A on tu digues, Reme

M’unix a Reme una certa amistat. Ens coneixem des de fa molts anys. Coetanis de la part antiga de Petrer —plaça de Dalt, ella, carrer Sant Rafael, jo—, amb amics comuns, mestres —també estudiarem junts a la vella i enyorada Escola de Mestres— allà al castell de Sant Ferran d’Alacant, i amb un nivells de complicitat personal, educativa i cívica significatius, crec. Reme, però, afig a la seua condició d’enorme i vocacional mestra d’escola la de dona polifacètica, curiosa i un peliu artista, coses que la fan absolutament singular. En realitat són eixes coses les que la convertixen una gran mestra, permeteu-me i perdoneu-me el superlatiu.

El paisatge del poble és tan vistós com variat.

El paisatge del poble és tan vistós com variat.

Tot això ho explique perquè per a parlar del llibre —llibre? guia? quadern de bitàcola? llibreta de camp?…—  necessitava tenir en compte estes dades, i que lectors i lectores també les tingueren: Reme és una mestra que és més que una mestra, i això la fa més mestra encara.

La nosta bona amiga, un bon dia, entrada ja en la fèrtil joventut madura, es posà a caminar pel bell terme de Petrer i rodalies. Imagine que ja des de xicoteta l’excursionisme no li seria estrany en ser filla d’un reputat veterà de la muntanya com és Paco Millà. Tot i això, la passió caminadora se li deslliurà a Reme alguns anys després. I no va parar. Així que, no contenta amb passar-ho bé amb l’exercic físic, la bona companyia, el perfum de les nostres plantes, el clima benigne i bellament canviant, les sorpreses faunístiques, les mostres d’intervenció tradicional humana sobre l’entorn i, clar, els encantadors i estimables paisatges, es va posar a escriure els itineraris, les percepcions i les sensacions que li provocaven aquells eixides de dissabtes, diumenges, festius o vacacionals. A més a més, dibuixava els seus propis croquis, a mà alçada, intantàniament, com només saben fer-ho les mestres de tota la vida, tan tècnicament imperfectes —perdona’m la crítica, Reme— com tendres, entranyables i útils: casetes, camins, penyes, ruïnes, arbres, coves, rambletes… que em seduïxen visualment i em fan pensar en un inevitable Petrer naïf.

Diguem’ho clar, l’autora petrolanca no ha fet només una guia de camins, sendes i paisatges del poble. Ella ha escrit i dibuixat una “sensiguia” del camp de Petrer i el seu entorn. Que què és una “sensiguia”? Bé, senzillament una paraula que m’he inventat per qualificar en un “flash” el llibre, que és molt més que un llibre, de Reme Millà Poveda. Una guia d’excursions escrita des de la intel•ligència emocional, amb els molts coneixements que té l’autora, i que tan dissimuladament oculta, i des del cor, que és qui finalment li dicta les paraules.

Una mostra més, i tenen moltes altres a la web, de la bellesa que ens envolta.

Una mostra més, i tenen moltes altres a la web, de la bellesa que ens envolta.

Jo ja havia llegit la major part dels itineraris al despaparegut Petrer Mensual. Els esperava sempre amb molt d’interés. M’agradaven, i m’agraden en esta nova relectura, per les moltes sorpreses i “remeiades” —pensaments tan sensants com personals de la pròpia autora— que aporten: explicacions toponímiques, anècdotes, botànica, sentit de l’humor, compromís medioambiental a ultrança, polemisme amable, intrahistòria local i didàctisme de bona mestra d’escola. Reme ens fa continues “lliçons de coses”, que diria un clàssic de la pedagogia.

Paisans i paisanes petrolancs, veïnes i veins de les rodalies, si teniu entre 9 i 99 anys —cinc anys amunt, cinc anys avall— no deixeu de llegir i de recórrer, perquè este “quadern de camp” és per a llegir, com deia aquella col•lecció literària, no amb una sola mà sinó amb les dos cames en marxa,  I hui…on anem?Apunts i records d’una caminadora, l’oportuna “sensiguia” de Reme Millà.

Coneixereu i estimareu Petrer de la mà càlida i amiga de Reme. Amb estos 40 itineraris que ocupen quasi un centenar de pàgines aprendre a estimar molt més el paisatge natural i tradicionalment humanintzat, tan bell, tan fràgil, tan feble, tan menut i tan profundament estimable, és quasi inevitable.

Gràcies, Reme, per la generositat mostrada en regalar-nos les teues caminades en format escrit i dibuixat. “Se hace camino al andar”, deia el poeta. I en caminar, pensar, i escriure el camí, com tu has fet, ens has ensenyat a estimar el petit país que habitem. No ho dubtes.

“I hui… on anem?” “A on tu digues, Reme.”

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

BÚSQUEDA POR TEMA:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>