacar en els enfrontaments que van mantindre amb jugadors de La Marina. En aquella època destacaven els enfrontaments que se celebraven entre diversos pobles de la comarca. Generalment les partides s’anunciaven com tres de Petrer contra tres de La Romana o contra tres de Sant Vicent… Estes partides es feien amb assiduïtat i destacaven les que es feien amb motiu de les festes.

El joc de pilota

El joc de la pilota pot considerar-se l’esport nacional dels valencians, un joc que ha congregat al seu voltant, al llarg dels segles, la vida social i lúdi­ca de tot un poblé. Es diferencia de la pilota basca que els jugadors estan cara a cara i no es valen de més instrument que d’uns guants que cobrixen sols els nues dels dits. S’utilitzen pilotes de vaqueta. Es juga en els carrers allargats dels pobles valencians, especialment en les temporades de primavera i estiu, o en un recinte tancat, denominat trinquet, amb una disposició de l’espai pareguda a un frontó, encara que més estret. Hi ha diferents classes de joc: el que es juga en llocs tancats o trinquets i el que es juga als carrers. El primer i principal dels que es juguen als carrers és el de llargues, però també es pot jugar a curtes en les modalitats conegudes com perxa, galotxa, nyago i raspot o ras­pall. Les partides poden ser individuals (un contra un) o per equips, amb un màxim de tres jugadors per cada part, o rares voltes, quatre. Per a la pràctica de la pilota a llargues es requerix que el carrer on es juga tinga una longitud d’uns 60 m i una amplària que oscil·le entre els 8 m i els 10 m, marcant-se una ratlla de falta de «saque» a uns 35 ó 40 m del fons del terreny de joc. El juga­dor que trau ho fa generalment «picant la pilota» sobre una banqueta inclinada i la juga amb força intentant enviar-la a la major distància possible de la ratlla de falta. També es pot traure «de bot», pel qual es «pica la pilota» sobre el sòl, rebotant la pilo­ta sobre l’antebraç de la mateixa mà que la llança. El jugador que està «al rest» pot tornar la pilota a l’aire o al primer bot, continuant-se el joc fins que la pilota ix de les línies marcades, o queda sense que se la puga jugar dins dels límits establits. Les curtes són igual que les llargues però en un espai més réduit. Els jugadors de curtes eren més habilidosos, encara que els de llargues tenen més potència.

En els trinquets es pot jugar a «rebot» i a «esca­la i corda». Aquesta última modalitat és la més habitual, ja que la primera es troba, pràcticament, en desús. El joc es caracteritza per la corda, situada al centre del trinquet, a una altura de 1.75 m, i que separa als dos equips contendents, i l’escala, que consistix en una gradería de quatre trams, amb una altura total a la senyalada per la corda i que, als efectes del joc, es considera aire, pel qual la pilota pot jugar-se vàlidament encara després de córrer o saltar diverses vegades en ella.

En la modalitat de raspall la pilota està sempre en joc, inclòs quan corre per terra, per on cal jugar­la fregant el sòl. És la modalitat més dura de la pilo­ta valenciana per la flexibilitat de cintura que es requerix i per les possibles lesions en falanges i nues dels dits.

^[3]

Les llargues

Paco Amores, estudiós i gran aficionat al món de la pilota, en un article publicat a principis dels anys 80 sota el títol «Va de bo. Les llargues», expli­ca l’evolució i la situació de la pilota valenciana.

De les diverses modalitats de pilota valenciana que es practiquen, la de carrer sempre ha sigut la més popular, perquè trinquets sempre hi ha hagut pocs i fins als anys trenta es jugava en tots els pobles des de Vinaròs fins a Elx. En aquells temps l’amor propi de cada poblé es xifrava en la vàlua deis seus pelotaris locals i així s’anunciaven les partides del trio de Carlet, de Guadassuar, de Monòver o de Petrer, i allí on jugaven els seguien els seus paisans, i més que guanyar les apostes importava guanyar als pelotaris del poble veí. En les festes majors de les viles, la partida de pilota era número obligat i no era estrany que el propi alcalde la presidira i fóra depositari dels diners apostats. Prèviament a eixes partides s’establia «el pacte», on es fixaven les condicions de la partida i les quantitats que intervenien en el desafiament. Mentre es va jugar als carrers, els trinquets van ser una font inesgotable de jugadors, prova d’això va ser el trinquet de Petrer; hui, per contra, moltes vegades cal sol·licitar el concurs d’algun pelotari professional, perquè l’emotiu i bell esport de la pilota «a llar­gues» està en plena decadència, menyspreant-se la pilota valenciana per rústica.

