El trinquet i les llargues a Petrer

Les llargues

Paco Amores, estudiós i gran aficionat al món de la pilota, en un article publicat a principis dels anys 80 sota el títol “Va de bo. Les llargues”, expli­ca l’evolució i la situació de la pilota valenciana.

De les diverses modalitats de pilota valenciana que es practiquen, la de carrer sempre ha sigut la més popular, perquè trinquets sempre hi ha hagut pocs i fins als anys trenta es jugava en tots els pobles des de Vinaròs fins a Elx. En aquells temps l’amor propi de cada poblé es xifrava en la vàlua deis seus pelotaris locals i així s’anunciaven les partides del trio de Carlet, de Guadassuar, de Monòver o de Petrer, i allí on jugaven els seguien els seus paisans, i més que guanyar les apostes importava guanyar als pelotaris del poble veí. En les festes majors de les viles, la partida de pilota era número obligat i no era estrany que el propi alcalde la presidira i fóra depositari dels diners apostats. Prèviament a eixes partides s’establia “el pacte”, on es fixaven les condicions de la partida i les quantitats que intervenien en el desafiament. Mentre es va jugar als carrers, els trinquets van ser una font inesgotable de jugadors, prova d’això va ser el trinquet de Petrer; hui, per contra, moltes vegades cal sol·licitar el concurs d’algun pelotari professional, perquè l’emotiu i bell esport de la pilota “a llar­gues” està en plena decadència, menyspreant-se la pilota valenciana per rústica.

Elias Bernabé Pérez, en el treball titulat “Aproxi­maciones históricas al deporte de Petrer”, a l’apartat dedicat a la pilota valenciana diu: “Altre dels esports, sostingut igualment per l’atractiu de les apostes, que es practicava a Petrer amb intensitat, des de temps immemorial, va ser la pilota valencia­na en el carrer. També la pilota basca, més coneguda per aquí com el frontó, es practicava utilitzant parets o murs, majoritàriament de la zona de La Foia, fins que es va traslladar al Gran Cinema en el Camí dels Passos, i al pati del Xiqui, en el carrer Fer­nando Bernabé, posteriorment. Diuen que el joc de la pilota, en qualsevol de les seues modalitats, s’al­ternava amb el tirar a bola. Mentre aquesta última activitat tenia major protagonisme entre la tardor i la primavera, en estiu es prenia descans, proliferant aleshores les partides de llargues, perxa i pilota bas­ca. Els dos carrers laterals de l’església de Sant Bartomeu eren els escenaris més habituals de la pilota valenciana. En el que manté el nom de l’església es jugava a llargues i en la que porta el nom de Julio Tortosa a curtes. Això va ser fins a l’any 1939, per­què a partir del 1940 el rude vocabulari molt a l’ús entre els jugadors de pilota no aconsellava mantindre aquesta activitat al costat d’un lloc tan religiós. D’ahí que les partides de llargues es traslladassen al carrer del Majo, és a dir, al carrer Fernando Berna­bél. Allí van proseguir fins a principis dels anys 50 les magnífiques partides on els més destacats jugadors locals se les veien amb altres, no menys forts, vinguts d’Ibi, Castalla, Sax, Elda, Monòver o Agost, tal com ocorria abans del 36, al costat de l’església. Conten que després de la guerra l’Ajuntament va imposar una taxa als jugadors de pilota, per les molèsties que ocasionaven les seues partides al veiïnat. Els que no molestaven eren els jugadors de “frontó”. Primer en el Gran Cinema i després en el Xiqui, o a les seues espatlles. Pot dir-se que a Petrer es va instaurar la pilota basca quasi coincidint amb el declivi de la valenciana. I és que a Petrer hi ha hagut esports que han cobrat auge quan altres de característiques similars han perdut força, rellevant-se segons l’època. Casos de la pilota, el bàsquet i el handbol”.

