Paraules de Petrer (XXXVII): ‘manifasser’, ‘fadrí’ i ‘pegar carabassinaes’

‘MANIFASSER’

Segons el DCVB, manifasser és ‘que manifasseja; afectat de manifassejar (Barc., Camp de Tarr., Cast. Val.); cast. entrometido, mangoneador.’ Al seu torn, manifassejar és, segons el mateix diccionari, ‘manejar arbitràriament, sobretot en afers d’altri; cast. mangonear’. Fixem-nos que, tot i que la paraula no és exclusiva de la varietat valenciana, el DCB la document a Castelló i València.

Per la seua banda, el DNV recull la forma manifasser (amb a), però la definició la remet a la forma manifesser (amb e), que per tant considera preferent: ‘que manifesseja, aficionat a manifessejar’. Finalment, el diccionari valencià definix així el verb manifessejar: ‘intevindre en assumptes aliens, especialment per a dirigir-los segons la pròpia voluntat.’

Com veurem en els exemples que posarem tot seguit, però, vorem que la forma que hem documentat a Petrer és amb a: manifasser.

La primera mostra és de l’ambaixada en valencià de 1995, quan el cristià està parlant del barco que els Mariners van traure per festes:

“I menos mal que el barco

no el baixen a la Frontera,

que els cagalderos són capaços

d’enviar una patrullera.

I és que lis passa de tot

a eixos pobres mariners,

per culpa de la pólvora

i uns xiquets manifassers,

el Galera i el Manga

i també Paco el Barber

casi passen estes festes

de veraneo en Carabanchel.

però gràcies a sant Bonifaci

aquí no ha passat res.”

Un altre exemple del nostre mot l’hem localitzat en la peça còmica El sucarrat, d’Hipólito Navarro Villaplana, que és la segona part del sainet Ara farà cinc anys, del mateix autor. En esta obreta, representada a començos dels anys 80 del segle passat, Jaume –de Petrer—, el pare de Joan, se’n va un dies a Madrid a visitar el seu fill, i aprofita per a anar al Museu del Prado. Quan torna a Petrer els conta a la seua dona i sa filla les peripècies que va passar en el museu enmig dels quadros del Veronés i Tiziano que representaven escenes de la mitologia clàssica:

“¡Ja! Tu vols dir los monumentos estáticos, com diuen els madrilenyos, que hi ha que vore’ls per dins. Bueno, pos… per ficar-me a manifasser vaig clavar l’aixà’ fins al mànec. Vaig vore un edifici la mar d’elegant i me n’entrí dins. ¡Xa..! Escomence a vore quadros de ties en peix, unes per ací i atres per allà, mesclaes entre alguns tios, tots en pèl, mamelles per l’aire… [...] Vaig pensar: ‘Jaume, t’has colat en una boite i ara vorem què fas!’”.

Finalment, només comentarem que la llengua d’este sainet no és exclusivament petrerina, ja que hi ha formes d’altres varietats valencianes (hi ha, ficar, entrí, escomence, ací) i inclús estàndards (fins), però també hi ha moltes formes pròpies del parlar de Petrer.

 manifasser

‘FADRÍ’

Crec que la primera volta que vaig sentir la paraula fadrí va ser a Petrer. Quan érem xiquets, els meus pares i els meus germans (que vivíem a Vilanova) solíem anar tots els anys a Petrer per Nadal. Quan eixíem al carrer i ens trobàvem amb algun familiar o conegut (que acostumaven a ser dones), la gent ens parava, ens besava i, amb gran alegria, deia, referint-se a mi i els meus germans: “¡Que fadrins!” I jo ràpidament entenia que allò volia dir “¡Que majors s’han fet!”, ja que ens veien d’un any per a l’altre. En tot cas, recorde que en aquella frase hi havia condensat tot l’afecte que jo, els meus pares i els meus germans notàvem quan estàvem a Petrer.

