Free Valencian Comunity
He passat cinc dies d’agost a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que se celebra a Prada de Conflent, bella localitat pirinenca de la Catalunya Nord, allà al sud de l’Estat francés. Fa 42 anys que hòmens i dones que compartim llengua i cultura ens reunim allí per compartir-les, amb els encatadors accents, i aprofundir-les solidàriament. Trencats en quatre estats i huit divisions administratives, milers de ciutadanes i ciutadanes seguim tenint clar què ens unix. Tampoc no ens demaneu més.
Anem valencians de Menorca, alguereses de València, catalanes de Múrcia, valencians del Rosselló, rossellonesos de Mallorca, catalans d’Aragó, aragoneses d’Andorra, andorrans d’Eivissa, Mallorquines de Catalunya… En fi, anem gent entre quinze i cent anys que tenim ben presents els versos de Miquel Martí i Pol:
Terra, no somnis,
i també mar immensa,
i una llengua comuna
i la gent que la parla.
Ens juntem allà des del 1968, perquè ací, al sud de la frontera de l’Estat francés amb l’Estat espanyol no ens podíem reunir perquè el “Buen Dictador” —segons la veritat oficial de la dreta espanyola del segle XXI— senzillament ho prohibia a garrotades.
Ensenyem, aprenem, dialoguem, ens divertim. Ens movem entre la memòria, els coneixements, la festa i la gosadia, tal i com va dir el president de l’UCE, el filòsof Jordi Sales, el dia de la inauguració. Jo mateix, amb un bon equip de professors i investigadors he ensenyat “Les rondalles dels Països Catalans”. Davant un públic ben heterogeni hem explicat el valor de la transmissió oral i la fixació per escrit del nostre patrimoni narratiu —contes, llegendes, tradicions— que arrancant dels temps fundacionals allà pel segle IX arriba al segle XXI gràcies al treball de desenes de folkloristes i escriptors com Amades, Alcover, Francesc Martínez o el gran Enric Valor.
El Canig, el paisatge de l'UCE.
I allí també vaig aprendre sobre biodiversitat, la identitat europea, les llegendes de verges i sants, els grups lingüístic a Andorra, la Catalunya Nord, la identitat i el turisme, l’Església Plural, el corredor mediterrani, els vins dels PP. CC, llengua japonesa… Vaig veure interessants documentals cinematogràfics —“Miquel Bauçà”, “La bomba del Liceu”— i vaig escoltar bons concerts, com el de Bikimel o els valencians Spenkat. A més a més, vaig poder assistir al debat nacional d’una comunitat autònoma espanyola —Catalunya— que vol esdevenir, com més prompte millor, estat membre la Unió Europea, farta d’interferències, retallades estatutàries, intromissions en l’exercici de les pròpies competències i altres “petits colps d’estat”. I com a “petrolancoalacantivalencià” de la “Comunidad Valenciana” —“Para ofrendar nuevas glorias a España”— hi vaig reflexionar atrotinadament. En agost un no està per a orgues.
El tendal de l'UCE.
El mateix dia que vaig arribar a Prada vaig llegir el blog d’un novel·lista d’èxit espanyol —tan exitós com mediocre escriptor, tot s’ha de dir— que deia:
“Lo primero: Cataluña independiente de una puta vez. No pasa nada, oigan. Y me sorprende que no lo hayan hecho todavía. No hay el menor riesgo. Se reúne el honorable Parlament, se proclama la independencia por la cara, y asunto resuelto.”
Tu, i el tio té raó. Tan simple com això. El moviment sobiranista català l’ha pres la paraula i s’ha posat a la faena. Tot és qüestió que les urnes li donen la força. Tot passa per la democràcia, és clar (o passa per l’exèrcit espanyol?). Si guanya el PP a Catalunya, res de res. Si guanya el PSC, federalisme de ”dèbil erecció” —“morcillón”, vaja—. Si guanya Convergència i Unió, mercantilisme i a engrunsar-se en els collons del PP i el PSOE com ningú sap fer-ho. Però si el sobiranisme és determinant, tu, fan com diu el novel·lista d’èxit: “Cataluña independiente de una puta vez”.
I jo em pregunte: A vore si els valencians també acabem convertint-nos sense voler en un estat independent del Regne d’Espanya? No, no em malinterpreteu, no. No expresse cap desig personal —per altra banda jo no pinte una mona—. Em limite a interpretar la “clausula Camps” de l’Estatut d’Autonomia Valencià, és a dir, la disposició addicional segona, que diu:
“Qualsevol modificació de la legislació de l’Estat, que, amb caràcter general i en l’àmbit nacional implique una ampliació de competències de les comunitats autònomes, s’aplicarà a la Comunitat Valenciana…”
Francisco Camps l'Independentista.