Elias Bernabé Pérez, en el treball titulat «Aproxi­maciones históricas al deporte de Petrer», a l’apartat dedicat a la pilota valenciana diu: «Altre dels esports, sostingut igualment per l’atractiu de les apostes, que es practicava a Petrer amb intensitat, des de temps immemorial, va ser la pilota valencia­na en el carrer. També la pilota basca, més coneguda per aquí com el frontó, es practicava utilitzant parets o murs, majoritàriament de la zona de La Foia, fins que es va traslladar al Gran Cinema en el Camí dels Passos, i al pati del Xiqui, en el carrer Fer­nando Bernabé, posteriorment. Diuen que el joc de la pilota, en qualsevol de les seues modalitats, s’al­ternava amb el tirar a bola. Mentre aquesta última activitat tenia major protagonisme entre la tardor i la primavera, en estiu es prenia descans, proliferant aleshores les partides de llargues, perxa i pilota bas­ca. Els dos carrers laterals de l’església de Sant Bartomeu eren els escenaris més habituals de la pilota valenciana. En el que manté el nom de l’església es jugava a llargues i en la que porta el nom de Julio Tortosa a curtes. Això va ser fins a l’any 1939, per­què a partir del 1940 el rude vocabulari molt a l’ús entre els jugadors de pilota no aconsellava mantindre aquesta activitat al costat d’un lloc tan religiós. D’ahí que les partides de llargues es traslladassen al carrer del Majo, és a dir, al carrer Fernando Berna­bél. Allí van proseguir fins a principis dels anys 50 les magnífiques partides on els més destacats jugadors locals se les veien amb altres, no menys forts, vinguts d’Ibi, Castalla, Sax, Elda, Monòver o Agost, tal com ocorria abans del 36, al costat de l’església. Conten que després de la guerra l’Ajuntament va imposar una taxa als jugadors de pilota, per les molèsties que ocasionaven les seues partides al veiïnat. Els que no molestaven eren els jugadors de «frontó». Primer en el Gran Cinema i després en el Xiqui, o a les seues espatlles. Pot dir-se que a Petrer es va instaurar la pilota basca quasi coincidint amb el declivi de la valenciana. I és que a Petrer hi ha hagut esports que han cobrat auge quan altres de característiques similars han perdut força, rellevant-se segons l’època. Casos de la pilota, el bàsquet i el handbol».

El cronista Francisco Bernabeu Francés, conegut com Francisquet, que ens va deixar una bona documentació gràfica i escrita de tot allò relacionat amb Petrer, escriu al voltant del joc de pilota en un del seus cèlebres llibrets titulat «Sobre juegos de mi niñez». Parla dels diversos tipus que hi ha del joc de pilota. Els més coneguts són a llargues i al frontó. Però Francisquet se centra principalment en la modalitat de bot sobre banqueta i a «perxa», sent el carrer Francos Rodríguez (actual Pedro Requena) l’escenari d’aquests encontres allà per l’any 1935. Uns anys abans a finals dels 20 i principis dels 30 també es jugava a perxa en el carrer La Font, en equips de dos per a dos o tres per a tres. El «saque» es feia amb la mà llançant la pilota fregant la paret perquè el contrari amb la mà li donara a la pilota cap endavant i els altres pogueren contrarestar-la. En el carrer de les Ànimes també es practicava aquesta modalitat de pilota.

