Eleccions el 26-j: Entre Gramsci, Maquiavel i els voltors

 

Ho vaig publicar ací mateix, al Petreraldia.com, l’últim dia de 2015 a propòsit d’uns comentaris a l’article que la meua estimada i admirada amiga Carme Miquel havia escrit un dies abans per al diari Levante, de València. Carme, honesta, sensata, radicalment demòcrata, parlava de “Pactes”. Jo acabava el meu comentari, aparegut en este mateix mitjà amb una sol·licitud a Alfonso Lacasa (PSOE) i Sergi Cremades (Podem): “aneu cap a Madrid i explique-los a Sánchez i Iglesias com s’entén l’esquerra en un modest poble de 35.000 habitants”. No sé si em feren cas, si hi tingueren temps en estos últims tres mesos i mig. No m’han dit res. Ni falta que fa.

Altre, diferidament en el temps, in extremis, va coincidir amb la meua sol·licitud: Joan Baldoví (Compromís). El bon diputat valencià —una raresa en la fauna política!— va llançar la proposta a Iglesias & Sánchez de fer un pacte “a la valenciana”. Els prepotents d’esta “esquerra realment —i penosament— existent” no li feren cap cas: Sánchez ni fu, Iglesias ni fa! Curiosament, l’únic preocupat per este remot i impossible pacte va ser don Mariano: “Un pacto a la valenciana sería peor que repetir las elecciones”, va dir el paio en una fuita del subconscient polític de qui viu instal·lat en una mena de “sindicat del crim” que gosa dir-se partit polític. ¿Què volia dir don Mariano el Inmóvil? Ben simple, un pacte com el del Botànic era el principi del final, a nivell estatal, d’un partit no de dretes —no tinc res contra la dreta democràtica; on està, per cert?— sinó antidemocràtic i sotmés a una imparable metàstasi de corrupció, com és el PP.

pacto-botanico

Perquè, amic o amiga lectora —fins i tot legítimament discrepant—, sàpia vosté que les eleccions del 26 de juny de 2016 han estat el baló d’oxigen més impagable que es podrien imaginar els sequaços populars. El País Valencià, al contrari, és l’exemple viu de com es pot començar a regenerar un Estat ben poc democràtic i profundament corromput. Per això va dir el que va dir don Mariano. Passà inadvertit per a molts. Per a mi no.

No ha pogut ser. L’alçada de mires dels demòcrates “transicionistes” (enlluernats encara per aquella estafa que va ser la Transición Española, pura operació cosmètica del franquisme), hui funcionaris del PSOE amb dret a portes giratòries i maniobres corruptes que poc han d’envejar-li a les del PP, no vulgueren ni sentir parlar d’un pacte d’esquerres.

cita-de-maquiavelo

Però no només els “funcionaris estatals” del PSOE “transicionista” ho han fet rematadament mal. Els de Podemos, sobretot Iglesias (cada volta se li pareix més a Felipe González!), han demostrat no saber res de res de tàctica política i saber, en canvi, molt i molt de la malaltissa autoestima egolatra. “El poder s’ha de prendre quan es pot matemàticament, no quan un vol estèticament”, vaig escriure en aquell article de finals d’any. Seguisc pensant-ho. ¿De veres creu Pablo Iglesias que el 27 de juny, fins i tot pensant en el millor dels resultats possibles, estarà en condicions numericoparlamentàries d’assaltar  “el palau d’hivern” en ple estiu? Em sinceraré: jo ho voldria des de la “voluntat optimista gramsciana”, però jo sé, jo em tem, des del “pessimisme de la raó” —seguisc citant Grasmci— que açò no serà així. Quantes botelles de cava valencià/català obriria eixa gloriosa nit entre el 26 i el 27 de juny si m’equivocara!

I acabaré este “paper” lamentant-me maquiavèlicament d’allò que va poder ser i no fou: si tots els demòcrates del Congreso de los Diputados hagueren fet possible la investidura de Pedro Sánchez —ací no incloc ni al PP ni a Ciudadanos, que de demòcrates no tenen res, “y lo sabes”, com diu eixe “gilimantra” que li atribueixen a Julio Iglesias— estaríem davant d’un nou escenari, quasi inimaginable: un PP expulsat del Poder, un Presidente del Gobierno necessitat imperiosament del poder legislatiu, que només té la força en el diàleg parlamentari i social, en les polítiques regeneracionistes i antiaustericides i en el suport explícit de la ciutadania o, si ho preferiu en terminologia marxista —la paraula a mi no em fa cap por—, de les masses populars mobilitzades. Dit d’altra manera, o el PSOE governava des de la O d’obrer, de la S de socialista i de pas des de la A d’autodeterminista —en uns temps ho va ser— o es condemnava per a sempre.

coalicion-pp-psoe2

Hi ha un altre escenari el 27 de juny que em fa pena imaginar: un PSOE donant suport a un PP corrompudíssim —i guanyador de les eleccions per segona vegada en pocs mesos: la urnacràcia!— perquè governe Rajoy. Un PSOE actuant des de la “sacrosanta razón d’Estado” que li imposa la E de les seues sigles: “la E d’España Imperial, la E d’España Pícara i la E d’Europa del TTIP i de la insolidaritat més inhumana mai coneguda”.  Un Partit Socialista cavant la seua tomba i l’esquerra divina assistint  al soterrar i observant perplexos el gran banquet de voltors, corbs i cucs. Tot a costa dels de sempre: les classes subalternes, que encara canta Raimon.

 

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>