Esta, però, no és l’única accepció del mot fadrí, com vorem tot seguit. Del DCVB recollim les tres primeres accepcions del mot fadrí: ‘1. ant. Infant, noiet, persona no més vella de quinze anys; cast. niño, muchacho, chico. 2. Persona jove en edat de casar-se, des de l’edat de quinze anys aproximadament fins que es casa (or., occ., val. bal.); cast. mozo, mancebo. 3. (usat sovint adjectivalment) Solter, que no s’ha casat mai (or., occ., val., bal.); cast. soltero. “Tan vell i encara és fadrí!”.

Fixem-nos que fadrí, que antigament s’havia usat com a sinònim de xiquet, modernament té els significats de ‘persona jove’ i ‘solter’. D’altra banda, fixem-nos com el diccionari Alcover-Moll ens diu que esta paraula és comuna a quasi totes les varietats del català/valencià, inclòs l’alguerès, on el mot es pronuncia [farrí].

D’altra banda, del DNV també reproduïm les tres primeres accepcions de fadrí: ‘1. Que no ha contret matrimoni. S’ha quedat fadrí. 2. (adj.) Que (un infant) s’ha desenrotllat, que ha crescut. La xiqueta s’ha fet molt fadrina. 3. Persona jove, especialment en estat de casar-se.’

Per tant, podem comprovar com, respecte al DCVB, la novetat que aporta el DNV és la segona accepció, que és la primera que qui això escriu es va avear, com s’ha explicat més amunt.

A continuació posarem un exemple del mot que té l’accepció de ‘persona jove’: l’hem trobat en l’ambaixada en valencià de 1985, quan el moro conta què va vore quan va entrar en el Metropol

“Al tirar a obrir la porta

me va pillar un gran sofoco,

pos allò més que un bar

pareixia una gàbia de locos.

Pense lo que pense

i me clave paca dins,

i allí estaven fent manetes

les fadrines i els fadrins

 fadrí

‘PEGAR CARABASSINAES’

Carabassinà’ és la forma valenciana de carabassinada, amb la característica caiguda de la –d- de la nostra varietat lingüística. Segons el DCVB, una carabassinada pot ser fins a tres coses: ‘1. Quantitat de líquid que cap dins una carabassa. 2. Cop violent al cap (val.); cast. calabazada. 3. Caiguda i cop violent (val.); cast. porrazo.’

Fixem-nos, doncs, com segons el diccionari d’Alcover i Moll les accepcions de ‘colp al cap’ i ‘caiguda i colp violent’ són exclusives del valencià.

Precisament és a partir de la tercera accepció del mot que hem d’entendre la locució verbal pegar carabassinaes: ‘d’aquí devers allà, amb dificultats, amb entrebancs’, equivalent a la castellana dar tumbos, que segons el diccionari de la RAE és ‘tener dificultades y tropiezos’ (curiosament, dos accepcions de tumbo són ‘vaivén violento’ i ‘caída violenta, vuelco o voltereta’).

Siga com siga, el significat de la nostra expressió s’aprecia perfectament ens els tres exemples que posem a continuació. El primer és de l’ambaixada de 1977, quan el moro discutix amb el cristià

“Moro:

Des de Damasco ha vengut

pegant carabassinaes,

¿i ara me parles aixina?

¡Si t’espolse dos guantaes!

Jo ha vengut a oferir-te

les delícies del Muslim.

Cristià:

Pues no me oferixques res

que ja tinc prau en lo que tinc.”

La segona mostra és de l’ambaixada de1981, en boca del moro una altra volta:

“Después d’estes peripècies,

en la butxaca buida

i el cos ple d’arrapaes,

ja per fi estic en la plaça

después de casi tres dies

pegant carabassinaes.”

Finalment, hem trobat un altre exemple en el sainet comicofester La bandera i l’abanderà, d’Hipólito Navarro, representat en 1982: Paco i Dolores conten les dificultats que han tingut per a trobar-li bandera a sa filla, que vol eixir d’abanderada:

“Paco: La xicona, no sabem per què, unes quantes dies abans de la festa mos ix dient: ‘Pares, jo vull la bandera dels Moros Nous, vull eixir d’abanderà’ el any que ve.’ I mos tens a mi i a la dona ballant en un peu soles.

Dolores: “Mos tens a mi per un puesto i ell per un atre, pegant carabassinaes.”

pegar carabassinaes 1

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>