Dissabte, 29 d’agost

M’alce de matinet. La poca llum que hi ha ens anucia que agost s’acaba. Hui toca BTT amb la penya. Es perfila un nom per a la colla ciclista: “Penya la Tortora”, en honor no d’aquelles doloroses i resistents esportives del anys 60 del segle passat, sinó d’una tortora autòctona que PG va arreplegar ferida en una eixida bicicletera i que ha aconseguit sanar i recuperar. Per tan, tenim nom i mascota. Ja vorem. El cas és que hui n’hem sigut cinc, de ‘bikers’. Hem fet cap a Salines per l’ombria de Camara, ja sabeu, on es troba l’únic paratge elder de muntanya que val la pena. Hem esmorzat francament bé en la terrasseta d’un quiosc que hi ha a un parc saliner i a la vora d’un enorme eucaliptus de més de 75 anys. Després hem encarat cap a les faldes de les penyes de Cabrera i voltant pel Plano de Sax cap a Petrer, per les Pedreres. Hem rentat les “cabres” a un llavador de cotxes i a la setmana que ve més.

Dinar dissabter en família: bon aperitiu —gambes a la planxa, polp a la gallega i fresquíssim aladroc fregit—,  exiquisits tallarins amb peix i bon vi i cervesa. Un camí de gola que desemboca en peresa, és a dir, la becadeta. Els pecats capitals que vencen la feblesa de la carn.

Ho llig a ‘Las Provincias’: A Paterna els dol que una avinguda es diga “País Valencià”. Evoca massa coses que cal oblidar: una il•lusió democràtica de progrés social per a la majoria; retrobar-nos amb la nostra identitat sense complexes. “Que bonito es el nombre de Comunidad” —de veïns? o de ‘comú’, és a dir, W.C.?—, encara que “ells” han decidit dir-li “de las Cortes Valencianes”, eixe espai en altres temps noble i democràtic i hui destinat als silencis i les mentides de Camps i els seus acòlits. Els del PSPV d’allà —o hem d’acostumar-nos a dir-li “pececevé” com sé que li agrada a don Jorge?— ho crítiquen amb la boca xicoteta, com el cul d’una gallina, i amb arguments tecnicoburocràtics que em fan envermellir de vergonya. Ara, des d’ací, solemnement, llance la proposta a “ells”, als del “pepecevé d’Espanya” de Paterna: poseu-li sense embuts, sense tallar-vos un pèl, “Avenida de los Trajes Regalados”. Voreu com va Camps a inagurar-la. Els ‘sociates’ continuaran posant la boqueta de cul de gallina per a criticar la mesura. Han manifestat “su adhesión inquebrantable” a ser oposició. A fer la mà!

I a més de la premsa virtual, continue embrancat en els meus llibres: Azorín, Allen, Sales. Cau la nit. Un poc de tele i a dormir.

Diumenge, 30 d’agost

M’alce i em fique davant del PC. Veig imatges de la Tomatina de Bunyol. Al pas que van potser acabe sent la Follatina. S’estan civilitzant: l’amor lliure és molt més sofisticat que la tomatada lliure.

Llig premsa, en paper esta vegada: “Al igual que el PP, el nacionalismo de CiU es retórico. En ambos partidos puede más la cartera que la bandera.” (J. A. González Casanova al ‘Público’, 30/08/2009). Jo, com a valencianista d’esquerres, ja tenia ganes de llegir eixe coses tan ben dites i clares. Les coses són com són i no com a alguns del meu entorn d’amics simpatitzants del Bloc i altres projectes que “no alcen un gat pel rabo” —així acabarem també els socialistes— els agradaria que foren.

Al bloc cibernètic —un altra classe de bloc— “El Gran Duc”, del meu amic JD, llig esta elogiosa referència al ‘Tractat d’Almisrà’: “Té lloc [la representació] cada 25 d’agost i us la recomane vivament. Pagà la pena endinsar-se en aquelles contrades encara lliures de l’especulació, gaudir d’hora i mitja de teatre a l’aire lliure, comprovar que, en este cas, el terme amateur s’adiu més amb l’origen llatí (‘qui estima’) que no amb el manlleu francés (‘aficionat’), remembrar nostre passat, escoltar música antiga, vore focs artificials…”

