De quan Vicent Andrés Estellés i Jaume el conqueridor se’n feren una a Petrer (19/11/1236 – 19/11/1982)

(Versió de l’article del mateix autor “L’any de Vicent Andrés Estellés a Petrer”, publicat en Festa-2013)

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)

Fou per Sant Crispí, el patró dels sabaters —l’ofici que tanta plusvàlua, d’acord amb l’ortodòxia del venerable barbut materialista, ha permés acumular a la nostra desertora burgesia—, quan el poeta fràgil, malaltís, luxuriós, bròfec, patriota , amo i senyor de la paraula —humà, massa humà— passejà pels carrers de Petrer.

Va ser en plena tardor, quan la gent de la vall ja ens hem resignat al fred humit i amable de l’oratge que ens pertoca com a mediterranis de terra endins: “la frescoreta”. Quan feia exactament set-cents dèsset anys que un altre poeta llegendari, el mateix dia, rendia el castell amb paraules tan diplomàtiques com amenaçadores, quan el bàrbar del nord embolcallat per la senyera quadribarrada groga i vermella —sense blaus, sense “perifollos”, sense hòsties— prenia el castell en nom del seu profeta Jesucrist —i d’Alfonso X el Sabio, el seu pusil•lànime gendre castellà— als fills d’Al•là.

Va ser en el mateix dia —dènou de novembre—, potser a la mateixa hora, quan l’heroi nascut d’una nit de “foll amor” a l’occità Montpeller, i criat a Montsó, enllà al regne d’Aragó, entre piatosos, bel•lics i savis templers, arribava a Petrer, com ho feia el fràgil homenet de Burjassot. Tots dos parlaven la mateixa llengua —«lo pus bell catalanesc del món», la nostra, la de la seua gent—, tots dos la usarien en les seues conquestes: l’occità, per arrabassar les terres als infidels i créixer en poder; el de l’Horta, per guanyar l’ànima del seu poble i refer la pàtria malmesa.

Recreació moderna del retrat de de Jaume I, M. Boix, 2008.

El 19 de novembre de 1365 el rei Jaume I retia definitivament Petrer per a la cristiandat d’Europa; El 19 de novembre de 1982 Vicent Andrés Estellés retia definitivament Petrer per a la catalanitat europea. El rei Jaume establí la terra, el poeta Vicent enaltí la llengua.

Aquell novembre del 1982 eren temps nous en molts sentits: feia set anys que havíem soterrat el dictadors sota una enorme llosa. Amb algunes eleccions “sin ira” —i amb tones de amnèsia—, un rei de dubtosa legitimitat, una constitució feta amb morter de por i un recent Estatut d’Autonomia apedaçat de covardies, estàvem intentant trencar amb una ignominiosa dictadura que havia mostrat les seues urpes de tricornis, metralla i tancs una encara recent i llarga i freda nit de febrer.

Petrer, com sempre, feia festa —ja sabeu, Petrer viu en una eterna celebració santbonifacera—, i en eixe etern celebrar que mai no acaba —«Sant Bonifaci que fóra i lo passat, passat”—, els ínclits directius festers inventaven un si fa no fa “Mig Any Fester”: la Festa del Capitans! Uns altres petrerins féiem altra festa, la de fer país. I en aquella setmana de novembre de 1982 vam coincidir, inconscientment en aquell moment, els nobles cavallers del Rei Conqueridor i el plebeus proletaris de l’Estellés, el poeta del país «que es conforma i que reneix, feroç, de les tenebres.»

Una de les primeres representacions de 'La Rendició'.

¿Qui anava dir-nos que aquella lectura de la Crònica o Llibre dels Feyts del rei En Jaume, que feia el tristament absent Santiago Payá, i que tan bellament va descriure el professor Salvador Pavía —«El caso es que aquel domigo de noviembre de 1982, junto a las almenas que chorreaban lluvia y siglos, Santiago Payá Villaplana estaba haciendo historia mientras tiritaba de frío bajo el paraguas que apenas le libraba del chaparrón de aguanieve…»– estava enllaçada amb altres “feyts” d’aquella gloriosa setmana tan jaumina com estellesiana?

'E faem pujar als hòmens d'En Jofré nostre penó al castell'.

¿Qui podia explicar en aquell instant que el català de la Crònica desvetlat per la veu del fester Payà —«…E quan venc al matí anam-nos-en denant ells ab nostres cavallers, e faem pujar als hòmens d’En Jofré nostre penó al castell, e lliuram-los lo castell.»— nodria des del fons dels segles el de l’altra crònica publicada a El Carrer de desembre de 1982 a propòsit de la Setmana Cultural del País Valencià, que ens portà les paraules d’Eliseu Climent, la màgia canterera d’Emili Boix, el dir poètic de Lluís Alpera, la saviesa islàmica de Mikel de Epalza, La plaça del Diamant i el cant nacional fet de records i esperances del gran poeta Vicent Andrés Estellés?

