¡Qué grande eres, Pepe!
Alegrement per al cadàver de Pepe Rubianes i en reconeixement a la justa condemna del Tribunal Supremo del Reino de España
¿Com que li digueres a l’alcade de Salamanca —bella ciutat— “idiota”, “desgraciado”, que no sabia llegir (“que coño va a leer”) i que s’ofega “en su propia mierda” fa tres anys? “¡Qué fuerte, tu!”
¿Com que et vas morir fa poc més d’un any?
¿Com que t’ha condemnat el Tribunal Suprem després de mort per cantar-li-les clares a eixa gent d’ordre, bones obres i millors pensaments?
Sempre va ser més roín que un dolor, Pepe, fotre!
Pepe Rubianes.
La teua condemna m’ha reconcialiat amb la justa Justícia espanyola —“justa, la fusta, justícia justa, justa la fusta que ens justifica”, ho cantava una altre tan roín com tu, l’Ovidi—, ara ja l’entenc, la Justícia hispànica, ara ja sé d’on ve i cap a on ens porta: de la fosca nit del franquisme cap al lluminós futur de la gavina cagadora.
Bueno, Pepe, ho tinc clar, el dia que senta una tronada celestial o una tremolor tel·lúrica, ja sabré que no serà ni Sant Pere ni Pere Botero, no, seràs tu que al cel o a l’infern —perquè tu igual estàs en un lloc o altre fent riure els morts i rient-te’n— t’estaràs tirant un bon pet damunt eixa mesurada i ponderada sentència d’un tribunal de gent d’ordre capaç de condemar un clown mort i no un dictador saguinari massa viu encara en les idees d’una ben viva “España Negra.”
“¡Qué grande eres, Pepe!” Has fet treballar —és una manera de dir— al Suprem fins i tot després de mort. Un dia d’estos sentiré els teus pets celestials o infernals i somriure. Només ens queda el somriure i el riure intel·ligent i rebel davant la barbàrie que ho plena tot de franquistes, trages, espies, religiosos pederastes, compulsius guanyadors de loteria i votants amorals: gent d’ordre!
Rss
És un plaer autèntic i un autèntic plaer que algú se’n recorde de Pepe Rubianes. Lamente la coincidència, que se’n recorde l’amic Vicent i, al mateix temps, els “idiotes i desgraciats que s’ofeguen en el producte abans anomenat del Tribunal Supremo del Reino de España. M’identifique amb el personatge d’un monòleg de l’amic Rubianes (li dic Rubianes perquè pense que dir-li Pepe, a més de cacofonia, és un insult), el personatge del monòleg, reprenc ja més tranquil la línia argumental, és un cranc que en una festa, crec que l’actuació es deia “Tapas”, li demana als altres assistents que el deixen tranquil, que no es troba malament, que no s’ha bufat, que, senzillament, ell camina així, cap arrere.
Cada vegada estic més convençut que el cranc, l’amic Rubianes, l’amic Vicent, un servidor i un ample grapat de persones que sembla caminem cap arrere, en realitat anem marcant el camí. De bell antuvi vam enlairar banderes que ara ens furten els que Llach anomena neofeixistes.
Potser siga un triomf nostre que els qui tan bé entonaven el “caralsol” ara només volen “ofrendar nuevas glorias a España”
Com deia l’amic Rubianes: “al facha le conocereis por el olor a mierda” i ens queda molt per desinfectar.
En Rubianes ha fet com “mio cid campeador” (polvo, sudor e fierro):
HA FET TREBALLAR A UNS QUANTS FINS I TOT DESPRÉS DE MORT.
I ara a qué el condemnaràn?: a remar a galeres?
Ximo,
A galeres, no, home, que igual se li caga al damunt una gavina d’eixes que ho vo tot per a cargar-ho tot. Es diu gavina o PaPina? Bé, una gavina espaÑola