Cosa de dos

L’inici de la lliga de futbol no ha estat exempt de polèmica. La vaga que portaren a terme els jugadors durant la primera jornada va estar acompanyada de reunions i crítiques que denunciaven la divisió de la lliga en dos grups: el format per Barça i Madrid i el format per la resta d’equips. Pertànyer a un o altre grup depén de la disponibilitat econòmica, segons vaig entendre. I vaig entendre, també, que hi havia acord general, o casi, en el caràcter injust d’aquesta divisió que feia que la lliga “fora cosa de dos”.

Més encara, la gent, els aficionats criticaven que el poder dels diners arribaren a condicionar quin equip guanyava més trofeus. El mercantilisme més descarnat arribava a l’espectacle que per a la majoria encara és esport.

Però tot aquest desplegament d’anàlisi crític i lliurepensador. Tota aquesta condemna de l’excessiu poder del capital i les lamentacions nostàlgiques de quan este o l’altre equip modest podien inclús guanyar la lliga ha quedat en res quan el baló ha començat a rodar. La necessitat de pertinença al grup, l’odi irracional a l’altre ens fa dessitjar per damunt d’altres consideracions el triomf del “nostres” independentment dels mitjans.

Si mirem el panorama polític les diferències són mínimes. Cada vegada més la lliga electoral és cosa de dos. I si algun altre, per rares caramboles, pot amb la seua reduïda força incidir, condicionar o decidir cap a un o altre costat, se’l condemna per fer “la pinza” o per nacionalista mercenari. Les crítiques no es diferencien de les del futbol. Els diners decidixen qui guanya. Els dos grans són cada vegada més pareguts l’un a l’altre i les seues propostes i alternatives s’assemblen com dos gotes d’aigua.

Però tot aquest anàlisi crític amb el monopoli polític queda en res en el moment  que es fixa la data de les eleccions. Quan roda el baló electoral qui més qui menys es posa la samarreta amb els seus colors i oblida els principis fonamentals del dia d’abans. Els qui no compartien les mesures d’un partit ni les propostes de l’altre -en part per què són idèntiques- passen a defensar les posicions del seu grup, amb les que abans de començar la lliga es permetien manifestar desacords.

Dos coses he pogut traure en net d’aquesta reflexió: La primera que el poder de l’economia és més fort del que molta gent pensa. Decideix generalment qui guanya la lliga i les eleccions. Qui es queda sense vivenda i qui sense treball.

L’altra és que no vull que guanye la lliga el poder dels diners: ni el Barça ni el Madrid, ni el PP ni el PSOE. Perquè representen l’empobriment de la competició esportiva i del pensament crític.

Però no us preocupeu, guanyaran la lliga els uns i els altres.

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter1Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>