Dit d’altra manera: “Si als polakos els donen la independència, als falleros, foguerers, moros i cristians, també” (Camps, l’Envejoset, dixit). Total, que el gran líder de l’independentisme valencià ja sabeu qui és: Francisco Camps. Qui ho anava a dir? Ara que jo pense que al seu amic de Madrid, Mariano el Atónito, no ha de fer-li cap gràcia la brometa. Tranquil, Mariano, tranquil, no poses eixa cara d’espantat, és una brometa. Un cuc —no arriba a una serp— d’estiu.
Mariano el Atónito.
Rss
Cinco dias muy aprovechados y muy bien contados.
Sin embargo echo de menos “les avorrides vacances” del agosto pasado.
Enhorabona Vicent.
independència no ho sé: . . .però COMUNITAT D’IMBÈCILS es ben segur que si. estem guanyant les oposicións amb molt bona nota
el més roïn de tot és que les vacances s’acaben. . .i torna el curs polític
refotre . . .xè quina pudor que fa tot
Hola Luis,
T’agraïsc molt la valoració que fa dels meus cinc dies a l’UCE de Prada. Amb esta, ja són quatre les voltes que hi he anat en els últims vint anys (un balanç ben modest, comparat amb altre gent de la meua edat que ho ha fet en 10 o 12 ocasions). Crec que val la pena l’experiència d’estar allí i, en certa mesura, en l’article, focalitzat en dos o tres punts i una irònica visió de la “moguda independentista”, respectuosa amb els “catalunyesos” com amb la “legió de campsistes” –però com es pot ser campsista?–, he presentat “5 dies” de les “avorrides vacances” d’enguany.
És cert que no he fet la sèrie com l’any passat, que m’ho vaig passar extraordinàriament bé, però és que l’agost del 2010 no ha estat “avorrit”, sinó “superavorrit”. I això era massa per a la carabassa. És una broma, clar. Allò cert és que el 30 dies vacacionals que ja acabem ha estat intensament actius, amb fugides gales (París inclòs), lectures, bicicletades, soparets, cinema per TV, excursions curtetes pels bells paratges petrerins amb la gosseta Tara i un llarg etc. d’esdeveniments “soporífers” que m’han fet suportable el temps ociós que ens proporciona l’agost a alguns mortals d’estes terres. Ho haguera pogut contar, sí, però he optat per altres ocupacions escriptores (també he escrit). Com a disculpa final, dir que alguna “literestampa” i un parell d’articles han estat la meua humil aportació a la “vida assossegada” de les pàgines caniculars de Petreraldia.com. Potser remate el mes amb un sintètic “Avorrides vacances” en un sol lliurament comentant les coses més interessants que m’han passat. Encara preveig que me’n falta una, com a mínim: l’estrena de “Conocerás al hombre de tus sueños”, de Woody Allen. No me la pense perdre, sóc un “allenigena” devotíssim, què anem a fer-li?
Benvolgut Ximo,
La conya independentista basada en la “clausula Camps” és això, una CONYA. Nosaltres només vam ser un “país independent” la nit del 23-F perquè ací sí va triumfar el colp d’estat: els tancs al carrer amb el beneplàcit d’una trama civil sobre la qual no s’ha dit ni mut. I tots sabem perquè. Una trama civil que dóna suport als terroristes blaveros fins al nostres dies. La policia no investiga, els polítics i el mitjans d’ordre callen i miren a l’altre costat.
Som un territori brutalment dependent no només de l’Estat espanyol. Ho som dels especuladors, de la trama Gürtel, del Vaticà, de l’esport negoci (Fórmula-I), de l’amiguisme dels jutges, del control censor dels mitjans de comunicació (prohibició de TV3)…
Fa pudor, efectivament: a incens eclesiàstic, acer militar i merda (de tots i totes els valencians)
Vicent,
Molta universitat catalana d’estiu i molt de folklore, però part de la culpa de la situació actual, saps de qui és?
De determinada gent que va de valencianista però encapçala llistes municipals del PSOE (amb E d’Espanya) i fa campanya quasi exclusivament en castellà. Endevines de qui parle? Si no ho recordes, fes una ullada a les hemeroteques de 2003.
Més coherència, per favor.
Seguiu així de dogmàtics. Aneu pel bon camí, amic petrerí. ¿O no eres qui ni d’aquells que tracta d’aparentar que eres?