Nota: Artículo publicado originalmente en la Revista Festa 2001 -adquiérela aquí- [1]
De sobte, el camí de Cati s’estreny. Per un marge baixa precipltadament la serra, amb un desnivell que fa de la muntanya gairebé un mur de pedra, matolls i pins en situació permanent d’equilibri. Per l’altre costat, la rambla de Catxuli ens mostra el seu màxim vigor, ja que, encaixada entre parets verticals descendeix lleugera entre roques cap a la Foia Falsa. L’esglai del nouvingut es manifesta si arriba en cotxe; tanmateix, si som caminants l’admlració de joia per aquest congost ens unfla d’ànims el nostre passelg.
[2]L’excursionista de gaiato i motxilla s’adona que, excavada a la roca del llit, com una serp argentada, una sequiola zigazaga a dins de la rambla de Catxuli. A més, un petit pontet crida la nostra atenció: una boquera naix al costat d’un assutet per a portar aigua de pluja als bancals d’ametllers i cereals. Però, és el parat de Catxuli l’element més cridaner. En efecte, al final del congost, tançant el llit de la rambla, es troba una paret immensa feta de pedres que serveix per a crear un bancal de conreu a la part sobirana i alhora crear un brollador d’aigua a la base del parat, on naix l’esmentada sequiola argentada. Quan el vianant arriba al parat descobreix que, amagada, darrere de la serra i els precipicis, s’obri l’ampia foia de Catxuli, amb una formosa porta de pins gegantins i monumentals.
Hivern, primavera, estiu, tardor
Son les nou del matí d’un dia de febrer. El sol, rodó i groc, acaba d’eixir pel Collado Amorós i enllumena tota la foia, plena d’ametllers en flor. L’explosió floral inunda de blanc i rosa els bancals. La natura ens mostra el seu màxim esplendor. Una natura treballada per les mans de les famílies camperoles, generació rere generació. El paisatge natural és, realment, un medi humanitzat, intervingut des de fa segles per les comunitats rurals. Així, la foia de Catxuli va ser explotada principalment mitjançant conreus de seca: ametllers, oliveres, vinyes i cereals. Pero també hi trobem, com més endavant descriurem, unes parcel·les dedicades a hortalisses, verdures i fruiters i espais aprofitats per les raberes d’ovelles i cabres o per les gallines, ànecs i conills del corral domèstic.
Immediatament després de passar el parat de Catxuli, el camí arriba a una cruïlla; per l’ esquerra es va a Catí, tot passant per davant de la casa del Pantanet; per la dreta podem arribar al paratge de Rabosa. Per anar a la casa de Catxuli agafem el camí de la dreta que, sota l’arbreda de pins gegantins, també ens porta, si volem, a l’ermita de Catí
L’hivern dels ametllers anuncia la primavera plena de flors, corbs, oronetes, vinyes verdejant, cirerers, pruners i albercoquers amb fruita naixent. És l’estació de les flors, perqué els matolls, els horts, els camps i els vergers són en plena exuberància. La terra s’ ompli de vida, la saba unfla les gemmes dels arbres i, en un instant, es produeix una explosió de llum i verdor. Ja ho diu el refrany: «Març ventós i abril plujós, porten a maig florit i formós». En aquestos mesos, encara que els dies s’allarguen i els llauradors disposen de més hores de sol, falten mans i temps per a dedicar-se a les feines del camp.
Escoltem el ning-ning dels esquellots, la veu del manyà, els lladrucs dels gossos, però no vegem el ramat. La llana, que no és blanca de llençol, sinó crema, del color de la terra, del sègol sec, de l’espart embrunit, amaga les ovelles en mig del seu món, els bancals i muntanyes. Únicament queden tres o quatres raberes d’ovelles i cabres al terme de Petrer. Una és del Ranxo Gran, que gairebé tots el dies de la primavera puja a Catxuli cercant pastura. A l’estiu, quan la situació per la calor és insuportable, les eixides del ramat disminueixen.