^[4]

La «perxa» era una forma de joc consistent a llançar la pilota fregant la paret. El jugador havia de jugar-la amb la mà esquerra i per tant fregant la mà
per la paret. Els jugadors es distribuïen des de la casa de Paquet el de Manel fins a la casa de Dámaso que estava situada en el racó. En aquest joc hi ha un «saque» i un rest, el primer es col·loca en el cen­tre del carrer i el segon amb la mà esquerra recolzada en la paret. Solien jugar quatre persones, el lloc habitual on es jugava era el carrer de Francos Rodrí­guez. La paret de la façana de la casa de Paquet el de Manel era el lloc de «saque» i el rest era el racó de la casa de Dámaso Navarro. En la façana de Paquet el de Manel es col·locava el que jugava a la pilota, el «saque» es feia uns 10 ó 12 m més allunyat. Llançava la pilota contra la paret i el que havia de jugar arrossegava la mà per la paret per donar-li a la pilo­ta. El que havia de restar la pilota estava en un racó, al costat de la casa de Dámaso Navarro. En algunes ocasions també s’efectuava el «saque» botant la pilota sobre una xicoteta banqueta, en lloc de la «perxa».

També en el llibret titulat «Recuerdos de anta­ño», Francisquet parla que a meitat dels anys 20 des del cantó de les escoles primàries del carrer Abadía -actual Cura Bartolomé Muñoz- es jugava a pilota (a llargues). Els jugadors més destacats d’aquella época eren: Pepe Telín (germà d’Anatolio), Cotene, Luis Amat Gómez el Majo, Fernando Bernabé, Paquito Guillén, el Nene i el Vela. Segons l’autor del quadernet, Luis el Majo era un bon jugador de pilo­ta, alt i fort, també era tirador de bola ja que tenia uns braços molts forts. A través del testimoni d’aficionats de l’època sabem que el Nene i Telín sempre eren contraris, mai jugaven junts. Fernando, Paquito, el Majo, Cotene i el Vela eren principalment «sacaós» i Telín i el Nene estaven especialitzats en el rest i en el joc difícil. Els més vells encara recorden el marxador quan vocifereva en valencià: «quinze per res. quaranta per trenta, etc.». A partir del 1936 i fins al 1939 es va patir un parèntesi obligat per la guerra civil. Posteriorment, als anys 40 va seguir la continuitat en l’afició i es van practicar les mateixes modalitats de joc en els mateixos escenaris. La pre­paraci, posada en pràctica i desenvolupament eren ben senzills: jugadors, que els hi havia i bons, pilotes de cuir adequades a cada varietat de joc, un «marcaó», i per suposat públic. Un públic que ocupava les voreres dels carrers on es celebrava la par­tida i que a la volta que contemplava l’espectacle participava de la competitivitat apostant per un o altre equip. Naturalment existia tensió, però tot dis­corria en un ambient de sana harmonía conciutadana i amb el desig de divertir-se i divertir aprofitant les hores d’oci i el temps estiuenc. Jugadors d’aquestos anys que van jugar a llargues i a perxa van ser: Vicente Verdú Amat Esquella, José Silvestre Berenguer Monovero, Juan Bautista Amat Verdú Tisteta el del Perrió, Francisco Cerdá el Pécoro, Francisco Antón Ripoll Pulido, Ramón Máñez Verdú Mayoral, Hilario Navarro Alcaraz, Manuel Moll Máñez Moll, José Villaplana Martínez Gedeón, Luis Amat Payá el Majo, Juan Bautista Canals Guill Batiste el francés, Miguel Morán Brotons Miguelet, José Galiano Rodríguez Gorduras, José Torregrosa Samper Napo­león, Luis Amorós Castalla, Vicente Verdú Beltrán Toñina, Manuel Villaplana Reig, José García Beneit Enredo, Eliazar García Beneit, Francisco Navarro Tortosa Paquela..

Altres testimonis d’aficionats a aquest esport parlen que també es jugava a pilota a llargues en els dos carrers de l’església. Julio Tortosa (traien des de la casa de D. Juan Rico, el metge, actual tenda de Manoli) i La Iglesia (traten des del cantó de l’antiga Biblioteca). En la paret de la façana principal de l’antiga Biblioteca es jugava a forma de trinquet. Això ocorria a finals dels anys 20 i a principi dels 30. En la Plaça de Baix també es juga­va al fútbol. Es jugava també a llargues en el carrer Nou des de la tenda de Paquita fins més amunt de la casa del Rollero i en el carrer Gabriel Payá des de la casa de Josefina Flores fins a la Caixa de Crédit. Hi havia un home en la teulada de cada costat del carrer per replegar les pilotes de vaqueta que es quedaven penjades.

