Nota: Article publicat originàriament en la revista Festa 2007. [1]
A mitjans de febrer de l’any passat al Certamen d’Altea, que amb tan sols dues edicions s’ha convertit en el referent més important del món de les colles de dolçainers, es va dedicar la cinematogràfica pantalla que servia de fons d’escenari a homenatjar, mitjançant un sèrie de xicotets reportatges, a Simeón de Pedreguer, un antic dolçainer molt popular en les comarques marineres. Per sota d’ell, a l’escenari, colles d’una vintena de dolçaines acompanyades per una àmplia diversitat d’instruments de percussió, des de tabals a timbals cromàtics i campanòleg, mostraven una gran capacitat per afìnar complexes línies melòdiques amb multitud de matisos, dinàmiques i volums,… ambdues fórmules semblaven separades per un abisme temporal de segles de distància. Però entre aquell dolçainer solista de les festes populars i les grans agrupacions de dolçainers actuals a penes hi ha una trentena d’anys; eixa ha sigut la (r)evolució que ha experimentat la dolçaina en les ultimes décades i el darrer Certamen d’Altea va ser un lloc idoni per evidenciar-ho. Aconseguir entendre què és el que ha ocorregut aquestos anys que ha permès l’espectacular eclosió del nostre instrument més singular, és una tasca enormement motivant, entusiasmant, més si tenim en compte que no existeix res publicat que ho haja abastit. No obstant, son évidents les dificultats d’una aventura tan grandiloquent, però si que sembla possible almenys començar fent un xicotet repàs històric amb alguns dels elements de la transformació social més évidents i extraure algunes conclusions i, fonamentalment, aportar una informació interessant que aïde els petrerins a introduir-se en la qüestió.
[2]En la recerca del seu origen, trobem els primers símptomes del fenomen cap a finals de la dècada dels 70, moment en què es dona un fort canvi generacional i a partir del qual les colles de dolçainers i tabaleters es converteixen en la forma natural d’articulació i manifestació dels dolçainers. Des d’eixe moment fins a l’actualitat el fenomen de les colles no ha deixat d’evolucionar i créixer amb un ritme vertìginós.
Però cal destacar, molt especialment, que aquesta evolució ha afectat no només el nombre de dolçainers i de col·lectius d’aficionats a l’instrument, com és ben visible, sinó que el desenvolupament d’un mètode d’estudi innovador ha permès arribar a uns nivells tècnics inimaginables en els seus inicis. Uns nivells als quals han pogut accedir un nombre important dels que hi dediquen temps i esforços al seu estudi. Per tant, parlem d’una evolució tant quantitativa com qualitativa. Llavors, per entendre el fenomen, anem a situar-lo en el seu context històric i social a principis del periode democràtic, que és quan naix, i intentarem explicar com ha evolucionat fins als nostres dies.
I. El naixement de les colles: un nou context econòmic, social i polític
Les transformacions econòmiques iniciades als anys 60, en les quals desenrotllaren els nous dolçainers, van determinar una forma de vida radicalment distinta respecte als antics dolçainers en punts fonamentals per a la comprensió del procès. Els antics dolçainers es podrien considerar com professionals o semiprofessionals de la seua afició. Aquesta, en la majoria dels casos, no donava per a viure tot l’any però si que donava feina suficient com per a estar ocupat des dels inicis de la primavera fins a ben passat el periode estival. Això requeria per part del music dedicar-se a treballs d’una alta temporalitat i d’una certa autonomia, habituals en un món rural i poc mecanitzat. A finals dels anys 70, els nous dolçainers tenien un treball exigent, amb una contractació que els mantenia ocupats durant tot l’any, que assegurava un sou també anual. Com a màxim, la seua feina permetia unes hores lliures per a expansionar-se i gaudir d’una afició que es manifestava alguns caps de setmana. Per tant, des del punt de vista econòmic, caldria definir els nous dolçainers més correctament com a aficionats a la dolçaina sense tenir cap més pretensió, ja que no veien factible viure de l’instrument i, segurament, perquè no ho necessitaven. Només amb el temps, trobarem musics que es dedicaran professionalment o semiprofessionalment a la dolçaina, però ja exercint de professors.