El cronista Francisco Bernabeu Francés, conegut com Francisquet, que ens va deixar una bona documentació gràfica i escrita de tot allò relacionat amb Petrer, escriu al voltant del joc de pilota en un del seus cèlebres llibrets titulat “Sobre juegos de mi niñez”. Parla dels diversos tipus que hi ha del joc de pilota. Els més coneguts són a llargues i al frontó. Però Francisquet se centra principalment en la modalitat de bot sobre banqueta i a “perxa”, sent el carrer Francos Rodríguez (actual Pedro Requena) l’escenari d’aquests encontres allà per l’any 1935. Uns anys abans a finals dels 20 i principis dels 30 també es jugava a perxa en el carrer La Font, en equips de dos per a dos o tres per a tres. El “saque” es feia amb la mà llançant la pilota fregant la paret perquè el contrari amb la mà li donara a la pilota cap endavant i els altres pogueren contrarestar-la. En el carrer de les Ànimes també es practicava aquesta modalitat de pilota.

trinquet-i-llargues-3

Paco Leal “Sogall”, Pepico Hernández i Paco Castelló “Paco la abuela” jugant a llargues al carrer Els PIns.

La “perxa” era una forma de joc consistent a llançar la pilota fregant la paret. El jugador havia de jugar-la amb la mà esquerra i per tant fregant la mà
per la paret. Els jugadors es distribuïen des de la casa de Paquet el de Manel fins a la casa de Dámaso que estava situada en el racó. En aquest joc hi ha un “saque” i un rest, el primer es col·loca en el cen­tre del carrer i el segon amb la mà esquerra recolzada en la paret. Solien jugar quatre persones, el lloc habitual on es jugava era el carrer de Francos Rodrí­guez. La paret de la façana de la casa de Paquet el de Manel era el lloc de “saque” i el rest era el racó de la casa de Dámaso Navarro. En la façana de Paquet el de Manel es col·locava el que jugava a la pilota, el “saque” es feia uns 10 ó 12 m més allunyat. Llançava la pilota contra la paret i el que havia de jugar arrossegava la mà per la paret per donar-li a la pilo­ta. El que havia de restar la pilota estava en un racó, al costat de la casa de Dámaso Navarro. En algunes ocasions també s’efectuava el “saque” botant la pilota sobre una xicoteta banqueta, en lloc de la “perxa”.

També en el llibret titulat “Recuerdos de anta­ño”, Francisquet parla que a meitat dels anys 20 des del cantó de les escoles primàries del carrer Abadía -actual Cura Bartolomé Muñoz- es jugava a pilota (a llargues). Els jugadors més destacats d’aquella época eren: Pepe Telín (germà d’Anatolio), Cotene, Luis Amat Gómez el Majo, Fernando Bernabé, Paquito Guillén, el Nene i el Vela. Segons l’autor del quadernet, Luis el Majo era un bon jugador de pilo­ta, alt i fort, també era tirador de bola ja que tenia uns braços molts forts. A través del testimoni d’aficionats de l’època sabem que el Nene i Telín sempre eren contraris, mai jugaven junts. Fernando, Paquito, el Majo, Cotene i el Vela eren principalment “sacaós” i Telín i el Nene estaven especialitzats en el rest i en el joc difícil. Els més vells encara recorden el marxador quan vocifereva en valencià: “quinze per res. quaranta per trenta, etc.”. A partir del 1936 i fins al 1939 es va patir un parèntesi obligat per la guerra civil. Posteriorment, als anys 40 va seguir la continuitat en l’afició i es van practicar les mateixes modalitats de joc en els mateixos escenaris. La pre­paraci, posada en pràctica i desenvolupament eren ben senzills: jugadors, que els hi havia i bons, pilotes de cuir adequades a cada varietat de joc, un “marcaó”, i per suposat públic. Un públic que ocupava les voreres dels carrers on es celebrava la par­tida i que a la volta que contemplava l’espectacle participava de la competitivitat apostant per un o altre equip. Naturalment existia tensió, però tot dis­corria en un ambient de sana harmonía conciutadana i amb el desig de divertir-se i divertir aprofitant les hores d’oci i el temps estiuenc. Jugadors d’aquestos anys que van jugar a llargues i a perxa van ser: Vicente Verdú Amat Esquella, José Silvestre Berenguer Monovero, Juan Bautista Amat Verdú Tisteta el del Perrió, Francisco Cerdá el Pécoro, Francisco Antón Ripoll Pulido, Ramón Máñez Verdú Mayoral, Hilario Navarro Alcaraz, Manuel Moll Máñez Moll, José Villaplana Martínez Gedeón, Luis Amat Payá el Majo, Juan Bautista Canals Guill Batiste el francés, Miguel Morán Brotons Miguelet, José Galiano Rodríguez Gorduras, José Torregrosa Samper Napo­león, Luis Amorós Castalla, Vicente Verdú Beltrán Toñina, Manuel Villaplana Reig, José García Beneit Enredo, Eliazar García Beneit, Francisco Navarro Tortosa Paquela..