Els llauradors aprofiten els llargs dies estiuencs per a treballar de matinada, quan encara el sol no té la força del migdia, quan, aleshores, convé descansar fins a la vesprada. Els ceps són plens de raïm, disposats per a la collita de setembre; el sègol, la civada i el blat plantats fa quatre mesos estan a punt de ser tallats per a després portar-los a l’era i batre’ls, tal com ens recorda el refrany, «qui no bat a juliol no bat quan vol»; els ametllers disposen els fruits; i l’hort, per aquestes dates, està ple de bledes, albergínies, moniatos, cebes, cols, escaroles, lletugues, melons, pebrots… Tot un seguit de verdures i hortalisses per a ús domèstic, encara que una part menuda puga ser venuda al veïns o al mercat local.
La tardor arriba i els paisatges canvien de tonalitats: comencen a predominar el rojos de les fulles dels fruiters i de les vinyes meravelloses, els ocres i marrons de les branques, de la terra i els matolis, fins i tot els grisos d’alguns llocs de la muntanya on la roca es deixa veure. Les nits són més llargues. Ara, la foia de Catxuli canvia la seua presència. La pluja humiteja els camps, encara que a la tardor pot ocórrer que una tempesta descarregue furtivament, furiosament grans poals d’aigua sobre les vessants i bancals. Ràpidament, els barranquets baixen l’aigua cap a la rambla de Catxuli que pot arrossegar pedres, canyes, branques i, fins i tot, les ribes de les parcel·les secularment treballades a l’ampli llit de la foia de Catxuli. El vent i la boira que cobreix muntanyes i valls anuncien que arriba l’hivern.
[3]Geografia descriptiva d’una heretat
Si mirem des de dalt la foia de Catxuli, els camps conreats, la casa, l’era i la bassa de reg són totes en mig de la foia, envoltades pels camins de Rabosa, de l’ermita, de Catí i la senda d’Amorós. Imagineu que uns braços llargs abracen els bancals. A la part de fora es queden les muntanyes plenes de matolls, pins i alzines. Una divisió entre paisatge natural i paisatge agrari típic de totes les heretats del camp mediterrani. Fins fa uns anys es podia parlar d’una economia ecointegradora, perquè les famílies camperoles combinaven agricultura i ramaderia, aprofitaven els recursos forestals i minerals i recol·lectaven plantes de l’entorn. Així, la fusta i llenya dels pinars, les argelagues i romanins són aprofitades per al forn i la ximenera de la casa de Catxuli, o l’espart per a fer cabassos i estores.
[4]Però volem endinsar-nos per l’heretat de Catxuli. Una heretat és una unitat d’explotació i de residència. L’heretat és un conjunt de parcel·les conreades, amb casa per a la familia camperola que hi viu pràcticament tot l’any, corral per al ramat
(ovelles, cabres, gallines, conills, ànecs…), quadres per als animals de llaurada i transport (bous, mules, cavalls, arriets i someres) i era per a batre els cereals.
Catxuli manté tots aquests elements. Sobre un tossal, en mig de la foia, s’alça la casa. L’edifici probablement té materials prou antics, encara que possiblement la majoria siga de pràcticament fa dos segles. El conjunt de la casa consta d’habitatge per a la família dels mitgers; celler, trull i almàssera amb les premses per al raïm i l’oliva; cambra per a enmagatzemar la palla i les llavors dels cereals; corral per a les aus domèstiques i quadres per a la mula. Fa vint anys desaparegué l’última mula de Catxuli; ara l’automòbil i el tractor fan les feines dels animalots. Envoltant la casa trobem elements tècnics antics que parten d’allò que va ser l’agricultura abans de la revolució dels transports i de l’arribada de les fàbriques.