Amb la generalltzació del sistema industrial, la classe mitjana s’havia estés notablement, i per tant va augmentar el nivell de vida entre la gent jove, que, a més, s’emancipava amb promptitud. Per una altra banda, els canvis polítics generaven grans expectatives de futur; una part molt important dels joves volien ser protagonistes del carrer, de la cultura, de la política…, estaven encisats pel futur. Però al mateix temps, la industrialització feia que s’abandonaren formes de vida tradicionals a l’àmbit rural I les expressions culturals que els hi eren inherents. Els processos d’urbanització i d’incorporació de noves poblacions d’immigrants, que cobriren la demanda de les fàbriques, transformaven els pobles en noves ciutats sense personalitat estètica ni cultural… totes aquestes circumstàncies afavoriren el naixement d’un fort sentiment identitari, la necessitat de mantindre o recuperar tradicions del poble que encara eren vives o feia poques décades que havien desaparegut. Però, no obstant això, els plantejaments i els valors eren radicalment nous; els joves dels 70 miraven el present però ja es trobaven immersos en una nova realitat, un futur irreversible; s’havia donat el gran salt generacional.
L’inici del procés democràtic al País Valencià permetrà l’emergència d’un moviment cultural i identitari sense precedents al nostre pais, on confluïren diferents fenòmens socials, polítics i culturals. Els nous moviments socials amb l’al·licient de trobar-se immersos en un periple cap a la construcció d’un nou model polític democràtic i, probablement igualment important, de lluita antifranquista: moviments ciutadans i veïnals, culturals, identitaris i nacionalistes, moviments obrers i polítics…, tots actuaran d’alguna manera conjuntament, de forma que la reivindicació social serà també una reivindicació cultural i al mateix temps política. Els símbols identitaris seran clars: catalanisme, llengua i, en certa mida, dolçaina. La dolçaina obté en aquestos moments un nou i inesperat protagonisme, es converteix ara en símbol d’identitat cultural del País Valencià.
Ara be, podríem plantejar taxativament que els nous dolçainers es dedicaran al seu estudi i reivindicació només per un interès polític o nacionalista? Pot ser siga més oportú contextualitzar el moment, un moment enormement polititzat. Més important és entendre com els nous dolçainers, amb una clara inquietud musical i per descomptat cultural i identitària es plantejaran la seua afició amb vocacíó col·lectiva, és a dir, creant agrupacions musicals amb plantejaments quasi de moviment social, amb objectius que aniran més enllà de la práctica aficionada o professional de l’instrument; amb un clar sentiment valencianista pretendran consolidar i expandir el seu ús.
Per la qual cosa, dintre de l’espontaneïtat del sorgiment de moltes d’aquestes colles, es plantejaran i reflexionaran una estratègia per a potenciar l’ús d’un instrument que consideraven condemnat a desaparèixer i que s’havia convertit en un símbol d’identitat irrenunciable; la posada en pràctica més notable d’aquesta estratègia serà, a part de les mateíxes colles, la creació de les escoles de dolçaina i tabalet. A finals de la dècada del setenta, la consecució d’objectius com aquestos requeria necessàriament una transformació política, part de la qual, com ja saben, acabà produint-se.
