El carrer Prim és també una d’eixes vies que unixen l’estricta part vella amb l’eixample petrerí. Un breu carrer que desemboca —desembocava, ai!— per les escaletes de ca la Pintà al Derrocat. El carrer Prim, estret, va des de la plaça de Dalt, que davalla per Bertomeu Muñoz, travessat per la confluència Miquel Amat i Vicent Amat, fins a Cánova del Castillo.
L’antic carrer Sant Roc, del segle XIX, va passar a denominar-se Prim quan moria el huit-cents i s’estrenava el nou-cents, com explica perfectament M. Carmen Rico en el seu llibre, ja citat, Las calles de Petrer, la lectura del qual mai no em cansaré de recomanar. Un popular sant de forta tradició a les nostres terres, ja veieu, fou reemplaçat per un militar, polític, català, revolucionari, monàrquic constitucionalista i, segons explica la pròpia M. Carmen, jugador de pilota valenciana. Altra curiositat del carrer és que abans, al mateix carrer, es trobava el portal de Sant Roc: la porta de Petrer que es tancava totes les nits fins a principis del XIX.
Sempre ha estat el carrer de transició cap al meu Sant Rafael de la infància. Recorde dos comerços que freqüentava: el de Tisteta el de Molt Regales (“Morregales”), on anava amb la iaia Angelina —la tenda d’ultramarins, quin nom més evocador, encara existix i contribuïx molt positivament a la vida del barri antic— i la llibreria-papereria d’Emilio, on comprava “golosies”, boletes, trompes i llences, tebeos, llapis, bolis, llibretes i, en fi, el que calguera. Llavors els xiquets cantàvem això de “Mílio és el rei de les estampes, / de l’estraite i el xiclet”.
L’apunt a plomí de l’artista Villaplana és d’absoluta precisió: un regal per a la memòria nostàlgica. Hi destaque, qüestió de gustos, la terrassa coberta —detall d’arquitectura popular tan senzilla com bella, dissortadament ja desapareguda per l’imparable avanç del “progrés”—, les escaletes, amb les que fa molts anys, i de manera també inxeplicable, van acabar el modernitzadors de Petrer i la part superior on s’observa les penyes i les muralles del castell. Helios l’encerta, com quasi sempre.
Efectivamente, Vicent, el dibujo a plumilla es fiel reflejo de mis recuerdos. Pero habían más comercios en esa calle: Estaba otra tienda famosa de ultramarinos, la de la tía Filumena,en plena replaceta, habían dos carnicería, la del tío Higinio y la de Paco «el Palloc»; aunque ésta algo fuera de «tu ruta», a la vuelta a la izquierda, subiendo hacia la calle Mayor; había una panadería, la de «Saoro», el abuelo precisamente de Maricarmen, y habían dos verdulerías, la de la tía Rosalía y la de mi abuelo, el tío Maxoral. La calle, como sabes, no tendrá más de 200 metros de longitud, es decir, en aquellos tiempos, dudo que hubiera una calle de Petrer con mayor concentración comercial, toda una City. Bonitos y agradables recuerdos para mí, que nací en esa hermosa calle.
M’han agradat molt el teus comentaris, J. Ramón, entre altres coses perquè a més d’oferir una informació més exhaustiva que la meua –mai no intente saber-ho tot, per suposat– parles del «teu» carrer. Com m’agradaria que cada comentari que modestament pose a les magnífiques estampes del gran dibuixant que és Helios Villaplana tinguera unes aportacions complementàries i de matís tan sucosos, precisos i plens de poder evocatiu com els teus. Això és el que busque amb les meues «Literestampes»: res d’exercicis d’erudició i molt d’impressions evocatives que ens parlen de les nostres microhistòries que, a la fi, són les històries de Petrer, són les petites peces que fan el mosaic del nostre poble. Gràcies.