Visca Fuentealbilla i visca Iniesta!

Sovint escolte algunes opinions entre càlidament ingènues i procaçment malicioses que diuen que la política no té res a veure amb l’esport. Quina estupidesa! l’esport és la ferramenta de propaganda política més gran que existeix al món. No n’estic en contra, però m’agrada que s’explicite, que no es faça trampa, vaja. En concret, pel que fa les polítiques de caràcter nacional, territorial, identitari o de sobirania, la cosa està molt clara. Tot i que la manipulació política no acaba aquí.

Fixem-no, si no, en el futbol. En les passades setmanes hem assistit a un fet inèdit i històric al futbol de l’Estat espanyol. El FC Barcelona s’ha proclamat campió de la Copa del Rei, la Lliga Espanyola i Champions League europea, cosa de la que m’alegre. A mi m’hagués agradat que to açò ho hagués guanyat el meu equip sentimental, l’Elx CF, però, com és obvi, prou fa a hores d’ara salvant la categoria i continuant un any més en Segona A. Efectivament, el Barça ho ha guanyat tot —tot no, la Copa de Catalunya, no— i el fet ha despertat passions esportives, quasi totes tenyides de política expressada amb més o menys subtilesa.

La final de la Copa del Rei ja va tenir la primera fita significativa: sonora xiulada a l’”Himno Nacional” i, segurament també, al Rei, per part d’un sector significatiu de les dos aficions —la del Bilbao i la de Barcelona— que procedien  de territoris de forta sensibilitat sobiranista, diguem’ho així. No entraré jo a quantificar el fenomen, però la xiulada es va sentir i la presència de banderes “rojo y gualda” —altrament dites “constitucionales”— va ser nul•la. De senyeres, senyeres estelades —independentistes— i ikurrinyes, a cabassades. Ja, ja sé que hi ha seguidor a les bascongades i la comunitat autònoma de Catalunya —no ho expresse així gratuïtament— que no combreguen amb eixa ideologia nacional, però ho han d’acceptar, no hi ha més remei. També sé que el Bilbao i el Barça tenen molts seguidors a Espanya. Eixos també han d’acceptar eixe evident correlat entre futbol i independentisme. Em consta que este exèrcit de seguidors i seguidores espanyols  ultramajoritari han d’encaixar insults, perquè els els diuen com a tals els seus adversaris —o enemics?— del tipus “catalán”, “vasco”, “independentista”, “separatista” i, des de la més pura incontinència verbal, “terrorista” o “etarra”. Com estem comprovant al futbol no hi ha política, veritat?

Sens dubte l’equip del “nacionalismo español” és per excel•lència el  “Real Madrid”. El  Madrid, que és el que té dret a eixe nom perquè l’altre Madrid —el Atlético de Madrid— no el pot gastar així, pelat, representa les essències pàtries d’Espanya. Durant molts anys va ser l’autèntica “Selección Española” —ara, per sort, ja no. Espanya ja en té una i molt millor que el Real Madrid, sense casta i amb classe i elegància—, acumula milers de seguidors i seguidores espanyols —faltaria més!—, rep les simpaties de molts perifèrics hispans, però també és detestat per molts altres milers de perifèrics —per què hem d’enganyar-no?— que no són necessàriament dels Barça o d’equips bascos. Al Madrid se l’anima amb banderes i escuts de l’equip —perfecte— però també amb ensenyes constitucionals i “rojas y gualdas con gallina”, perdó, “águila imperial”, cada volta menys, per sort. Al millor equip del món —expressió contestada pels detractors amb allò de “sí, però gràcies al favor del dictador Franco”— se li ataca amb molts epítets: “centralistas”, “nacionales” i, fins i tot, “peperos”, “franquistas” i “fachas”, des dels sectors progres. Tots sabem que això és mentida, que de “peperos”, franquistes i fatxes, i fins i tot nacionalistes espanyols i “sociates” n’hi ha també al Bilbao i al Barça. Qui ho dubta? Pura sociologia. Seguim comprovant que al futbol la política és inexistent, no?

Podríem seguir repassant la quantitat d’expressions esportives que no són gens innocents políticament parlant. Per acabar, però, parlaré de dues maneres d’abordar politicament el fet futbolístic: l’emprenyada, emprenyadora, rabiosa, estúpida i “casposa”, front a la intel•ligent, alegre i desdramatitzadora.

La primera, un diputat del PP de les Corts —Rafael Ferraro, Don, supose— tot posat de corbata dient el dijous 24 de maig en comissió per a que constara en acta, al més pur estil “bunquer barraqueta”, que no felicitava el Barça per la Copa de Europa “porque es un club extranjero.” Sense comentaris.

La segona, Don Andrés Iniesta, el millor jugador de la lliga espanyola, embolicat amb les banderes catalana i castellano-manchega,  cridant eufòric i contingut en la celebració de la Champions League aixó de “Visca el Barça!” “Visca Catalunya!” i “Visca…” i els cent-mil seguidors del Barça que eren al Nou Camp —i jo també, a ma casa— responent… “Fuentealbilla!” El visca a Fuentealbilla és l’homenatge més evident a tots i totes els amants del futbol que, per damunt de lògiques i saludables diferències polítiques i nacionals, reconeixien i s’alegraven pels tres títol del Barça, com, per exemple, el Sr. Alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, tot un cavaller del PP.

Senyor Ferraro, aprenga d’un jove esportista com Iniesta. El seu discurs de “Una, Grande y Libre” està periclitat. No li ho ha explicat ningú del seu partit? Ja va sent hora que ho facen.

Esta noticia fue escrita el Lunes, junio 1st, 2009 a las 13:41.

Tweet