^[5]

Els més majors encara recorden la gran afició que hi havia «abans de la guerra», no només a jugar, sinò també a contemplar l’espectacle, tant és així que a l’estiu es jugava quasi a diari. El joc de pilota va ser durant molts anys un motiu de distracció dels petrerins. En el carrer La Iglesia tenien lloc les partides més dures i emocionants, perqué el carrer era més llarg i els jugadors havien d’emprar tota la seua força i resistència. Al carrer Julio Torto­sa es jugaven partides més senzilles. Era tan gran l’afició que la gent, en eixir de les fàbriques a les cinc i mitja de la vesprada, si hi havia partida se n’anaven a un dels dos carrers paral·lels a l’església, amb el berenar i tot, per tal de veure el joc. Les partides de llargues complien una funció de cohesió social i eren inherents al poble. Eren una activitat pròpia i comú als veïns de Petrer, una manifestació social que es va convertir en un fenòmen que caracteritzava la idiosincràsia del nostre poble. Les partides de llargues eren tan naturals i habituals com els fets d’anar a la Font del Pessic a menjar-se el rotllo, com rodar les falles la nit de Reis i com arreplegar llenya i altres objectes vells per a cremar en les fogueres de Sant Antoni.

En els anys 40 es feien partides de llargues, curtes en els carrers Fernando Bernabé, La Iglesia i Carrer Nou, d’entre altres. Partides de perxa en el carrer de Les Ànimes i carrer La Font. Partides de trinquet, normal i rebot (dos parets) en el carrer Pedro Requena i altres. Anys després es va practicar el frontó al habilitar-se el Cinema de l’Esplanada i el pati del local conegut com «Chiqui-Jay».

A meitat dels anys 40 es jugava a llargues en el carrer Cervantes, es treia des de la casa del Bacallà fins al magatzem de tèxtil de Juan Poveda. Es tancava el carrer Leopoldo Pardines cantó amb el carrer Cervantes i Brigadier Algarra amb el carrer Cervantes.

^[6]

Quan l’any 1974 es va tancar el trinquet de Sogall, situat al carrer Sax, es va jugar a llargues al carrer Los Pinos, Rafael Duyos y Ventu­ra Navarro.

A meitat de la década dels 80 en el carrer Rafael Duyos també es celebraven partides, treien des del que hui és «La Bocateria» en direcciô a l’avinguda Joaquín Poveda. A alguns veïns els destorbava perquè els jugadors, el públic i el «marxaó» que cantava el joc feien soroll. Les partides a llargues que se celebraven els dissabtes de ves­prada en el carrer Ventura Nava­rro van ser traslladades l’any 1983 al carrer de l’església. El ser un escrit dirigit a l’Ajuntament i signat per determinats veïns, en el qual plantejaven queixes per les molèsties que produïen les partides dels dissabtes de vesprada en el «seu» carrer. Pareix ser que prohibir el joc de pilo­ta en la via pública ha sigut una constant de les nostres autoritats al llarg dels segles. Així del 14 de juny de 1391 hi ha un ban prohibint el joc als carrers de la ciutat de València a causa de la vehemència i apassionament que comportava aquest joc, arribant-hi a convertir-se en un seriós problema d’ordre públic. La prohibició no va ser gens ben acollida pels aficionats valencians del segle XIV i les protestes no es varen deixar esperar. En l’Ajuntament petrerí la solució que se li va donar al problema, va ser traslladar les partides de carrer. Encara que eixa solució no deixava de ser una solució momentània, ja que el mateix contenciós es podia plantejar en el carrer elegit, i aleshores no hi hauria més remei que tornar a canviar de carrer i convertir el nostre esport en errant. Segons l’autor de l’article aparegut a El Carrer del mes de desembre de 1983 aquesta no era la solució. L’au­tor exposa els objectius del Club de Pilota Valen­ciana, sent la seua primera finalitat potenciar i difondre la pràctica del nostre esport autòcton. Recuperar una parcel·la cultural i esportiva que es trobava en vies d’extinció al nostre poblé. En l’intent portaven treballant quasi dos anys -amb nota­ble èxit- els components del mencionat club. Es va aconseguir que la pilota valenciana fóra una cròni­ca corrent en premsa i ràdio; participar en la I Lliga Provincial, assolint un meritori tercer lloc en el seu grup; que el poblé de Petrer fóra conegut per una activitat en la qual en altres temps era àmpliament reconegut; muntar espectacles esportius al carrer, com la partida de Genovés el dia 7 d’octubre i, a pesar del curt espai de temps, que una quinzena de xiquets estigueren interessats en la pràctica d’un esport que ens identifica com a poble i que és un senyal d’identitat esportiva dintre d’un País. La manca de comprensió d’aquestes raons per part dels veïns, ens portaria inequívocament a perdre un poc de la nostra personalitat, i en definitiva seria un pas més en l’extinció de la cultu­ra valenciana.

