Fa la broma de quasi trenta anys, Helios Villaplana passejava per la riba dreta de la rambla de Petrer, la que davalla de Puça, i va mirar cap a l’Algoleja —“el meandre”, segons reputats arabistes— i va veure este paisatge; agafà el bloc, el llapís i va prendre l’encisador apunt. Després, el plomí faria la resta. El resultat? una admirable estampa per a la memòria del poble. L’Algoleja continua aquí, naturalment, però el canvis han estat significatius: la rambla emmurallada, els escarpats màrgens convertits en una còmoda rampa de pedra que mena al carrer de la Mare de Déu, les cases de dalt continuen, amb la cara llavada, problablement —després de l’operació cosmètica a què han estat sotmeses—, buides i en mal estat per dins, problablement, com els passa a moltes cases de la nostra part vella. Ben prompte este eixample, on acudíem la gent a veure el torrent d’aigua al crit de “Ha eixit la rambla!”, deixarà de ser un pàrquing per a convertir-se en una via que comunicarà l’avinguda de Hispanoamèrica amb el centre tradicional…

Però el que tardarem molts any a tornar a veure, o no veurem mai més, serà el detall més paisatgísticament màgic de l’apunt de l’artista: els xops que permeten una peculiar mirada entretallada, precisa i bella a la cúpula i a les dues torres de l’església. Els xops moriren, ningú els va reposar, i la vista de l’església roman oculta per un bloc de pisos recent construïts.

Són els paisatges que no llegarem a les futures generacions i que només podrem evocar-los aquells que superem els quaranta anys. Se sap ja, el progrés és arbricida i constructor. Sempre ens quedaran les fotografies i, sobretot, els testimonis gràfics d’Helios, dibuixos amb ànima i tendresa.