De lectures estiuenques

Les vacances d’estiu ens proporcionen la possibilitat de llegir. Llegir més, llegir coses distintes a les pròpies de les urgències diàries, professionals o domèstiques, rellegir o abordar la lectura d’obres que pel volum o la densitat de contiguts exigeixen una certa dedicació i perseverància més accentuades que les normals.

En el meu cas he encarat la lectura de cinc llibres distints. Distins fins i tot des del punt de vista del gènere. Sense ànim d’aconsellar a ningú ni molt menys d’assentar cap cànon literari —això podríem fer a estes alçades de la correguda!— us parlaré de les meues lectures estiuenques com a vici solitari.

"De camí a Fisterra", de Vicent Pitarch.

"De camí a Fisterra", de Vicent Pitarch.

Un diari del Camí de Sant Jaume

Començaré per una relectura curta en el temps: durant la primavera passada havia estat llegint el diari d’un pelegrí del Camí de Sant Jaume. Es tractava del llibre De camí a Fisterra, de lingüísta, excursioniste i bon amic castellonenc, Vicent Pitarch. Ho confese, la meua lectura d’aquella era època era més bé de tipus documental. No hi vaig entrar quasi per a res en els valors literaris, erudits, humans i espirituals. Jo només pretenia recollir informació per al Camí de Sant Jaume que faria en bicicleta tot terreny—vaig fer-lo finalment— entre el 23 i el 28 de juny. Uns dies abans de partir, amb el llibre ja acabat, vaig tenir oportunitat de trobar-me amb l’autor en la inauguració de la Biblioteca Enric Valor de la seu universitària ciutadana de la Universitat d’Alacant. Parlàrem del llibre, del Camí —camins— de Sant Jaume, que ell havia fet fins a dotze vegades amb distints orígens i distins traçats. Pitarch, amablement i des de la complicitat, em dedicà el llibre. Llavors s’apoderà de mi un desfici enorme de rellegir-lo amb altres ulls, de nou. Vaig aparcar el reencontre per a vacances, després de fer el meu itinerari jaumí. I a gosades que no em vaig arrepentir.

De camí a Fisterra, llegit després d’haver gaudit i patit l’esforç del “Camí” és tota una delícia absolutament recomanable. Un llibre, un diari de ruta, per tant, per a abans, durant i després del camí. No és un text propi d’aventurer, tampoc no ho és de místic, ni tan sols de creient explícit. Pitarch escriu des de la senzillesa humana i espiritual d’un home culte i caminant de mena. Al final del trajecte diu: “Hem entrat a la catedral i hem fet l’abraçada a l’Apòstol […] Hem anat a l’Oficina del Pelegrí i ja tinc la compostel·lana! Sobre els interrogatoris temuts, de caire inquisitorial, res de res”. Doncs, ja veieu, Vicent Pitarch no els va patir, els interrogatoris, vull dir, però servidor de vostés sí. Una “rapaciña galega” —projecte de monja o el seu déu sabrà què— em va preguntar per les meues raons. Li vaig donar una resposta contundent, inintel·ligible ni per a mi mateix, que la “rapaciña” va entendre (¿?) amb somirure celta. Pitarch, però, lluny d’espiritualitats sensibleres i altres mortificacions acaba el seu primer diari dedicant-li una frase gens piatosa a un pelegrí conegut: “Definitivament, Robert és un cretí sense fronteres. Amb les maneres més fredes l’acomiade, fins mai més. Bon vent i barca nova!”

"La vulgaritat y altres tribulacions dels nostres dies", d'Enric Balaguer

"La vulgaritat y altres tribulacions dels nostres dies", d'Enric Balaguer

La vulgaritat i el cineasta

Durant els primers dies d’agost m’acompanyaren dues lectures: La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present), del meu col·lega i recomanable assagista, Enric Balaguer, i Conversaciones con Woody Allen, d’Eric Lax, que en realitat era una lectura que tenia interrompuda des de l’estiu passat. Un assaig actual (2010) i una llarga entrevista al cineasta Allen que va des de 1973 al 2006.