La façana principal de la casa mira al sudoest, on es localitzen un grapat de pins i unes figueres. Des de la casa s’observa tota la finca. Per una banda la muntanya i uns bancals d’ametllers. Vora la casa, l’era. Per altre lloc, la rambla de Catxuli que baixa de la serra i en mig del seu llit la mina d’aigua, la font, el llavador i la bassa. Al costat del safareig les parcel·les d’horta. I sota d’aquesta els bancals de cereals. Per ùltim, camps de vinya, ametllers i unes quantes oliveres.
Unes notes históriques
L’heretat de Catxuli és prou antiga. La informaciô escrita del segle XVII parla de l’explotaciô agrària d’aquest paratge. Així, per exemple, les ordenances de la vila de Petrer de l’any 1658 elaborades pels oficials i el Consell Particular sobre salaris, ramats, sèquies, camins, conreus, etc., estableixen que els alfarrassadors de la pansa i el panís han d’anar a diverses partides del terme petrerí per a mesurar a ull la produc-ció que hi ha en el camp i assenyalar el salari que rebran pel seu treball.
«Primerament, de anar a les ortes, dihuit dinés a cascú.
De anar a les viñes, dos sous a cascú.
De anar a la partida de les Salinetes, tres sous a cascú, 3 sous.
De anar a Navayol i Capraia, sinch sous a cascú, 5 sous.
De anar a la partida de la Pedrera, quatre sous a cascú, 4 sous.
De anar a l’Esquinal i Cachuli, sis sous a cascú, 6 sous.
De anar a Catí i al Palomaret, huit sous a cascú, 8 sous».
Com observem en aquesta citació, els llauradors especialistes es recorrien tot el terme petrerí. És a dir, les valls i foies principals ja hi eren explotades, al segle XVII. Catxuli també hi és. Un document notarial ens informa amb detall dels elements de l’heretat de Catxuli. El 27 de maig de 1696, Baltasar Maestre, llaurador de Petrer, permuta la propietat de Catxuli per dues cases a la ciutat de València, propietat del metge Josep Pastor. La propietat que transmet Maestre és l'»heretat del Cajuli ab sa casa, corral i era [., ] ab dos jornals de orta y ab molts diferents obres en aquella que seran quaranta jornals de llaurar». Pràcticament tots els elements actuals de Catxuli ja hi eren al segle XVII.
[5]Però, què podem dir de l’època morisca -segle XVI-, del període mudèjar -segles XIII/XV- i de l’etapa andalusí -segles VIII/XIII-?
Indubtablement la foia de Catxuli i els altres paratges esmentats hi serien llocs poblats i explotats per comunitats musulmanes fins a l’any 1609, encara que no tenim documentació escrita. La toponímia i I’arqueologia poden apotar informació sobre l’antiguitat i característiques d’aquests espais rurals. L’alquería de Puça està prou documentada arqueològicament, encara que no s’ha fet una acurada anàlisi de l’espai agrari islàmic. Els Castellarets també són coneguts com a lloc de vestigis musulmans (Navarro Poveda: 1988). Però, què coneixem de Catxuli?
[6]Segons un llibre de viatges del xativí Ibn Mugawir de l’any 1175, probablement el topò-nim Catxuli té relació amb la tribu berber de los Yazula -Qazula o Kazula- (Rubiera Mata: 1998). Així, després de d’escriure etapa rere etapa des de la ciutat de Sevilla, el viatger xativí arriba a les terres valencianes per Oriola, on es queixa de la pluja de la tardor típica del clima mediterrani. A l’entrada de Crevillent es trobà amb «… les tendes alçades dels qitab Yazula, que pareixien trampes disposades després que els seus habitants haguessen partit… ». La precaució d’Ibn Mugawir respecte a la tribu dels Yazula es repeteix al día següent, quan el viatge arriba a Bitrir -Petrer- on la caravana del xativí no va ser ben acollida, perquè els musulmans petrerins «. . avisats de la presència dels Yazula, creguessen que jo era el seu cap i ens tiraren els gossos, tancaren les portes i no ens parlà ningú sinó a través de les portes o de les cortlnes, tement que portàrem el càstig del nostre senyor i sobirà, el Princep dels Creients… » Després d’unes converses amb la població, el veïnat de Bitrir acollí la caravana, que a l’endemà continuà el viatge cap a Ontinyent i Xàtiva.
