Nadal és temps de cançons. Temps de nadales, nadalenques o “villacincos”, en castellà, i “Christmas songs”, en anglés. Tothom ho sap. En parlarem en algun dels pròxims articles. Però ara vull referir-me a un cant nadalenc menys conegut, però de gran significació cultural i monumentalitat: El Cant de la Sibil•la. Es tracta d’una peça litúrgica que, històricament, es va cantar des del segle X a les esglésies del nostre domini lingüístic, tot estenent-se per Itàlia, Provença i Castellà. Prohibit i perseguit per l’ultracatolicisme del segle XVI espanyol, només va resistir les espentes liberticides als espais insulars: l’illa de Mallorca i l’Alguer, ciutat catalanoparlant de Sardenya (actual Itàlia). Aquesta resistència es va deure, segurament, al fort arrelament popular que va tenir sempre en aquests territoris de la Corona dels Comtes de Barcelona.
El valencià Sanchis Guarner, mestre de mestres, ens el descriu així: “En acabar l’ofici de maitines i abans de començar la missa [de gall], puja a la trona un al•lot [xic] d’uns dotze anys, que duu un cridaner vestit de caire femení amb tuls i sedes brodades, i que sosté amb les dues mans una gran espasa lluenta. Porta tan estrany indument perquè representa una sibil•la, i, com és sabut, l’Antiguitat cristiana admeté que Déu havia concedit una mica d’esperit profètic a algunes d’aquelles endevinadores paganes, per tal de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova. Aquell infant, sempre una mica emocionat per la gran solemnitat del moment i la gentada que l’escolta, canta aquesta arcaica cançó”.
El cant que ha perviscut al llarg dels segles a Ses Illes és bàsicament gregorià amb elements mossàrabs i populars mallorquins. Últimament s’ha recuperat tant a Catalunya com al País Valencià, producte de l’extraordinària tasca de retrobament cultural que fan diverses entitats amb el recolzament més o menys explícit de les institucions.
Dimarts passat vaig assistir a l’única representació valenciana que hi ha. La d’Ontinyent. Efectivament, des de l’any 2000, amb l’arribada del nou mil•lenni, la capital de la Vall d’Albaida, gràcies al gran treball d’”arqueologia” antropologicocultural que fan el grup de musica antiga Menestrils i la Colla de Campaners, ha incorporat al calendari de l’Advent aquesta joia musico-religiosa.
Jo ja coneixia el cant en extraordinària versió de la gran Maria del Mar Bonet, escoltat tant en concert teatral com en CD. A la representació ontinyentina era la primera volta que hi assistia. Ho feia animat pel meu bon amic Josep Vañó, entusiasta de la cultura popular i musical d’aquelles contrades de la màgica Mariola. A poqueta nit vaig fer camí cap a les terres albaidines. En una hora, i una vegada superades les revoltes del barranc d’Ontinyent, arribava a la ciutat del Clariano. Faltava molt de temps encara per a la representació i l’esglesia de Santa Maria, que és on té lloc des de fa deu anys, estava ja mig plena. Uns minut abans de començar no cabia una agulla. Dimarts i bon dia un ple de gom a gom, en una comarca tan laboriosa com la Vall d’Albaida, és evident que el Cant de la Sibil•la és ja una jove tradició absolutament arrelada.
No era només el Cant de la Sibil•la. Ens endinsaven en un món de litúrgies sincrètiques crisitianopaganes medievals perseguides rabiosament per l’Espanya Negra més “papista que el Papa” i sempre aliada a les formes més violentes del poder (vos sona el Nacionalcatolicisme d’un tal Francisco Franco i les seues seqüeles integristes actuals?). A la cantata la precedia la Dansa de la Mort. Les veus solistes femenines —la Sibil•la—, no de xiquets de dotze anys, n’eren dos, extraordinàries. El cor omplia amb harmòniques sonoritats vocals la gòtica Santa Maria. La barreja d’instruments moderns i medievals —Menestrils—, junt a l’orgue i els sons de campanes dotaven de gran força musical l’espectacle. L’enorme i respectuosa gentada allí present atorgàvem a l’acte el sentit de comunió col•lectiva i solemne. Els textos de la cançó de la dansa i elcant ens descriuen tant l’arribada del Jesuset al món — Un gran rei prompte sera nat, la verge va concebre. / De drapets ben mal faixat, girat sobre un pessebre.—, com un món molt apocalíptic de clar regust medieval — Ans del judici l’Anticrist vindrà; / mar, fonts i rius, tot cremarà; els peixos donaran grans crits, /perdent sos animals delits.—, vaja, l’escalfament planetari. Acaben cantant allò de “Al jorn del judici se pagarà el nostre servici.” Jo, particularment, m’estime més passar la factura ara i entonar un clàssic: “Carpe Diem”, Disfruta a tope! que es diria en vulgar.
En conclusió: va pagar la pena sobradament el viatge. Anoteu-ho a la vostra agenda per a l’any que ve: 22/12/2011 (20:30) – El Cant de la Sibil•la, Església de Santa Maria d’Ontinyent (Vall d’Albaida). Jo potser al 2011 torne a escoltar el Cant: a Ontinyent, a Catalunya, Mallorca o, per què no? a la bella i catalana Alguer, allà a l’illa de Sardenya.