La colla de dolçainers i tabaleters El Terrós de Petrer es crea, per exemple, d’una forma un poc anecdòtica però no poc interessant i representativa. Durant la festa del Corpus, a principis d’estiu de l’any 1980, un jove Vicent Navarro, el Dele, tenia previst, com a membre del Grup Exeo, la recuperació d’uns nanos i gegants que feia algunes dècades havien desaparegut dels carrers de Petrer, un poble en plena expansió urbanística i amb un creixement notable de la immigració, tot degut a una accelerada industrialització sabatera i marroquinera. El Grup Exeo era una associació per a la recuperació de les senyes d’identitat del poble, enteses fonamentalment com llengua, cultura i tradició popular. La recuperació dels nanos i gegants, per tant, s’havia convertit en un objectiu important. Tot estava previst a la vespra quan Vicent Navarro rep la notícia que el dolçainer local, Lluís el Tibero, havia decidit anar a tocar a un altre poble, on probablement li pagarien millor. Eixe xicotet inconvenient podia donar per perdut tot un treball de mesos, per la qual cosa el jove petrerí s’encabotà i assegurà als col·laboradors que l’endemà la dolçaina i el tabal acompanyarien els nanos i gegants pels carrers de Petrer.
Al matí fresc i clar de l’endemà sonaren unes dolçaines desmanotades però ben intencionades, suficients per a omplir els carrers de música i d’entusiasme. Aquest entusiasme permetrà la consolidació d’un grup de quatre dolçainers per tocar en les festes d’octubre d’eixe mateix any i que al 2005 compliria un XXV aniversari amb més de cinquanta membres. La vespra del Corpus, Vicent havia anat a buscar l’única persona del poble que, com ell, en algun moment de sa vida havia comprat una dolçaina; un músic de la banda, de la Unió Musical de Petrer, Daniel Montesinos. I tots dos varen passar la nit a una casa-cova del terme intentant traure unes poques notes del seus instruments. Dos curtes melodies que foren suficients per encendre la metxa.
Vicent Navarro ja duia temps pensant com crear un grup de dolçainers, en alguna ocasió havia provat sense molta fortuna a fer sonar algunes notes, però aquella experiència forçà l’aparició de la colla, permeté donar a conèixer la intenció, animà uns pocs joves a donar el pas endavant. Eixa experiència afavorí la confluència de les inquietuds culturals i identitàries de Vicent amb la curiositat i afició musical de Daniel. Fóra com fóra, el plantejament ja era completament nou, la vocació col·lectiva, la voluntat ferma de recuperar, protegir, i potenciar l’ús de la dolçaina, i com ja era normal, des d’un primer moment es tenia clar que s’havia de treballar per crear una escola de dolçaina i tabal.
[3]La vocació col·lectiva queda evidenciada en el mateix enunciat de les agrupacions; colles. Ouan naix un grup de dolçainers sempre aspira a ser multitudinari i en moltes ocasions la seua trajectòria s’avalua en relació al creixement de membres sense plantejar en principi un màxim, encara que no solen ser més de 20 o 30 els integrants. Així mateix, quan una colla marca una tendència a la baixa sol interpretar-se com un símptoma de decadència. A més, el carácter aficionat de les colles sintonitza millor amb aquest model de participació dels músics ja que, superada una bona afinació, el dolçainer se sent còmode i recolzat per la resta de companys que amaguen i dissimulen els errors i les imprecisions.
Quant als objectius culturals d’arrel popular, si fem una volta per la internet visitant pàgines de les actuals colles, trobarem un missatge recurrent sobre els objectius que mogueren els fundadors a començar el projecte: recuperar la dolçaina -i també les melodies tradicionals- al seu poble com una de les principals formes de manifestació de la tradició popular i, per tant, com una de les principals senyes d’identitat dels valencians. Resulta molt significatiu l’alt percentatge de webs de colles de dolçainers escrites en valencià, pràcticament totes donen eixa opció, cosa que, per desgràcia, només ocorre, exceptuant les pàgines de les institucions públiques, amb col·lectius amb un alt grau de sensibilització amb la cultura i la llengua dels valencians o que directament es creen i treballen per a la seua promoció.
