[1]
Tinc un coneixement prou reduït de la nova –una altra més- reforma laboral; però els arguments esgrimits pels seus defensors em reafirmen en l’opinió què no es tracta sino d’un altre transvasament de rendes des dels més pobres als més rics.
Aquesta impressió, que pot semblar defecte de fabricació la fonamente (tenint en compte les mesures de la reforma) en diverses raons.
L’alternativa més important, o a la que més difusió li han dona és la reducció de la indemnització per acomiadament. Pareix que de 45 dies passa a 33 i en aguns casos a 20. Amb això diuen que es crearan més llocs de treball. Jo, escèptic de fa temps, pregunte: Si el volum de contractació dels empresaris és inversament proporcional als dies que han de pagar en l’acomiadament, en cas de fer-ho gratis es crearan més llocs? La resposta és fàcil: NO, l’argument és fals. Tot i això està en les seues previsions fer-ho.
Aquest miserable argument intenta convéncer-nos què les empreses necessiten treballadors, però no els contracten pensant en el dia en què els hauran de despatxar. I en el preu. Mentrestant, la faena sense fer i les empreses sense guanyar.
Podem abundar més. Parlen els defensor de la reforma – i és casual que havent-ne tantes com hi ha hagut, ningú li diu a la seua contrareforma- del preu de l’acomiadament, quan la seua habitual insolvència obliga el FOGASA (Fons de Garantia Salarial) a fer-se càrrec de les indemnitzacions.
[2]
Altre aspecte de la “reforma-agressió” són les subvencions a les empreses en impostos i en Seguretat Social quan la persona contractada és menor de 30 anys. Si açò ho sumem a les subvencions ja en vigor a les persones majors de 45, la franja a cotitzar es queda prou reduïda. I com que qui ha de pagar la festa és en la major part la Seguretat Social, arribem a l’antic objectiu de la privatització. Tornaran a entonar les lamentacions preparatòries per a la pròxima reforma: “No hi ha diners per a les pensions. La Seguretat Social no ingressa tant com gasta i dins de 10, o 15 o 20 anys no podrem pagar les pensions”.
I aprovaran una altra reforma en la que, per a no variar, les empreses pagaran menys Seguretat Social, no pagaran despatxaments i el treballador no tindrà pensió, perquè, ja ens ho avisaven, ningú cotitza.
Res de nou. Al llarg de la història els governs han tingut la missió de garantir el repartiment de la renda d’una manera determinada. És cert que han intentat que no es note, que semble que les circumstàncies obliguen. Però des de la primera reforma de Felipe González en els vuitanta en què es van generalitzar els contractes temporals amb l’argument de generar llocs de treball, en cada legislatura hem tingut una reforma amb mesures molt semblants i amb els mateixos objectius.
Demostrat com està el poc èxit de les alternatives guvernamentals contra l’atur (i els drets mlaborals) i la insistència dels succesius governs en ampliar-les, sols cal una conclusió: L’objectiu és un altre.