Altres testimonis d’aficionats a aquest esport parlen que també es jugava a pilota a llargues en els dos carrers de l’església. Julio Tortosa (traien des de la casa de D. Juan Rico, el metge, actual tenda de Manoli) i La Iglesia (traten des del cantó de l’antiga Biblioteca). En la paret de la façana principal de l’antiga Biblioteca es jugava a forma de trinquet. Això ocorria a finals dels anys 20 i a principi dels 30. En la Plaça de Baix també es juga­va al fútbol. Es jugava també a llargues en el carrer Nou des de la tenda de Paquita fins més amunt de la casa del Rollero i en el carrer Gabriel Payá des de la casa de Josefina Flores fins a la Caixa de Crédit. Hi havia un home en la teulada de cada costat del carrer per replegar les pilotes de vaqueta que es quedaven penjades.

trinquet-i-llargues-4

Partida de llargues al carrer Ventura Navarro.

Els més majors encara recorden la gran afició que hi havia “abans de la guerra”, no només a jugar, sinò també a contemplar l’espectacle, tant és així que a l’estiu es jugava quasi a diari. El joc de pilota va ser durant molts anys un motiu de distracció dels petrerins. En el carrer La Iglesia tenien lloc les partides més dures i emocionants, perqué el carrer era més llarg i els jugadors havien d’emprar tota la seua força i resistència. Al carrer Julio Torto­sa es jugaven partides més senzilles. Era tan gran l’afició que la gent, en eixir de les fàbriques a les cinc i mitja de la vesprada, si hi havia partida se n’anaven a un dels dos carrers paral·lels a l’església, amb el berenar i tot, per tal de veure el joc. Les partides de llargues complien una funció de cohesió social i eren inherents al poble. Eren una activitat pròpia i comú als veïns de Petrer, una manifestació social que es va convertir en un fenòmen que caracteritzava la idiosincràsia del nostre poble. Les partides de llargues eren tan naturals i habituals com els fets d’anar a la Font del Pessic a menjar-se el rotllo, com rodar les falles la nit de Reis i com arreplegar llenya i altres objectes vells per a cremar en les fogueres de Sant Antoni.

En els anys 40 es feien partides de llargues, curtes en els carrers Fernando Bernabé, La Iglesia i Carrer Nou, d’entre altres. Partides de perxa en el carrer de Les Ànimes i carrer La Font. Partides de trinquet, normal i rebot (dos parets) en el carrer Pedro Requena i altres. Anys després es va practicar el frontó al habilitar-se el Cinema de l’Esplanada i el pati del local conegut com “Chiqui-Jay”.

A meitat dels anys 40 es jugava a llargues en el carrer Cervantes, es treia des de la casa del Bacallà fins al magatzem de tèxtil de Juan Poveda. Es tancava el carrer Leopoldo Pardines cantó amb el carrer Cervantes i Brigadier Algarra amb el carrer Cervantes.

trinquet-i-llargues-5

Abelardo, “Coco”, “Popeye”, Amores, Lillo pare i fill, Luis Ibernón “Aurelio” i el “Mantxego” al carrer Els PIns.

