Literestampes (XIX): L’Ermita de San Bonifaci, 1944
Quasi 70 anys ens separen d’esta imatge. Dibuixada per Helios, no sé si des de l’evocació i el record, o a partir de la realitat —fa, per tant, sis llargues dècades—, ens mostra una ermita de Sant Bonifaci Màrtir des d’una perspectiva inèdita. El carrer Nou en este tram no és ni tan sols carrer: un camí que pega al marge i que arriba al mur de contenció on es contemplen els pilars adosats i tres de les capelletes que contenen el passos de la Passió de Crist. A l’esquerra, les cases que davallen del carrer del Crist. I ja, al fons, el perfil del monument cristià amb la casa de l’ermità, el pins i la harmònica i senzilla cúpula coronada per una petita creu. És un dibuix precís, com la majoria del mestre Villaplana, que ens mostra un Petrer de camins de terra i cases amb ximeres i teules àrabs hui absolutament pereclitat.
El carrer nou era llavors un mer projecte, d’aquí el nom de “Nou”, però per la costera ja s’accedia a l’ermita gran. L’altra, la xicoteta, la del Crist, es trobava —es troba— en alt a l’esquerra. Tots ho sabem, Sant Bonifaci és un espai indefugiblement lligat a la festa de Moros i Cristians. La imatge del patró ocupa la capella principal; la nit de dijous pugem en alegre Retreta a visitar-lo solemnement i fer-li la clucada d’ull còmplice: “Ei, sant de la palma, falten hores perquè ocupes Sant Bartomeu i regisques les nostres vides festeres. Sant Bonifaci que fóra, i ja és!”
Solament un record fosc per a este espai que ens oferix un lluminosa vista de la vall, el “Cuartel de la Guardia Civil”: lloc d’orde, sí, però també d’inusitada violència, por i repressió antidemocràtica. Eren altres temps, sí —la dura postguerra que durava, i tant—, però convé recordar-ho. No m’agrada el joc trampós de les amnèsies i les falses reconciliacions construïdes amb perdons, de no se sap qui, imposats, per no se sap qui, tampoc.
Rss
Comentarios recientes