Estic citador. Ara me’n vaig a una lectura vespertina —“València”, d’Azorín—  escrita el 1940: “Un médico valenciano, un médico viejo, sobre todo, cualquier médico de pueblo, és una garantía segura. Consuela y conforta. Trae, por lo tanto, con su entrada en el dormitorio del enfermo, una luz vivificante, alentadora, de esperanza.” Les tres línies del mestre de Monòver m’han evocat el metge don Luis Sempere Berenguer que tan bé responia a eixe perfil descrit per l’escriptor. “Juanita, no vos poseu malalts —li deia a ma mare—, pujar estes huitanta escales me maten.” I ho deia alenant amb la dificultat d’un asmàtic, una asfixia que als propis malalts ens feia pena. S’assentava, bevia una miqueta d’aigua, es recuperava i pràcticava sàviament la medicina tradicional que explica Azorín. Era un heroi domèstic. Cada volta queden menys metges de capçalera. A Petrer només en conec una: donya Josefa Sanchís, altra heroïna. El meu homenatge a totes i tots ells.

La nit, tranquil•la, la remate amb un sopar frugal, café i la lectura de la llarga entrevista a Woody Allen. El cineasta novaiorqués parla de diversos aspectes del rodatge dels films: “Los colores [de ‘Días de radio’] no podían estar más saturados. Esa es la pauta por la que m’he guiado prácticamente siempre a la hora de rodar una película.” Evoque la nostàlgica “Radio’s Day” —excel•lent banda sonora— i em dorm.

Dilluns, 31 d’agost

Un estrany dilluns vacacional. Quasi tothom treballa per ser començament de setmana. Així que jo també m’hi pose les piles i em dedique a fer faena universitària a casa: estudie l’agenda, revise apunts i presentacions, prenc notes per a la gestió de la facultat… Aterratge suau a la inevitable laboriositat quotidiana. A mig matí esmorze amb un grup d’amics al Musical. Torne a la faena.

Dinaret i cap al café. Hui vaig a El Racó, on a més de prendre l’exquisit exprés jugue al dòmino en bon ambient postvacacional. La vesprada l’ocupe anant al gimnàs —una horeta d’exigent spinning (bicicleta estàtica amb diversos nivells de resistència i sobre la que es monta en distintes posicions)— que em servix, segons expliquen els especialistes, per a cremar 500 calories, tonificar els quàdriceps, tenir uns glutis ferms, oxidar greixos, augmentar l’oxigen arterial, disminuir el colesterol, etc. Serà veritat? Jo m’ho passe bé, sue com un botijó i em bec un litre d’aigua. Dutxeta recomfortant. Després faig uns encàrrecs en una de les gran superficies del poble i torne a casa. Soparet, tele —fent ‘zaping’ al Canal 33 puc veure i sentir la gran diva Franca Masu, algueresa, catalana, sarda, italiana— i a descansar. Adéu, vacacions, adéu.

Epíleg vacacional

He posat en diari 31 dies exactes vacacionals. En uns textos un tant caòtics, quasi improvisats i poc sotmesos a revisió he contat tot —quasi tot— el que he fet en este període que el treballadors i treballadores hem conquistat a l’esclavatge patronal, es diga Nosequé SL, Don Luis o Estat. Sé que sóc un privilegiat per poder exercir este dret a vacacions. Ho sóc al món, a Europa i a Petrer, on les infames condicions laborals a què són sotmesos els obrers i obreres —reivindique estes nobles paraules—  dels sectors industrials tradicionals els acurten les vacances, els les paguen malalment —o no els les paguen— i, fins i tot, els les neguen. Això als que tenen la sort de tenir faena. Per això he tractat d’explicar el meu “dret/privilegi de 31 dies” de manera modesta i respectuosa.

Llargues o curtes, les vacances són per a exprimir-les amb els que ens oferix l’entorn. Fes el que vulgues —i et permeta la pela— en el temps que tingues. Cada dia vacional són 24 hores teues i només teues, “aprofita-les sense històries ni laments”, això és el que em vaig dir a mi mateix, compte. Vosaltres, respectables lectors i lectores, podeu fer el que vos done la gana. Haureu fet segur el que vos ha vingut de gust.

Ara a esperar els caps de setmana, els ponts, les vacances de Nadal… per a tornar a avorrir-me viatjant poc, menjant i bevent bé, llegint prou, escrivint d’aquella manera, veient poca tele, pedalant bastant, caminant de tant en tant, conversant assossegadament, gaudint de l’art, navegant per internet, acudint a espectacles, pensant, polemitzant, desconnectant… Avorrides vacances!