Quan l’any 1974 es va tancar el trinquet de Sogall, situat al carrer Sax, es va jugar a llargues al carrer Los Pinos, Rafael Duyos y Ventu­ra Navarro.

A meitat de la década dels 80 en el carrer Rafael Duyos també es celebraven partides, treien des del que hui és “La Bocateria” en direcciô a l’avinguda Joaquín Poveda. A alguns veïns els destorbava perquè els jugadors, el públic i el “marxaó” que cantava el joc feien soroll. Les partides a llargues que se celebraven els dissabtes de ves­prada en el carrer Ventura Nava­rro van ser traslladades l’any 1983 al carrer de l’església. El ser un escrit dirigit a l’Ajuntament i signat per determinats veïns, en el qual plantejaven queixes per les molèsties que produïen les partides dels dissabtes de vesprada en el “seu” carrer. Pareix ser que prohibir el joc de pilo­ta en la via pública ha sigut una constant de les nostres autoritats al llarg dels segles. Així del 14 de juny de 1391 hi ha un ban prohibint el joc als carrers de la ciutat de València a causa de la vehemència i apassionament que comportava aquest joc, arribant-hi a convertir-se en un seriós problema d’ordre públic. La prohibició no va ser gens ben acollida pels aficionats valencians del segle XIV i les protestes no es varen deixar esperar. En l’Ajuntament petrerí la solució que se li va donar al problema, va ser traslladar les partides de carrer. Encara que eixa solució no deixava de ser una solució momentània, ja que el mateix contenciós es podia plantejar en el carrer elegit, i aleshores no hi hauria més remei que tornar a canviar de carrer i convertir el nostre esport en errant. Segons l’autor de l’article aparegut a El Carrer del mes de desembre de 1983 aquesta no era la solució. L’au­tor exposa els objectius del Club de Pilota Valen­ciana, sent la seua primera finalitat potenciar i difondre la pràctica del nostre esport autòcton. Recuperar una parcel·la cultural i esportiva que es trobava en vies d’extinció al nostre poblé. En l’intent portaven treballant quasi dos anys -amb nota­ble èxit- els components del mencionat club. Es va aconseguir que la pilota valenciana fóra una cròni­ca corrent en premsa i ràdio; participar en la I Lliga Provincial, assolint un meritori tercer lloc en el seu grup; que el poblé de Petrer fóra conegut per una activitat en la qual en altres temps era àmpliament reconegut; muntar espectacles esportius al carrer, com la partida de Genovés el dia 7 d’octubre i, a pesar del curt espai de temps, que una quinzena de xiquets estigueren interessats en la pràctica d’un esport que ens identifica com a poble i que és un senyal d’identitat esportiva dintre d’un País. La manca de comprensió d’aquestes raons per part dels veïns, ens portaria inequívocament a perdre un poc de la nostra personalitat, i en definitiva seria un pas més en l’extinció de la cultu­ra valenciana.

trinquet-i-llargues-6

“Popeye”, “Botero”, Abelardo, el “Mantxego”, “Sogall”, “Coco” i Amores després d’una partida de llargues a Tibi. Any 1983.

A mitjan de juny de 1985 uns quinze joves assistien amb normalitat a les sessions que sobre pilota valenciana impartien els components del grup local d’aquest esport, cada dissabte a la vesprada a la ciutat esportiva San Fernando. De moment no es disputa cap torneig entre ells, però sí hi havia pers­pectives d’organitzar-lo una volta passat l’estiu. Per integrar-se en aquesta escola era suficient acudir al lloc i a l’hora de les seues activitats, dissabtes de 3 a 4:30, sent totalment gratuita.

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

BÚSQUEDA POR TEMA:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>