^[7]

A mitjan de juny de 1985 uns quinze joves assistien amb normalitat a les sessions que sobre pilota valenciana impartien els components del grup local d’aquest esport, cada dissabte a la vesprada a la ciutat esportiva San Fernando. De moment no es disputa cap torneig entre ells, però sí hi havia pers­pectives d’organitzar-lo una volta passat l’estiu. Per integrar-se en aquesta escola era suficient acudir al lloc i a l’hora de les seues activitats, dissabtes de 3 a 4:30, sent totalment gratuita.

El trinquet de Sogall

Pel que respecta a la práctica del joc en llocs tancats o trinquets en les comarques del Vinalopó va destacar el d’Elda, que va mantindre una trajectòria de partides de professionals. Va ser cons­truit en 1929 i encara hui el carrer on estava ubicat porta el nom de Trinquete. Altres trinquets que van mantindre activitat van ser els de Monòver, Sant Vicent, Crevillent i l’últim construit, el de Petrer, en l’any 1960. El trinquet de Petrer, el de Sogall, va ser­vir d’anella entre els més antics de la comarca i el moment actual.

Elías Bernabé en el treball referit anteriorment parla del trinquet de Sogall. L’autor fa referència a un fenòmen esportiu molt curiós que s’ha donat a Petrer, i segueix donant-se dintre de l’activitat esportiva. Des que va aparéixer el bàsquet i després l’handbol, el dos esports a la volta no han pogut conviure dintre d’un mateix nivell participatiu i de categoria. Quan la cistella ha estat dalt, l’altre no ha existit, i a la inversa. Aquest fenòmen s’ha donat igualment en la pilota. Quan el «frontó» va tindre pista, a partir de 1952, al pati del Xiqui, la pilota al carrer s’havia extingit. En 1960, quan Francisco Leal, Sogall, va tindre la feliç iniciativa de construir pel seu compte i risc un trinquet, la pilota valenciana va recobrar el seu antic auge en detriment de la basca, encara que darrere del mateix trinquet es va aprofitar el mur per a jugar al «frontó», en condicions no massa òptimes. Eixa és la veritat. Va haver de ser la iniciativa privada qui construí la pnmera instal·lació esportiva que ha tingut Petrer, pròpiament concebuda, a part del camp de la Creu. I gràcies a aixó, gràcies a Sogall, a Petrer es van donar cita les primeres figures del nostre esport autòcton. Els antics «jugadors» locals es van adonar que els anys no passaven en va. En aquell moment, les subvencions i les ajudes oficials, era un fet totalment desconegut. per aixó és de justicia ressaltar el reconeixement a la persona de Paco Leal Sogall, ja que gràcies a ell les noves generacions petrerines van poder saber que era allò de la pilota valenciana. La prematura mort d’aquest gran afi­cionat a la pilota li va impedir veure l’actual trin­quet municipal, un trinquet al qual acudeixen jugadors forjats en el de Sogall, estant el record del mecenes sempre present.

