Paraules de Petrer (XXXIX): ‘anar a cobrar a l´estret de Novelda´ ‘Carassa’ i ‘¡arruixa que plau!’

‘ANAR A COBRAR A L’ESTRET DE NOVELDA’

Una de les expressions que més m’agradaven del valencià petrerí de mon pare, Conrado Brotons, era esta: Anireu a cobrar a l’estret de Novelda!

Recorde perfectament que mon pare deia esta locució quan algú pretenia guanyar uns diners que no anava a obtenir; per exemple, quan algú esperava cobrar un augment de sou (que no anava a produir-se), quan algú pensava cobrar un deute pendent i ho tenia molt difícil… És, per tant, una expressió molt irònica, ja que Anar a cobrar a l’estret de Novelda significa precisament ‘no cobrar res, no obtenir el guany que un s’esperava’.

Però ¿què és (o era) exactament l’estret de Novelda? D’entrada, segons el DCVB un estret, en la seua segona accepció, és un ‘pas estret i profund d’un riu o torrent entre muntanyes.’

Concretament, segons m’informa amablement Gonzalo Martínez, cronista d’Asp (municipi on existix el camí de l’Estret de Novelda), –a través de l’arqueòleg i investigador novelder José Ramón Ortega—, l’estret de Novelda va desaparèixer amb l’ampliació de l’autovia Alacant-Madrid. Es trobava situat a la carretera de Novelda a Elda ans d’arribar a Salinetes, on hi havia un petit monticle que feia que l’antiga carretera s’estretira. Allà hi ha un pont i actualment hi passa l’aigua que ve de Salinetes i d’un clot que hi ha més avall, devers l’altra banda de la carretera.

D’altra banda, en un escrit (consultat en Internet) sobre la construcció del ferrocarril Almansa-Alacant (1852-1858), de José C. Gómez Crespo, hem trobat que “[e]l 29 de diciembre de 1857 quedó terminado el puente del estrecho de Novelda”.

Siga com siga, la pregunta que ens fem és: ¿què passava exactament en l’estret de Novelda perquè s’associara proverbialment a un lloc on no es cobrava?

Segons una hipòtesi prou versemblant que he comentat amb diversos petrerins, podria donar-se el cas que antigament s’apostaren en este estret grups de bandolers que aprofitaren l’estretor del camí per a cobrar una espècie d’”impost revolucionari” als carros i caminants que passaren per allà. El cas és que, com a conseqüència de la mala fama que va adquirir l’estret de Novelda per esta circumstància, molta gent evitava este pas i usava una ruta alternativa.

D’esta manera, la nostra expressió es podria entendre en dos sentits: per a la persona assaltada, la ironia de la locució voldria dir que en l’estret de Novelda no sols no es cobrava, sinó que et tocava pagar. Però al mateix temps, des del punt de vista de l’atracador, anar a cobrar a l’estret de Novelda significaria ‘no cobrar res’ perquè al final ningú passava per allà.

Abans d’acabar el comentari sobre esta expressió, direm que la pronunciació tradicional del nom de Novelda en el valencià de Petrer ha sigut [nuvèldè], o siga, pronunciant com una /u/ la primera vocal i amb e oberta la vocal tònica. A més, també es dóna el fenomen d’harmonització vocàlica de la e oberta característic del petrerí, que fa que la –a de Novelda també es pronuncie com a e oberta, atreta per la vocal tònica; de la mateixa manera, en petrerí es diu [mèrdè] per merda, [tèrrè] per terra, [èldè] per Elda

estrret novelda

‘CARASSA’

Aprofitant la circumstància que diumenge passat va ser l’últim dia de carasses en Petrer, voldríem comentar precisament esta paraula: carassa. Segons el DCVB, es tracta d’una ‘cara figurada, de cartó o d’altra matèria, que es posava davant la cara de carn per dissimular-la o donar-li un aspecte grotesc; cast. careta, máscara.’

Una informació interessant que ens proporciona el diccionari Alcover-Moll és que esta accepció és antiga en català/valencià, ja que actualment s’usa més careta amb este significat. D’altra banda, este mateix recull lèxic posa un exemple del mot de l’obra Espill (1455-1462), del valencià Jaume Roig: “Tu no adores / ses alcandores / ni les ligaces / per ses caraces / ni lluent pell.”