Dues de les veus més potents de l’antic Regne de València i del democràticament modern País Valencià sonaren diàfanes i clares un històric dènou de novembre en què feliçment coincidiren en terres petrerines. Un petit accident cronològic les separava: 717 anys. Un gran somni nacional les unia: el futur de la Terra i la Llengua que inevitablement ens defineixen com a Nació.

Crònica d'El Carrer de la Setmana Cultural celebrada a Petrer al voltant del 19 de novembre de 1982

Detall d'una foto de la crònicla de la Setmana Cultural, amb Vicent Andrés Estellés i Ximo Navarro.

La gesta al peu del castell d’aquell dia de gossos inspiraria La Rendició, la peça teatral de Francisco Máñez Iniesta, el tercer acte de la qual es representa tots els anys el penúltim diumenge de novembre a l’esplanada del castell de Petrer coincidint amb la Festa dels Capitans. El 1997 es representà completa —els dos primer actes al teatre Cervantes i el tercer al castell— i un any després va ser publicada per l’ajuntament en una edició bilingüe preparada per Salvador Pavía. Des d’aquí, modestament, celebre feliçment la represa de la representació dels dos primers actes al Teatre Cervantes el pròxim divendres 15 de novembre, penúltima vigília de la “rendició pacífica del castell al nostre gloriós monarca”.

Portada del llibre de F. Máñez 'La Rendició'.

Francisco Máñez, autor de 'La Rendició'.

Francisco Máñez, l’amic Paco, ens llegà el més preclar document que des de la dramatúrgia ens il•lumina als petrerins i petrerines les nostres senyes d’identitat inequívocament valencianes: un rei mític portador d’una llengua i un estendard; un rei a qui Paco li fa manifestar-se amb somnis de poeta:

«Voldria ser com un trobador que canta a l’harmonia i a l’amor, i conquerisc castells i viles en to de pau. Però no vos equivoqueu, també la meua ànima s’ompli de còlera en empunyar l’espasa…»

No, el bon rei Jaume mai no va ser poeta, si més no a la manera d’un insípid versaire mel•liflu. De fet no passà de dictar una bella crònica d’autolloança i amor a Déu, la seua gent i la terra, que llegida des del segle XXI irradia llampecs èpics i lírics indiscutibles: la matèria incandescent dels mites. Tot i això, el Conqueridor va ser cantat pel grans poetes de tots els temps. Els versos de Vicent Andrés Estellés no faltaren en la nòmina:

«Lentament s’extingia la cansada existència,
s’apagava el gresol de l’esperit.
Vàreu morir, bon rei, al vostre llit.

Oh bon rei de les dignes acaballes.
Del fulgor dels amors, de les batalles
indistintes del llit i l’espasa potent,

Potser, aquells instant, faríeu breu esment
i miraríeu dret, semblant un pi,
un país caminant el seu camí.

Arribats són, bon rei, ara, els set segles,
i perdureu, en manaments i regles
de les previsions del bon seny català.

Mireu, bon rei, el clar País Valencià
de séquies i vent, amples moreres,
i endevineu propòsit de senyeres.

Dessota el vostre nom deixe el meu cant,
el meu fosc cant d’indeclinable amant
del País on moríreu, bon rei i capità.»

Un cartell recent de La Rendició.

Així que en una setmana jaumina, valenciana i valencianista, el poeta més gran des d’Ausiàs March, com diu el tòpic cert, Vicent Andrés Estellés, amb cinquanta-vuit anys, en plena maduresa creativa, amb una bona part de la seua producció escrita publicada, amb quatre del vuit volum de la seua Obra completa a l’abast del públic lector, venia humilment a Petrer per amor al país, per compartir eixe amor i compromís amb tots nosaltres, com feia set segles, tres lustres i dos anys havia fet el rei Jaume d’Aragó, les Mallorques i València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller el mateix dia.

Cartell de l'Academia Valenciana de la Llengua.

Els tres volums del Mural de País Valencià, de Vicent Andrés Estellés.

Andrés Estellés va ser amb nosaltres una nit per fer país. Vicent se n’anà de Petrer. Vicent se’n va dur Petrer —a l’ànima, al cervell, a les mans, a la gola, al ventre, als ulls i potser també a l’entrecuix— i aquell Petrer fester, fidel, català, fred, callat, de genolls invictes, evocat entre real i màgic, tingué el seu lloc d’honor en el “Llibre XXIII” del volum III del Mural del País Valencià, en “Pobles del sol”: Agost, Saix, Petrer, Benidorm, Riusraus, Ondara i L’Adsúbia:

PETRER

«Festes. Petrer. Heus un poble fidel.
Fidelitat seria el mot precís,
per tal de dir les festes de Petrer,
que així reviu els fets del temps passat.

En català, català de Petrer,
et vaig parlar la primera vegada,
En català et parlaré per sempre.
Recorde jo aquella cara bruna,

aquella nit de fred, Petrer callat.
Al meu costat et tenia i recorde
els bells genolls que sorgien invictes.

Aquell temor que aleshores tenia,
tenint tan prop els dos lleons magnífics,
era temor, o seria respecte.»

'Genolls invictes'.

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>