Una característica que ens resulta molt curiosa de les colles és la forta identificació amb el seu poblé d’origen. Podrien dir que tota colla necessita, a part d’un nom propi, que sol fer referència a una paraula popular d’ un fort carácter local, el seu «cognom», marcat pel poblé d’origen de I’agrupació: La Xafigà de Muro, La Degollà d’Alcoi, La Socarrà de Xàtiva, El Freu de Santa Pola… En alguns casos, especialment quan el nom de la colla no és conegut amb certesa per I’interlocutor, es diu directament el «cognom» del grup: la colla de Santa Pola, la colla de Sant Vicent… Aquesta actitud es lògica per a uns col·lectius que aspiren a recuperar i promoure la tradició popular que té la seua expressió en els pobles de la geografia valenciana.
Per últim, encara que segurament es tracta de la més important, tota colla necessita per a funcionar tenir activa una escola de música. El carácter aficionat de la majoria de les colles dóna una gran dinàmica quant a la mobilitat dels membres. El més habitual és que un membre s’apunte a classes, comence a eixir relativament prompte, estiga uns anys fins que es cansa o la seua forma de vida no li permet mantindre el ritme, i siga rellevat per nous membres. Per tant, l’existència de tota colla dependrà del grau de renovació dels membres, la qual cosa només es pot assegurar mitjançant una escola més o menys activa.
II. La creació d’escoles de dolçaina i tabal i la necessitat d’un mètode
Encara que s’emmarca dins la forma tradicional dels dolçainers, Joan Blasco destaca per la seua vocació artística, mostrant un inteès i una capacitat poc habitual per cuidar i perfeccionar la seua tocada, i és considerat en l’actualitat la representació per excel·lència del dolçainer tradicional. Però a més, Joan Blasco es distinguia de la resta de dolçainers per tenir predisposició a mostrar la seua experièncìa com a dolçainer fins al punt d’editar el primer mètode per al seu aprenentatge.
Aquesta actitud que avui pot semblar normal, no ho era gens. El dolçainer tradicional, que en quasi tots els casos actuava com a solista, treia un sou important al llarg de l’any per ser protagonista de moltes festes locals de les comarques més properes a la seua població. L’existència d’un altre dolçainer posava en clar perill les possibilitats de viure o intentar viure de la seua afició, ja que on tocava un dolçainer, difícilment cabia un altre. En la seua mentalitat era una qüestió de mercat, si ensenyava a un altre a tocar, la conseqüència era la desaparició de potencials opcions de mercat i de guanyar-se la vida. Per una altra banda, no hem d’oblidar que la dolçaina complia un paper funcional. Ningú anava a una plaça a sentir al dolçainer, anava a vore bailar les danses o vore els nanos i gegants, o al sentir-la sabia que es tractava d’una cercavila per anunciar la festa o d’una diana per despertar els veïns… En eixe context, el dolçainer complia un paper que no exigia la depuració o recreació artística. Joan Blasco trencarà amb aquestos dos esquemes.
[4]D’aquesta forma, quan l’any 1974 l’Ajuntament d’Algemesí es va plantejar la possibilitat de crear una escola de dolçaina per vore’s amb necessitats reals de dolçainers per a les festes de la Mare de Déu de la Salut, pensà en Joan Blasco com l’encarregat d’impartir les classes. Naixia la primera experiència pedagògica moderna relacionada amb la dolçaina i recolzada per una institució, amb conseqüències importants per al procès que vindria. No obstant, la dinàmica posterior ha fet que la major part de les escoles locals de dolçaina i tabal estiguen al contrari que en el cas d’Algemesí, vinculades a les colles de dolçainers i tabaleters de cada poble, a través de les quals són administrades i gestionades contant amb més o menys participació dels ajuntaments, depenent de les diferents experiències.
