Fuster 20-50-90: de nàixer, viure, escriure i morir

Aquí jau j. f. que va viure com va morir, sense ganes

(Joan Fuster)

En 1992 va morir l’intel·lectual més significatiu que ha donat el segle XX al País Valencià: Joan Fuster Ortells (Sueca, 1922-1992). Fa vint anys del traspàs. I ja se sap, les xifres anuals acabades en zero són propícies per als recordatoris, homenatge i evocacions. Fuster morí  per ara, el 21 de juliol. Era diumenge i commogut per la notícia em vaig disposar a escriure una columna que es va publicar dies després en la secció “Firmes” del butlletí municipal El Carrer, de Petrer.

Després de cinc lustres l’he rellegida i cite alguns fragment que, pense, segueixen tenint una certa actualitat:

“Què qui era Fuster? Eixa mateixa pregunta en present —és— forma part de l’anecdotari dels meus primers dies de compromís cultural i nacional al grup Exeo, de Petrer. A mitjans dels 70, arribàrem una colla d’amics al grup, plens d’inquietuds i afanys d’activisme, però absolutament indocumentats,  i algú ens pregunta:”

“—Sabeu qui és Joan Fuster?

—…?

—¿Que no sabeu qui és Joan Fuster?—, va insistir-hi.

—“Pos” no!

—I vosaltres voleu ser del grup Exeo?

—Sííí!”

“Allò, evidentment, era una broma “intel·lectualoide”, d’aquelles que evidenciaven no la nostra ignoràcia, no la desinformació de més d’una generació sencera sobre la cultura del seu propi país. Ser un adolescent i no saber qui era Fuster evidenciava realment la ignominiosa misèria escolar i cultural a què havíem estat sotmesos per aquella analfabeta i brutal dictadura, de la qual nosaltres sols vam conéixer les cuetades finals.”

“Per això, potser, ens ‘apuntàrem’ a l’Exeo” [...] “perquè desitjàvem saber, conéixer i fer conéixer de mil maneres distintes la nostra cultura nacional (Qui perd els orígens, perd la identitat, cantava Raimón…)”

Conéixer Fuster era sobretot llegir-lo. I vam començar, no sense esforç, per Nosaltres els valencians, llibre del qual enguany es compleixen cinquanta anys de la seua publicació. Nosaltres… ens descobri coses absolutament vigents hui dia encara. És en aquest assaig d’història cultural on —torne a citar el vell article— “Fuster afirma amb contundència argumentativa allò de ‘Dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans.”

“Amb aquesta obra Fuster assentà les bases del valencianisme cultural i polític actuals. Sense ella, ni el grau d’autogovern seria el mateix que tenim, ni en un futur podríem aspirar, si ho sabem fer les actuals i noves generacions, a l’usufructe ple de la nostra sobirania nacional.”

En l’article d’aquell  21 de juliol del 92 em rferia també a tota l’obra literària de l’escriptor suecà —“si Fuster no hagués escrit ni una sola línia civicopolítica continuaria sent un gran escriptor”—, “una petita però bella obra poètica”; “interessantíssimes notes viatgeres”, del seu El País Valenciano també és compleix enguany mig segle;  “assagista escèptic entre el moralisme, la ironia i l’humor”; “historiador literariocultural de vasta erudicció i sòlides tesis.”

Jo escrivia des de la inevitable tristesa i profunda admiració: “ens llega una obra immensa per llegir, rellegir i reflexionar. Una obra que els oficiants de la barbàrie han creamat realment o simbòlicament més d’una volta. Fins i tot ho intentaren [...] amb una bomba contra el mateix escriptor . No fpo aquella bomba terrorista, però, la que acabà amb ell. N’ha estat una altra, la del cor, que, a vegades, diu prou i és prou, s’ha acabat.”

“Malgrat tot, ni aquella bomba hagués pogut ni aquesta altra podrà posar punt i final al significat de l’obra fusteriana. S’ha escampat ja massa llavor. Els seus escrits perviuran, i amb ells les multiples, suggerents i suggestives lectures, sempres imprescindibles i provocadores per als qui ens deixàrem sortosament embolicar pels seus ‘papers’. Gràcies, Fuster.”

Un mesos després, en la revista Festa-92, de l’ajuntament de Petrer, publicava jo mateix una petitíssima antologia de textos fusterians precedida de quatre línies biogràfiques de l’autor amb el títol d’”Homenatge a Fuster”.

Mig segle des de la publicació de dos llibres clau en la història del nostre revifar identitari com a ciutadans del País Valencià —Nosaltres el valencians i El País Valenciano—  i el vigèsim aniversari  de la mort de Fuster, que coincideix amb els noranta anys del seu naixement, ben bé es mereixen una sèrie d’articles des d’on s’explique i antologue mínimament l’obra del —insistesc— més important intel·lectual humanista del segle XX de nosaltres, els valencians.

Per això, des de les planes de Petreraldia.com, i gràcies a la generosita del seu editor, desenvoluparé una àmplia sèrie de textos fins a finals de 2012 amb el títol genèric de Fuster 20-50-90. Fins prompte.

Esta noticia fue escrita el Lunes, julio 9th, 2012 a las 12:42.

Tweet