^[8]

Aquest trinquet va mantindre la flama de la pilota encesa en una època en la qual s’havia acabat amb la pràctica de la pilota en els carrers, i trin­quets ja no existien. Sogall, gran entusiasta d’aquest esport, va construir un trinquet de reduïdes dimen­sions i mai no va poder albergar grans esdeveniments de professionals, únicament, amb motiu de les festes, van jugar en dues ocasions el Rovellet contra Soro. En canvi, va aconseguir aglutinar a tots els jugadors de la comarca i crear un planter que en l’actualitat forma el Club de Pilota de Petrer. El trinquet de Sogall va desaparéixer l’any 1974 amb motiu d’una tempesta d’aire que va derribar una de les seues muralles.

El trinquet municipal

En la secció que sota el nom de Brevíssim apareixia mensualment a El Carrer i en la corresponent al mes de desembre de 1985, referent a la construcció d’un frontó en el Poliesportiu Municipal, s’apunta que amb aquest fet es donará començ en la seua primera fase, a una instal·lació esportiva de molta tradició a Petrer.

En El Carrer de febrer de 1988, apareix l’article titulat «Nou trinquet a Petrer» que encara que està sense signar quasi amb tota seguretat el va escriure Paco Amores, aportant informació sobre aquest esport al nostre poble. En ell explica el perquè d’un trinquet a Petrer, encara que reconeix que aquest esport no té un nombre massa elevat de practicants a Petrer i destaca la tasca realitzada pel Club de Pilota Valenciana constitult a Petrer l’any 1983, marcant-se com a objectius que la pilota a Petrer no fóra una reliquia folklòrica que per a conéixer-la s’haguera d’anar als museus, sinó que fóra un esport normalitzat, que es practicara des del nivell escolar fins al professionalisme. Els fruits d’aquest equip de treball a l’any 1988 eren una escola de pilota amb 40 alumnes de 8 a 13 anys, que participaven en un campionat escolar; la presentació per part del Club d’equips en les competicions provincials i comarcals, any darrere d’any, i l’objectiu que l’Ajuntament fera un trinquet que facilitara la consecució de les metes marcades en l’acta fundacional del Club.

^[9]

Va ser el dia del pregó de festes, el 9 d’abril de 1988, quan el president de la Diputació d’Alacant, Antonio Fernández Valenzuela, va inaugurar el trin­quet construit dintre del recinte del poliesportiu municipal. La partida inaugural va estar a càrrec de Francisco Cabanes, el Genovés, número u de la pilota valenciana, que no va poder brindar un triomf als més de trescents aficionats que es van congregar al trinquet, i al final de la partida el mar­cador es va decantar a favor dels seus oponents Sarasol i José María, acompanyant al Genovés el seu germà Pepe. En esta partida es van batre les dues máximes figures de la pilota: el Genovés, l’ultim mite, sucessor de José Sanvenancio Eusebio (ningú com ell ha aconseguit dominar totes les modalitats d’aquest esport amb tanta solvència) i la figu­ra més destacada als albors del segle XXI, Enrique Sarasol, conegut com Sarasol, que ha près el relleu en el ranking dels grans genis de la pilota, i que des­taca per ser un jugador dominador de totes les pegades, de sang freda i gran regularitat.

En l’actualitat és l’únic trinquet que funciona en les comarques del Vinalopó. El nou trinquet li va costar a l’Ajuntament 15.500.000 ptes. i les despe­ses totals van ser de 28 milions, ja que es va rebre una subvenció de la Conselleria de Cultura superior als 6.100.000 ptes., i altra de la Diputació Provin­cial de quasi 4.500.000 ptes. Amb la inauguració del trinquet municipal i gràcies al treball del club local des del mes de maig al de juny se li donà un fort impuls a la pràctica de la pilota valenciana a Petrer. Es van posar en marxa sis competicions diferents, el que va suposar que més de cent «pilotaris», en les diferents modalitacs, donaren plena vida a la instal·lació els caps de setmana.