El cas és que pensem que d’esta accepció de la paraula es deduïx perfectament el nom de la festa petrerina. En tot cas, usat, en plural (carasses), com a denominació de la festa, es tracta d’un cas de metonímia, és a dir, que el nom de la carassa que porten els participants acaba donant nom a la festa en el seu conjunt.

Un cas paregut de metonímia és el de moros usat per a referir-se a les festes de Sant Bonifaci: en este cas, el nom d’un dels bàndols participants acaba designant el conjunt de la celebració (“¿Enguany vas a venir a moros?”).

A més, una altra dada important ens la dóna Hipólito Navarro, el tio Guitarra, que afirma que en la seua joventut les carasses també eren nomenades com les màscares (“Les carasses de Petrer”, Festa 79).

Quant a carassa, es tracta del nom cara al qual s’ha afegit el sufix (terminació) augmentatiu –assa, igual que fem festassa (‘festa gran’) a partir de festa.

Pel que fa a es carasses (amb l’article es per les característic del petrerí) del nostre poble, segons escriu l’investigador Vicent Navarro i Tomàs (“Les danses de les Carasses de Petrer: origen, evolució i perspectives de futur”, V Congrés de Festes Tradicionals de la Comunitat Valenciana, Petrer 17-19 novembre 200, consultat en Internet), les carasses van arribar probablement a Petrer amb els repobladors procedents de la Foia de Castalla, de Biar i d’alguns pobles de l’Alacantí, després de l’expulsió dels moriscos de 1609. El cas és que hui en dia una festa molt pareguda a la nostra se celebra en Castalla (carasses), Ibi (tapats), Tibi i Onil (mucarasses) i Agost (danses del Rei Moro).

‘¡ARRUIXA, QUE PLAU!’

La nostra locució la trobem recollida en el DCVB en l’entrada arruixar (la cursiva i la negreta són nostres): “Arruixa, que plou: ho diuen quan algú reprèn un altre amb molt bon encert (Val.).” Fixem-nos, doncs, que es tracta d’una expressió exclusivament valenciana.

D’altra banda, el mateix diccionari definix arruixar (amb la variant ruixar) de la següent manera: ‘remullar una cosa tirant-li el líquid a gotes o a raig prim (Cat. Val., Eiv.); cast. rociar.’

Com el lector ja deu haver apreciat, la tercera persona singular del present d’indicatiu del verb ploure (plou) es convertix en plau en el parlar de Petrer. Es tracta del fenomen de transformació del diftong ou (amb la o oberta) en au, que podem representar així: òu > au (es tracta d’un fenomen d’obertura, ja que la o oberta (ò) s’obri encara més en a).

Segons explica Jordi Colomina (L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística, p. 80-93), es tracta d’un fenomen característic del valencià alacantí que s’ha convertit en una regla categòrica (sense excepcions) en els municipis següents: Petrer, Biar, Castalla, Monòver, Novelda, la Romana, el Pinós, l’Alguenya, el Fondó de les Neus i el Fondó dels Frares.

Això vol dir que en estos pobles prou, nou, dijous, pou, bou i ou es diuen prau, nau (carrer Nau), dijaus, pau, bau i au (au fregit), respectivament. I això ho comprovem en les ambaixades en valencià, on, per exemple, nou (dit nau) rima amb Colau.

Un exemple d’esta locució el tenim en el diàleg que mantenen el moro i el sentinella en l’ambaixada humorística feta a cosa feta en 1993 per a l’acte del pregó en el Teatre Cervantes:

“Moro:

Deixa-te ja de fandangos

i di-li al teu ‘jefe’ que ixca.

Sentinella:

És que ara està ‘descansando’.

Moro:

‘¡Arruixa, que plau, mandango!

Ja me l’estàs ‘avisando’,

que jo no sóc Súper García.”

Respecte a mandango, que completa la nostra locució, podria tractar-se d’un encreuament entre mandanga (‘gresca, conjunt de coses confuses o sorolloses’ (DCVB), ‘tonterías, cuentos, pejigueras’ (DRAE)) i mindango (que segons el diccionari de la RAE és un murcianisme que significa ‘despreocupado, camandulero, socarrón, gandul’).

arruixa que plau OK

Comparte esta noticia
Share on Facebook0Tweet about this on Twitter0Share on Google+0

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>