Com a conseqüència del procès d’aparició de les noves colles es crearen també noves necessitats metodològiques perqué facilitaren l’aprenentatge a un col·lectiu cada vegada més ample d’aficionats a l’instrument però amb una dedicació molt més limitada, és a dir, el carácter aficionat dels interessats creava la demanda d’un mètode acurat, que marcara clarament els passos i els nivells a seguir i que facilitara l’aprenentatge i l’assimilació dels continguts. Xavier Ahuir fou el primer que encertà amb la publicació del seu mètode de dolçaina l’any 1989. Aquest mètode mantenia les característiques habituals en els mètodes d’instruments populars no oficialitzats, amb una introducció sobre alguns conceptes teòrics importants i cuatre nivells pràctics diferenciats que comprenien peces tradicionals adaptades als diferents nivells i alguns exercicis exclusius per treballar aspectes tècnics concrets de digitació, d’expressió, de tonalitat, de registre agut… Sense menysprear la important i innovadora tasca d’Ahuir, amb el pas del temps serà un altre protagonista qui elabore un complet i acurat repertori metodològic i propiciarà una espectacular transformació en el desenvolupament dels potencials tècnics i interpretatius del nostre instrument, parlem de Xavier Richart.
Per tant, qui realment aconseguirà la realització d’un material metodològic destinat al fet que l’alumne puga desenvolupar plenament les seues capacitats tècniques i interpretatives com a dolçainer serà un antic alumne de Joan Blasco a l’Escola d’Algemesí: Xavier Richart. Però en la consecucìó d’aquest projecte intervindran una sèrie de factors que comentarem a continuació, que permetran el context en el qual es desenvolupa la importantíssima tasca de Richart.
Una de les circumstàncies que explicaran el seu treball serà la seua incorporació, com a professor titular de Dolçaina, al Conservatori Municipal de Mùsica «José Iturbi» a través de l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de València l’any 1989. La seua dedicació exclusiva a l’ensenyament li permetrà elaborar tot un seguit de materials metodològics que han constituït un complet i elaborat sistema curricular d’aprenentatge de la interpretació de la dolçaina. A partir d’aquest moment donará a conèixer el seu treball amb la publicació continuada de material metodològic com va ser la publicació del seu mètode «Estudiant la dolçaina» l’any 1992. Al llarg dels anys anirà ampliant aquest material amb la publicació d’un repertori ample i variat: Estudiant la dolçaina. Mùsica antiga i barroca. Grau mitjà i Grau superior el 1998, Estudiant la dolçaina. Obres per a colla al 2000, Estudiant la dolçaina.Tocates i estudis a 2 veus al 2001, Estudiant la dolçaina. Dolçaina i piano al 2002 . Estudiant la dolçaina. Obres per a colla 2 al 2004. De gran valor és també la publicació d una abundant quantitat de repertori i d’exercicis per a traballar continguts concrets de tècnica i expressió: respiració, qualità del so, notes llargues, exhalació, diafragma, embocadura, vibrato, dinàmica, escales… estos últims publicats a Internet amb accès lliure.
Però encara més important será l’elaboració, junt a la publicació de tot aquest material metodològic, del pla d’estudis per a l’ensenyança de la dolçaina que la Federació Valenciana de Dolçainers í Tabaleters té reconegut per a la implantació en les seues escoles. Aquest pla sistematitza i ordena tot el material didàctic en 10 nivells ben estructurats on es treballen tots els continguts necessaris per a un òptim aprofitament de les possibilitats tècniques i interpretatives de la dolçaina aplanant el camí, com ara vorem, per a l’oficialització de l’instrument i la seua inclusió als conservatoris.
La publicació d’aquestos materials i del pla d’estudis (disponible a Internet) és, sense cap dubte, una de les claus de la generalitzacró de l’afició a la dolçaina. Aquest ha facilitat notablement l’aprenentatge del seu ús inclús per als que no presenten en principi unes facultats favorables.
III. La federació de dolçainers i tabaleters
L’Aplec de Dolçainers i Tabaleters de Petrer de 1990 es va convertir en una fita de referència per a la comprensió del procès en qué ens trobem immersos. Aquella trabada de dolçainers i tabaleters no va ser únicament un espai d’esplai i convivència. Per primera vegada en un esdeveniment com aquest es plantejaven una sèrie de ponències i debats sobre algunes iniciatíves que es feien cada vegada més apressants per al futur de la dolçaina, per a la consolidació d’un fenomen que l’any 1990 ja havia demostrat el seu primer èxit; la promoció i difusió de la dolçaina. S’havia capgirat la dinàmica descendent del nombre de dolçainers de les anteriors dècades. D’entre d’altres es plantejarem la creació d’una federació de colles i l’oficialització de l’ensenyament de la dolçaina.