En el mes de març de 1990 va iniciar les seues actividats l’Escola de Pilota que la Federació Valen­ciana va concedir a Petrer, amb àmbit comarcal, assistint joves esportistes de Petrer, Castalla i Monòver. La concessió d’aquesta escola, primera que la federació va crear en la meitat sud de la nos­tra provincia, va obeir al bon funcionament del club local de l’especialitat, que es veia reflectit amb la qualitat dels seus joves jugadors. Com a exemple, en la jomada inaugural de l’escola es va organitzar una partida entre la de L’Eliana, prop de València, i la de Petrer, amb una clara victòria dels petrerins, que mesos abans ja havien vençut els valencians en el seu terreny. També aquest any, el 6 de juliol, cal destacar la participació, per primera vegada, de vint-i-quatre hores de pilota valenciana, en la segona edició de les XXIV Hores Esportives, gràcies a la recent instal·lació de llum elèctrica al trinquet. Amb motiu de les festes d’octubre, tornen a reunir-se a Petrer les figures més destacades de la pilota: Oltra, Joaquín, Sarasol I i II, Eusebio, Perele i Vicentico. Al mateix temps, es va celebrar un torneig infantil entre escoles federatives de pilota, procedents d’Alcàsser, Sagunt, L’Eliana i Petrer. En la final, va guanyar la de Sagunt, imposant-se a la de Petrer. A fìnals d’any, la Federació Valenciana de Pilota va concedir una distinció federativa al Club Pilota Petrer, per la seua tasca en favor de la promoció d’aquest esport autòcton entre els joves. Aquesta distinció es va concedir a l’Escola del club petrerí, el que ve a significar el treball que es realitzava des que va entrar en funcionament el poliesportiu municipal. També el 8 de desembre, el Genovés va complir la seua paraula de jugar a Petrer després de no haver assistit al campionat de les festes patronals d’octubre, enfrontant-se, amb Sanchís com a company, amb els germans Sarasol, malgrat que el seu tàndem va perdre la partida.

Amb l’arribada de 1991 es va reiniciar l’activitat en l’escola federativa de pilota, que l’any anterior havia designat la Federació Valenciana per a Petrer. Com a novetat en aquest nou curs, destacà la presència com a monitor de Vinyes, que cada dissabte es desplaçà des del poble de Genovés a Petrer perquè els jugadors locals, així com dels pobles dels voltants, augmentaren els seus coneixements tècnics. L’escola començà a donar fruits amb jugadors com Pedro González Tortosa, Peye III, que als seus 15 anys es convertí en tota una promesa de la pilo­ta. A les festes d’octubre tornarien al trinquet de Petrer la flor i nata de la pilota valenciana: Genovés, Sarasol, Vinyes, Pigat II, Pigat III i José María. El Genovés, junt amb Vinyes, va ser derrotat per Pigat II, José María i Pigat III.

En 1993 el circuit Bancaixa reunix a Petrer els millors jugadors d’aquest esport, com Perele, el Genovés, Pigat II, Paquito i Vinyes, entre altre , despertant l’expectació dels aficionats. Al Ilarg del mes d’abril, la pilota va viure uns grans moments, en la cita dels dissabtes a les 6 de la vesprada, en la seua modalitat d’escala i corda, en partides professio­nals en les quals van intervindre jugadors de la talla de Pastor, Perele II, Fenellosa, Xatet, Teneré, Sanchís i Boro. entre altres. Després de dotze anys, el Club de Pilota Basca de Petrer va posar fi a les competicions oficials en el campionat d’Espanya de pilota a mà per falta de recursos econômics, i va desaparéixer del panorama esportiu de la localitat. En canvi, la pilota valenciana viu un moment d’esplendor, celebrant-se un destacable campionat, amb motiu de les festes de la Mare de Déu d’octu­bre, que va reunir els millors jugadors valencians. En aquesta ocasió van guanyar Pigat II, Pigat III i Vinyes al enfrontar-se als germans Sarasol. A més a més, un equip petrerí va participar al circuit Bancaixa i una partida es va televisar en directe per Canal 9 des de Petrer.

De nou, el 28 de gener de 1996, Canal 9 televisa una partida des del trinquet de Petrer que enfronta a Sarasol I i II contra el trio format per Oltra, Dani i Oñate. Aquesta partida va ser valedora per a la V edició del Trofeu Bancaixa que anualment se cele­bra en el País Valencià entre els millors jugadors del moment representant els diferents municipis.

^[10]