Literestampes (XVI): G. Brotons, de la Plaça de Dalt al Petrer Modern
Calle Gabriel Brotons, antes Sagasta.
El plomí d’Helios Villaplana va fixar en esta ocasió un tram important del carrer Gabriel Brotons, nom controvertit que amb la Llei de la Memòria Històrica potser caldria revisar: “doctors té l’Església” o “polítics —demòcrates?— té el municipi”.
Més allà de noms, memòries i amnèsies, jo em limitaré al meu joc evocatiu partint de la suggestiva estampa del mestre. Per a mi este carrer, és un dels tants que conduïen al Petrer de l’eixample, el Petrer “modern” de la meua infantesa. Hi accedia, normalment, des de la plaça de Dalt —altres vegades ho feia des de Numància— i ben prompte em trobava en el tram fixa’t al dibuix. A la part superior, a l’esquerra, s’obria la replaceta de la tenda de Vera, i en primer terme, a la dreta, es veu la cantonada que encara cap a altre dels costerurs carrers petrolancs, Castelar. El carrer, després, torna a girar, a l’esquerra de la imatge, i fa de vers a Lepoldo Pardines.
Jo el recorria sistemàticament per anar a les Escoles i també en els meus jocs. Com carrer de pas que era, no em proporciona molts records significatius: una carnisseria, el baret dels colomistes, que encarà està, i, sobretot, el taller de puntejat —a la façana de la dreta— de mon tio Miguel, recentment desaparegut, que m’impactava bàsicament per dos coses, el soroll estrident de les màquines i l’existència d’un telèfon, tecnologia que en aquells temps estava a l’abast de negocis i gent amb diners. La resta dels mortals, encara que no us ho cregueu, sols ens comunicàvem de viva veu o per carta. Només per alguna urgència anàvem a la Telefònica, a usar el servici públic, o demanàvem el favor a algun familiar, com era el cas nostre amb el tio Miguel. Tinc un últim record lligat a esta via pública: al troç que no es veu, el que desemboca a Leopoldo Pardines, es trobava la barberia de Tomaset, on jo acostumava a acompanyar el meu iaio Vicent, el tio Quena, a a afaitar-se i arreglar-se els cabells —a vegades també em feien a mi un tallat de cabells “a lo Marcelino”—; allí es juntaven el diumenges al matí molts dels socialistes represaliats pel franquisme i feien tertúlia, entre afaitada i estisorada. Això sí, tertúlia amb mitges paraules. Era un temps que les paraules senceres estaven prohibides.
És el “meu” llarg carrer que dreça a la plaça de Dalt i que ha esdevingut un rosari de “cuartelillos” festers, cases deshabitades i alguna, fins i tot habitada. Són els signes dels temps d’un Petrer que s’ha transformat de manera imparable.
Rss
Estimat Vicent: Com sempre els teus escrits, me fan pensar i per aixó, millor dir “calvari de cuartelillos” que rosari. Certament la burbuja festera, ens a portat al veins del casc antic, un autentic calvari, a on la mala educació i la falta de civisme acampen baix la lliçencia d´una festa que han tornat cara, classista i res de popular.