Comencem per l’assaig. La vulgaritat…, de Balaguer, són sis assajos: un sobre la moda persistent de ser vulgar, com més vulgar millor; una altre sobre la vida a les gran superfícies (l’espai vital per excel·lència de molta gent); altre, la velocitat imposada per les noves tecnologies com a forma superficial de vida; altre, sobre la sociologia dels llibres d’autoajuda com substituts de les esglésies; altre més, la complexitat de la relació en parella en el món actual i, per últim, la destrucció dels referent identitaris a mans de la globalització. S’hi pot estar d’acord o no en moltes de les seues tesis, però allò cert és que ajuda a pensar cerativament i amb noves prespectives ètiques este món de perplexitats i en perpètua crisi. Una frase per a pensar-hi: «Sembla que la gran superficie comercial siga un recordatori del paradís: la promesa del paradís. El que ens promet és el plaer més pròxim, una mena d’”orgasme múltiple”.»

Conversaciones con Woody Allen són quasi cinc-centes pàgines que ens serveixen per “deconstruir” el petit cineasta novaiorqués. Es desmitifica, es mostra com un treballador especial, un artesà —de geni, res—, un mestre en l’elecció de col·laboradors, actrius i actors, nega categòricament eixe suposat toc autobiogràfic del seu cinema. No és moment de síntesis, però sí voldria citar un fragment on Allen es manifesta com un gran humanista del nostre temps. Humanista i humorista:

«Si uno reconoce la horrible verdad de la existencia humana y frente a ello opta por ser una persona decente en lugar d’engañar-se a sí mismo pensando que le espera una recompensa o cástigo divino, me parece una postura más noble.[…] Es como los terroristas suicidas que actuan supuestamente por nobles motivos de índole religiosa o nacional cuando en realidad sus familias reciben un beneficio económico y se deleitan con su heroico legado, por no mencionar la promesa de una corte de vírgenes para los autores del atentado, aunque no me explico porquè preferiría nadie un grupo de vírgenes a una mujer con una gran experiencia

Conversaciones con Woody Allen.

Conversaciones con Woody Allen.

Versos jóvens per a envellir

"Misteriosamente feliç", de Joan Margarit.

"Misteriosamente feliç", de Joan Margarit.

El gènere poètic m’ha arribat a través de Joan Margarit. Feia temps que volia acostar-me a la seua obra. Ho he fet amb el llibre Misteriosament feliç. Versos madurs, d’home madur —vell— en la tardor de la vida. Un poemes assossegats i on la passió te la contenció del pas del temps:

…La vida té sentit

perquè s’acaba i, com en un poema,

el més difícil sempré és el final.

Salvatge i maleït!

"Viaje al fin de la noche", de Céline.

"Viaje al fin de la noche", de Céline.

I finalment, la gran descoberta, la novel·la del segle XX, tan important i significativa com la de més renom de la Literatura Universal. Una obra maleïda i “políticament incorrecta” que m’ha subjugat. No diré de què va. Llegiu-la. Sí, però, us incitaré amb algunes citacions de les seues més de sis-centes pàgines:

«Hombre, mire, me la imagino desde aquí, mi família brincando, gozosa, sobre el césped del nuevo verano, los domingos radiantes… Mientras debajo, a tres pies, el papá, yo, comido por los gusanos y mucho más infecto que un kilo de de zurullos del 14 de julio, se pudrirá de lo lindo con toda su carne decepcionada… ¡Abonar los surcos del labrador anónimo es el porvenir verdadero del soldado auténtico!»

«No sabían, aquellos primitivos, llamar “Señor” al esclavo, ni hacerle votar de vez en cuando, ni pagarle el jornal, ni, sobre todo, llevarlo a la guerra, para liberarlo de sus pasiones.»

«Éstos, los moros, no es beber lo que les interesa, sino darse por culo… está prohibido beber en su religión, por lo visto, per darse por culo no…»

«Ser viejo es no encontrar ya un papel vehemente que desempeñar, es caer en un eterno e ínsipido “día sin función”, donde ya sólo se espera la muerte.»

«Un loco no es sino las ideas corrientes de un hombre pero bien encerradas en una cabeza.»

El llibre és Viaje al fin de la noche, de Louis-Ferdinand Céline, escriptor francés, satànic, apestat, impresentable… Literatura salvatge! Allò que val la pena llegir en este món de best-sellers previsibles, de laboratori, ensucrats.

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>