Fuster 20-50-90: llegint els aforismes amb la mirada de Hopper
Un aforisme, seguint el diccionari i fent-ne la versió lliure per al tema que ens interessa, és una proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una “norma” filosòfica o moral sense argumentar-la. Des de la Bíblia hebrea als clàssic llatins i grecs vivim immersos culturalment en un món de producció aforística. No deixen de ser els refranys dels “sabuts”, que, per cert, el poble sovint ha fet seus i ha acabat “popularitzant-los” per la via oral. Conrearen aquest subgènere assagístic Erasme de Rotterdam, Bacon, Gracián, Goethe, Nietzche, Paul Valéry, José Bergamín, i a casa nostra, Eugeni d’Ors i el mateix Joan Fuster.
Efectivament, Fuster va ser també un prodigiós escriptor d’aforismes, proverbis, pensaments, adagis, insolències. Petites perles literàries plenes de saviesa, humor, sarcasme, ironia i provocació del pensament lector. Per aproximar-nos-hi he fet ús d’un recurs personal.
Fa un dies vaig visitar l’extraordinària exposició antològica dedicada al pintor estadounidenc Edward Hopper (Nyack, 1882 – Nova York, 1967) que s’està celebrant a Museu Thisen-Bornemiza, a Madrid, des del 12 de juny fins al 16 de setembre. Aprofite per a recomanar-vos-la encaridament. Doncs bé, alguns quadres d’aquest autor m’han servit de motivació per a escorcollar entre els centenars de proverbis fusterians. Ho he fet en dos obres: Indagacions i propostes (Barcelona, 1981) i Aforismes (Alzira, 2000). A partir d’eixes lectures he buscat algunes connexions directes, o no tant, però sempre significatives per a mi, entre els quadres i les paraules de l’assagista de Sueca.
Autoretat d’Eduard Hopper. El gran artista és tota la vida un aplicat aprenent de si mateix.
Un home feliç no sent necessitat d’expressar-se.
Les nostres alegries solen tenir causa en motius irrisòriament banals. I això, mirat en fred, resulta ben trist.
Algú va inventar l’art per a suplir les deficiències de la veritat.
Costa poc llegir, però quant ha costat d’escriure?
La mar que, com deia monsieur Valéry, sempre recomença, ara em fa la impressió d’un truc aberrant. L’home no hauria inventat mai la mar.
La monotonia té també el seu encant, i de més a més és respectable.
Les dones viuen. Els homes, en general, es pensen viure.
Un només se sent veritablement sol quan no té res en què pensar —o quan té por de pensar en res.
El matrimoni és l’única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la societat.
Tan se val que m’enganyen. El que realment em fot és saber que realment m’estan enganyant.
No basta tenir un matalàs a casa. Hem d’usar-lo per nàixer, dormir, fornicar i morir.
Estima, però no tant.
Un amor sense decepcions no seria amor; seria ¿què sé jo? confitura o música de Bach
La joventut és “una cosa” de la qual cal usar i abusar, no som joves dues vegades.
Seguim amb Nighthawks, una de les obres més conegudes de Hopper. Tota una icona visual directament connectada amb l’estètica cinematogràfica del gènere negre nord-americà, com tantes altres pintures de l’artistas que des de la seua creació viuen en perpetu diàleg amb el seté art. En aquest cas, la magnífica composició artística és burdament i carinyosament plagiada per eixe fenòmen sanament anticultural i àcid que són els Simpson: l’encarnació dels valors culturals ianquis, vaja una mena de Belén Esteban i el seu “cercle elitista”, que tan bé exemplifica l’escala de valors d’açò que es diu la “clase media española”, però en dibuixos animats i no en putrefactible carn i fossilitzables ossos.
Prenen café, beuen conyac… ¿Per què, doncs, estan en contra de la pornografia?
En art, la forma més justa de realisme és la caricatura.
Finalment, l’última obra que pintà Edward Hopper —“Dos comediants” (1965)— motivarà la selecció del text breu fusterià que tanca la doble antologia Hopper/Fuster.
Potser, i contra el que diu el clàssic, l’art és curt, i la vida, si no llarga, relativament llarga.
Rss
Comentarios recientes