Per Nadal, cada ovella al seu corral (VI): De tradicions antigues i modernes
Escric esta sexta entrega nadalenca el 27 de desembre. Han passat la nit i els dos dies grans, encara que Sant Esteve —el 26—, vingut a menys. Sopar familiar, missa de gall, nadales; regals, amb barbut vestit de vermell inclòs; dinar de “putxero amb facigures” (carn d’olla amb farcedures) o al restaurant, visites a amics i familiars; “asguinaldos”, cinema o TV en família… Una festa que té components religiosos i merament socials; una festa agridolça: a uns els plena d’alegria, a altres de tristor i a altres…, com diu el polemista Carlos Boyero: “Imagino que si tuviera una familia amplia y suficiente alcohol, la Nochebuena sería divertida. No es mi caso.” I així passem els dies d’esta última setmana tocada per una discutible religiositat, tot i que ben mirat sense ella no existiria tal com és. Sobre això mateix m’agrada el que l’he llegit estos dies a Antonio Franco: “Penso que la religió, per als que realment creuen, és una cosa bastant més seriosa que el que es viu aquests dies al voltant de les taules i els grans magatzems. Però penso, així mateix, que, en vista de com ha anat la història de la humanitat, val més que la religió sigui sempre una qüestió personal, i que la vida pública i les festes es desenvolupin dins de l’estricte imperi d’una laïcitat respectuosa amb totes les creences.” En tot cas, i per acabar esta llarga i citadora introducció, l’última: “Desconfieu d’aquells que abominen de Nadal, perquè d’ells no podrà ser el regne de l’alegria.” (Joan Barril)
Indubtablement és una festa ben rica en pensaments, filosofies de tauleta de faldes —tendur— amb braser i fraseologia popular: “Per Nadal, / qui res no estrena / res no val” ; “Fes sabates, sabater, / que el Nadal ja ve” ; “Ara ve Nadal /matarem el gall”; “Ara ve Nadal, menjarem torrons, / i amb una guitarra / cantarem cançons”; “El vi de Nadal, ni emborratxa, ni fa mal”; “Passat Nadal, / ixen els mals”; “Nadal passat, / Cap d’any aviat”; “Per Nadal i per Any Nou, / muda d’amo i muda el sou”; “Nadal sense lluna / mala fortuna”; “El vent de Nadal / dura tot l’any”; “Nadal amb gelada / du bona anyada”… En fin, ja en teniu una cabassada per a pensar-hi.
La festa al carrer el dia dels Innocents durant el segle XIX.
El dia 28 serà demà —per a tu, lector o lectora, va ser ja—, quan se celebra el dia dels Sants Innocents. Lligada a la llegenda de la matança de xiquets ordenada per Herodes, en la seua obsessió per perseguir Jesús, es tracta d’una festa de sarau bastant tocada de paganisme. Segons el folklorista Joan Amades, és el començament de les “llibertats de desembre”, que es prolonga fins a Carnestoltes: “De Nadal a Carnestoltes, / set setmanes desimboltes”. És el dia de les innocentades: bromes més o menys pesades que van des de les llufes que s’enganxen a l’esquena sense que se n’adone el portador fins a falses notícies als mitjans, passant, és clar, per mentides més o menys cruels que abans de provocar el disgust causen la riallada general i el lògic desmentit. A la tele, últimanent, ens bombardegen amb això tan poc original de l’”Innocent, innocent”. Alguns telespectador se’n riuen. Tenen un sentit de l’humor hipertrofiat. Dels molts costum tradicionals que recull el Sr. Amades al Costumari, al llarg de 35 pàgines de sucosos textos i l•lustracions, en destaque dos de les nostres terres —lligar carretilles a la cua del gossos, una brutal mostra d’incivilització, i passejar pel poble burros i someres amb sabates— i un tercer barceloní: la llegendaria cerimonia del descasament, que es fa cada set anys i en una parròquia barcelonina desconeguda. El costumari és riquíssim pel que fa al dia dels Innocents.
Acabe referint-me a un costum petrerí de altra mena —i de la ciutat veïna de ponent— força modern i ben distint a les “innocentades” però cada volta més arrelat. Un costum que comença a assolir la categoria de tradició: l’ascens a la Cilla del Sit entre l’últim diumenge de l’any i Cap d’Any, tot i que el dia que es du la palma és el mateix diumenge. Este matí he participat, com quasi tots els anys, en el ritual cívic. Amb bona companyia i a una hora prudent hem encarat la costereta de les carboneres, restaurada ja fa alguns anys, pel Sr. Bofill, gran muntanyer amant de la natura. L’ascens ha sigut com sempre, tranquil. Colles que ens passaven, gent que saludàvem, converses, grupets superats per nosaltres —ben pocs—, indescriptible gaudi de paisatge i naturalesa, camaraderia, esforcet, i… per fi, el cim. Ple de gent, molta gent. Més salutacions. El cant coral a les penyetes a recés. Moscatell, torró, pa de figa i bombons. Les obligades fotos i… cap avall.
La Cilla del Sit, en un dia més calorós que el de la foto, va rebre centenars de visitants.
No sabria exactament explicar el significat d’esta espontània celebració excursionista: Dir adéu a l’any passat i benvingut al qui arriba des del tótem territorial? Trobar-nos com més millor en aquell espai enlairat que, com deien els romàntics, simbolitza les passions humanes més pures? Fer vots per un futur més connectat amb la naturalesa i la vida sana? Homenatjar, i homenatjar-nos, la gent que practiquem esports de natura? Recuperar-nos amb una bona dosi d’exercici de part dels excessos nadalers? Siga com siga, la tradició és ben bonica. Només desitge tres coses: que passat estos dies d’entusiasme per la Cilla, mantinga la seua neteja i puresa; que no intervinga mai cap institució per a “apuntar-se el tanto” i desvirtuar-ho tot amb operacions propagandístiques i, finalment, que d’aquí a un any torne a repetir-se. Que la força, de la Cilla, vos acompanye.
l
Rss
moltes grasies Vicent i que la força de la Cilla la tinges tú. Un bes.antonia