De l’Aplec de Petrar isqué una comissió gestora per a l’elaboració d’uns estatuts que permeteren la creació d’una Federació de Dolçainers i Tabaleters del País Valencià. Malauradament, magrat ser conscients de quin hauria de ser el camí per on discórrer, aquella iniciativa no es va vora recolzada suficientment i no va tenir continuìtat.
Així doncs, la consecució de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters no va ser possible fins que l’any 1996 es fa completament necessària la unió d’esforços i la coordinaci dels col·lectius. L’objectiu estava novamert clar: l’oficialització dels estudis de dolçaina. Aquest objectiu calia treballar-lo als despatxos dels representats polítics i amb la burocràcia de les institucions públiques, un procès que ja es coneixia llarg i complex. Mentrestant, una forma de regular i oficialitzar l’ensenyament de dolçaina va ser que la mateixa Federació s’encarragara d’establir un pla d’estudis i assumira la realització d’uns exàmens amb els quals otorgar uns títols oficials de Dolçaina de Grau Mit|à i Grau Superior, aquest últim es correspondra amb el de Títol Oficial de Mestre de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters. El camí cap a la normativitzacó de la dolçaina i la regulació del seu ensenyament ja estava encetat.
Més d’una dècada després, recentment aprovada al Congrés dels Diputats la incorporació de la dolçaina al sistema oficial d’ensenyament, s’han pogut rebre classes de dolçaina al Conservatori Municipal d’Albaida. Els propers anys ens dirán de quina forma es materialitzaran tants anys d’esforços.
[5]Tanmateix, la recent incorporació de les colles a la festa de Moros i Cristians ha permès crear un marc en què es puguen desenvolupar colles molt nombroses sense entrar en contradicció amb l’esdevemment del que formen part. Es tracta del que s’ha conegut com la gran colla; agrupacions de més d’una vintena de dolçaines i un nombre important de percussionistes, on s’introdueix una percussió gens habitual en les colles tradicionals com són els timbals, el bombo suspès, els plats, el gong, la caixa, el campanòleg, així com panderos, claus, caixes xineses..
El símbol d’aquesta nova incorporació de la dolçaina a la festa de Moros i Cristians el representa l’emblemàtica marxa mora per a dolçaina Xavier, el Coixo, estrenada per primera vegada per La Xafigà de Muro l’any 1987. Des d’aleshores, la participació cada vegada més activa de les colles en la festa de Moros i Cristians ha permès el desenvolupament de moltes d’elles, li ha donat un motiu de pes per a reunir un nombre important de dolçainers i percussionistes. I, potser encara més important, ha generat la proliferació d’un repertori complex, destinat exclusivament per a aquest tipus d’agrupacions musicals. Com vorem a continuació, aquesta nova situació té molta relació amb la posada en escena d’aquest nou repertori, d’aquestes grans agrupacions; els concerts de colla.
En la integració de la dolçaina en el món fester, molt arrelada a la provincia d’Alacant, s’emmarca un fenomen molt singular en la nostra Vall on han sorgit, en I’última dècada, mitja dotzena d’agrupacons de dolçaina i percussió estretament vinculades a les comparses de moros. La seua singularitat és que es dediquen exclusivament a la interpretació de música festera per a dolçaina. Amb un fort caràcter aficionat, aquestes agrupacions estan compostes per un alt nombre de percussionistes, normalment quasi tres quartes parts dels membres, amb un baix nivell musical però amb un resultat molt espectacular especialment propici per les peculiars desfilades de Moros i Cristians.