Rubiera Mata (1998) considera que probablement grups de la tribu dels Yazula arribaren a la península al segle XII i s’instal·laren en diferents llocs. Tot seguint la toponímia, considera que el nom de Catxuli port fer referència als Yazula, que fuetejats i hostils, es refugiaren als paratges mun-tanyencs per a sobreviure del ramat menor (ovelles. cabres… ) Altres topònims que esmenta són la partida de Catxola a Finestrat (la Marina Baixa), Alcalà de los Gazules (comarca de Sidonia, Baix Guadalquivir) i Cázulas (muntanya granadina).
[7]Coromines (1995: 111, 342) inclou el topònim Catxuli en el grup dels parònims de Catxerulo. Considera aquest com un mossarabisme equivalent al català casserola, mot derivat de cassa, que és d’origen incert. Textualment diu que «Catxuli respon més aviat a l’altre derivat català cassola».
[8]
[9]
Considerem que la interpretació de Rubiera Mata és més adequada al context històrlc on s’enclava Catxuli que no la proposada per Coro-mines. Dues qüestions podem afegir per a reafirmar el probable origen andalusí de Catxuli. Per un costat l’organltzació territorial de la vall de Puça i del Hisn Bìtrir, on trobem una fortificació tancant la vall i diferents comunitats rurals distribuïdes pel seu terme (Castellarets, Almadrava, Puça, Gurrama, Catxuli, Catí…), igual que apareix en altres indrets de Sharq al-Andalus, per exemple la Vall de la Gallinera. Aquesta proposta d’interpretació l’estem desenvolupant actualment. I per altre costat podem argumentar que la pròpia organització de l’espai agrari de Catxuli i, més en concret, els elements hidràulics i d’explotació gairebé corresponen a la tradició musulmana: alxí, l’existència d’un qanat -mina-i l’habilitacló dels fons de la vall de la rambla per a un regadiu de reduïdes dimensions (0’9 hectàrees) explotada per una comunitat rural petita. Són propostes que cal traballar exhaustivament.
Epìleg
Per acabar aquest itinerari entra la natura i la història de Catxuli tan sols vull dedicar-li a Maruja i Vicent un fragment d’un poema de Miquel Martí i Pol. Són l’última parella de llauradors que, possiblement, després de la seua jubilació dins d’uns anys, tancaran les portes de la convivència agrària amb la natura que, com hem vist, té segles de vida. Encara que les institucions públiques vulguen reconvertir aquestes cases de camp en espais de nou turisme, mai aconseguiran donar-los l’aire de vida que han mantingut les famílies camperoles:
«Tota la setmana heu treballat
a ple sol,
a ple vent,
i teniu la pell fosca
i les mans endurides
de tant amuntegar les pedres;
però els ulls us lluen
agosaradament,
i si algú vol saber tot allò que ha passat
durant la setmana
caldrà que us miri els ulls,
perquè vosaltres, enfilats a les bastides,
descobriu sense esforç tots els secrets».
(Miquel Martí i Pol, El poble, 1956-1958).
[10]Bibliografia
– COROMINES, J. (1995): Onomasticon Cataloniae, Barcelona, Curial/La Caixa
– NAVARRO POVEDA, C. (1988): Petrer Islámico. Petrer, Ajuntament.
– PÉREZ MEDINA. T V (1995): La tierra y la comunidad rural de Petrer en el siglo XVII, Petrer, Ajuntament/Universitat d’Alacant
– PÉREZ MEDINA, T V. (2000) La vila de Petrer a l’Antic Règim, Petrer, Regidoría de Cultura/Centre d’Estudis Locals.
– RUBIERA MATA, M J. (1998): «La tribu beréber de los gazules en la toponimia hispánica», revista Al-Andalus/Magreb, VI. Universitat de Cadis, pp 11-16.