Resulta véritablement difícil fer una anàlisi correcta d’aquesta nova manifestació, producte probablement del boom que pateix la dolçaina. Però no hauríem de perdre de vista el protagonisme que El Terròs ha experimentat en el seu desenvolupament, ja que totes elles han comptat amb membres seus per a la direcció i ensenyament de la dolçaina. El que podem assegurar és que aquestos col·lectius han aproximat l’instrument a un gran nombre de persones que han vist més fácil accedir al món de la música. La forta vinculació de les comparses, que integren i organitzen una gran quantitat de festers, i el carácter aficionat, obert i flexible d’aquestes colles i les seues escoles, han permès als potencials dolçainers donar eixe tímid primer pas amb més facilitat, que de vegades acaba per enganxar-los. Aquells que a la fi decideixen dedicar-se amb més intensitat a l’instrument s’integren a l’Escola Comarcal de Música Tradicional a Petrer i a través d’aquesta alguns han acabat per incorporar-se a la Colla de Dolçainers i Tabaleters El Terròs. D’aquesta forma, El Terròs ha permès la consolidació i progressió d’aquestes colles pero sense cap dubte aquestes agrupacions han popularitzat encara més el coneixement i l’estima de l’instrument.
No podíem acabar el nostre treball sense fer referència al més notable indicador de l’estat de bona salut i maduresa en què es troba el món de les colles de dolçainers i tabaleters. Gràcies a les noves composicions, les colles han trobat les ferramentes més eficients per a plasmar el treball dut a les escoles i als assaigs. Aquestes troben als escenaris dels auditoris valencians l’escaparata ideal per mostrar els alts nivells interpretatius, l’excel·lent capacitat d’afinació, els detalls expressius. Una de les colles que més ha destacat per millorar constanment la qualitat tècnica i interpretativa del seu grup ha sigut La Xafigà de Muro, que va nàixer l’any 82, i és un referent indiscutible d’innovació i experimentació musical amb resultats d’una alta qualitat. La seua forta espenta i la col·laboració de grans músics i compositors, entre els quals han destacat en els últims anys José Rafael Pascual Vilaplana i Antoni de la Asunción, han fet possible un repertori inmillorable per a la plasmació de l’estat d’evolució en què es troba la dolçaina. El millor escenari del que estem dient ha sigut en els darrers anys el Certamen de Musica Festera d’Altea per a Gran Colla de Xirimites i Percussió. El Certamen d’Altea s’ha convertit en l’expressió més clara de fins on ha pogut arribar la dolçaina en tots aquestos anys, i afortunadament a Petrer tenim una colla protagonista d’excepció en tot el procès, un procès llarg i de creixement continu.
El Terròs s’ha convertit en una de les colles més nombroses del PaisValencià, amb més de cinquanta membres, sense menysprearel perfeccionament tècnìc i interpretatiu. De fet, a més de ser una de les colles més antigues. en l’última dècada El Terròs ha experimentat una forta progressió situant-se entre, probablement, les tres colles més importants i punteres del País Valencià. fet consagrat amb el primer premi del Certamen de Manises celebrat al mes de juny d’aquest mateix any, a més de les dues participacions en el 1r i 2n Certamen d’Altea per a Gran Colla de Xirimites i Percussió. Servisca la meua intervenció perquè els petrerins prenguen consciènca i valoren la trajectòria del nostre instrument i de la nostra colla.
[6]Agraïments
Tota la informació que he intentat estructurar en el text ha sigut possible gràcies a les moltes converses i vivències que he pogut experimentar com a membre d’EI Terròs amb tots els meus companys. Molt especialment gràcies a Eliseu, el meu mestre i ànima de la colla, al meu amic i president Pere i a Vicent Navarro, cronista d’excepció, una autèntica enciclopèdia encara per escriure; que hem d’escrlure. També algunes idees que apareixen al llarg del treball, les que fan referència a les característiques dels dolçainers tradicionals, han sigut extretes del taller impartit per Xavier Richart el 18 de febrer de 2006 dintre de les Jornades d’Instruments Populars organitzades per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dénia I l’Acadèmia de Música Manuel Lattur.